Abans de l’extinció de Txecoslovàquia el 1939, el moviment nacionalista i separatista a Eslovàquia era representat pel Partit del Poble Eslovac, que dirigia el capellà catòlic Andrej Hlinka i que propagava la idea de la separació entre txecs i eslovacs, que vivien des del 1918 a la República txecoslovaca amb capital a Praga. Seguint una estètica feixista arrelada amb les fortes tradicions catòliques dels eslovacs, i també ultranacionalista, el partit va crear el seu braç armat, la Guàrdia Hlinka, dirigida per Vojtech Tuka i que actuava fonamentalment a favor de la independència contra els txecs (de majoria no catòlica) i amb un discurs antisemita contra els jueus que representaven el 3,3% de la població, és a dir, unes 80.000 persones a tota la Txecoslovàquia d’entreguerres.

bigslo1
Membres de la Guàdia Hlinka desfilen pels carrers de Bratislava. Fotografia: Czechoslovak News Agency

El 13 de març de 1939, el capellà Jozef Tiso, deixeble d’Andrej Hlinka, va ser cridat d’emergència per Hitler a la Cancelleria del Reich i allà, Joachim von Ribbentrop va presentar-li informes falsos on s’indicava l’aglomeració de tropes hongareses a la frontera eslovaca, amb l’objectiu final de la divisió d’Eslovàquia entre Polònia i Hongria. Es va instar a Tiso la necessitat de proclamar el naixement de l’Estat Eslovac, protegit per Alemanya, amb l’objectiu d’aturar aquesta agressió virtual. Tiso no va voler prendre aquesta decisió pel seu compte, i va viatjar immediatament a Eslovàquia, on la Dieta eslovaca, després de llegir els falsos informes, va proclamar el 14 de març la secessió eslovaca de Txecoslovàquia. Jozef Tiso va ser proclamat primer ministre i al dia següent, l’estat txec va deixar d’existir al crear-se el Protectorat de Bohèmia i Moràvia.

“Independitzada Eslovàquia el març de 1939, monsenyor Jozef Tiso es va convertir en president i secretari general del Partit del Poble Eslovac després de la mort d’Andrej Hlinka”.

A qui no va fer gaire gràcia la independència d’Eslovàquia fou als hongaresos, i no per amor a la democràcia, la pau i a la llibertat dels txecs, sinó perquè van intentar treure profit d’aquesta situació. Un cop més, el vell nacionalisme europeu semblava ser desenterrat, doncs aviat el govern de Budapest va atacar a la insignificant Eslovàquia filonazi per apropiar-se de zones del país d’influència hongaresa. El 23 de març de 1939, el Regne d’Hongria va atacar a Eslovàquia des de la Rutènia Transcarpàtica, que havia ocupat poc abans. L’anomenada Guerra Hongareso-Eslovaca o “Petita Guerra”, va finalitzar una setmana després, quan Eslovàquia va cedir territoris orientals d’una extensió 1.697 km², amb una població de 70.000 persones, la majoria de cultura hongaresa. Els nazis havien decidit que el seu estat titella havia de fer un gest d’amistat amb els hongaresos de cara a guanyar-se el país magiar en un futur no gaire llunyà.

Independitzada Eslovàquia el març de 1939, Jozef Tiso es va convertir en president i secretari general del Partit del Poble Eslovac després de la mort d’Andrej Hlinka, sent el líder de la Guàrdia Hlinka i alhora que Vojtech Tuka era designat Primer Ministre. Al capdavant del Ministeri de l’Interior va ser nomenat Alexander (Šaňo) Mach, una personalitat amb un fort caràcter antisemita més propera al nacionalsocialisme que al feixisme ultracatòlic i que de seguida va començar a copiar el model antijueu d’Alemanya. Eslovaquia es convertia així en el gos dels alemanys, el primer estat titella, doncs els alemanys van refusar annexionar-se el país i aprofitar-se del nacionalisme eslovac per tenir un aliat de cara a la guerra que s’estava cuinant entre bastidors.

tiso
Tiso passant revista a les tropes eslovaques. Fotografia: eurasia1945.com

Els ultranacionalistes eslovacs, en els seus somnis de sobirania, admiraven Josef Tiso, líder de l’únic Estat eslovac en els temps moderns, col·laborador acèrrim dels nazis i responsable del genocidi dels jueus del seu país. Josef  Tiso va exercir la presidència del Govern d’Eslovàquia durant sis anys (1939-1945) i va promoure la deportació de desenes de milers de jueus cap als camps d’extermini nazis, especialment quan van entrar en vigor les lleis racials i discriminatòries de l’anomenat Còdex hebreu (1941), més cruel i torturador que les pròpies lleis nazis de Nuremberg o les d’altres països sota l’esfera dels nazis com Romania, Hongria i Croàcia.

Des d’un principi es van estipular lleis antijueves (i també antigitanes) a tot el territori eslovac, ja el 18 d’abril de 1939 s’havia decretat una llei restrictiva contra els aproximadament 90.000 jueus eslovacs, que no afectava en tot cas als convertits al catolicisme, seguint les velles reminiscències de la Santa Inquisició Espanyola. El va seguir, el 10 de novembre del 1941, un “estatut per a jueus” més dur, l’anomenat Còdex hebreu, citat abans. Un any més tard i malgrat la intervenció de la seu papal, van ser deportats uns 70.000 jueus a diferents camps de concentració. El pla del monsenyor catòlic Tiso va servir per enriquir la tresoreria del règim nazi, entre d’altres motius perquè un acord bilateral establia que el règim col·laboracionista i titella de Bratislava es comprometia a pagar 500 marcs per a cadascun dels caps sacrificats en els camps de concentració alemanys.

“Fins aquell moment, uns 58.000 jueus (el 75% de la comunitat jueva) havien patit la deportació, sobretot cap a Auschwitz.”

Les deportacions de jueus provinents d’Eslovàquia van començar el març de 1942, però van ser aturades – tot i la dura oposició d’Alemanya, que va exigir la seva represa immediata- a l’octubre d’aquell mateix any pels eslovacs, degut a la intervenció d’una coalició d’oficials governamentals recolzats per personalitats del Vaticà. Aquesta coalició havia estat formada per un grup de ciutadans jueus encapçalats per Gisi Fleischmann.

L’Alemanya nazi no només emprava als jueus eslovacs com a mà d’obra forçada sinó que els executava com estava fent amb els gitanos, homosexuals i deficients mentals, i es van presentar protestes públiques per pressionar perquè s’aturessin les deportacions, de manera que Eslovàquia es va convertir en el primer estat sota l’esfera nazi que va aturar les deportacions de jueus i gitanos. Fins aquell moment, uns 58.000 jueus (el 75% de la comunitat jueva) havien patit la deportació, sobretot cap a Auschwitz. Entre octubre de 1942 i octubre de 1944, Eslovàquia fins i tot va servir com a refugi segur per als jueus que patien la persecució en països veïns ocupats per Alemanya tals com Àustria, el protectorat de Bohèmia i Moràvia, Polònia i Ucraïna. El capellà Tiso, indignat, va decidir tirar pel dret i va demanar que l’exèrcit alemany entrés al país per acabar amb aquesta protecció. Igual que a Hongria l’any 1944, els nazis van entrar a Eslovàquia de forma directe, no per salvar el país dels aliats sinó per acabar amb els jueus supervivents de la deportació.

“Igual que a Hongria l’any 1944, els nazis van entrar a Eslovàquia de forma directe, no per salvar el país dels aliats sinó per acabar amb els jueus supervivents de la deportació”.

Les deportacions jueves van ser represes per les autoritats alemanyes ocupants l’octubre de 1944, quan l’exèrcit soviètic va aconseguir arribar a la frontera eslovaca i va esclatar la revolta nacional eslovaca. Com a resultat de la revolta i l’acostament de les forces soviètiques, Alemanya havia decidit ocupar tota Eslovàquia i el país va perdre la seva independència. Durant l’ocupació alemanya entre els anys 1944-1945, 13.500 jueus més van ser deportats i 5.000 empresonats.


Més informació:

Bratislava History Project – Frantisek Butora – Jozef Tiso and The Slovak State

Slovakia and the Holocaust – The Holocaust, the Church, and the Law of Unintended Consequences: How Christian Anti-Judaism Spawned Nazi Anti-Semitism

Loading Facebook Comments ...