Boris Ieltsin havia emergit com el gran guanyador de la confusa sèrie d’esdeveniments de l’agost de 1991 (cop d’estat i segrest de Gorbatxov), que van germinar en l’erosió irremeiable dels poders constituïts i van causar a l’URSS una ferida que resultaria mortal. El dia 24 d’agost de 1991 Boris Ieltsin decretava la nacionalització de tots els béns propietat del PCUS, mentre que Gorbatxov dimitia com a Secretari General, quedant com a Secretari provisional Vladimir Ivashko, dimitint aquest el 29 d’agost i no essent nomenat cap Secretari General del PCUS fins que Ieltsin decretà la dissolució del PCUS a Rússia. En un fet insòlit en tota regla, el Partit Comunista deixava vacant un espai polític enorme.

El mateix dia 24 d’agost, Gorbatxov decretava la dissolució del seu govern i la formació d’un comitè presidit pel primer ministre rus Ivan Silaev. El mateix dia, el Soviet Suprem d’Ucraïna declarava la independència de la RSFS d’Ucraïna respecte a la resta de Repúbliques que integraven la URSS, tot convocant un referèndum d’independència. Al llarg de la setmana següent, el Soviet Suprem de la RSFS de Moldàvia, el de la RSFS d’Azerbaijan, i el del Kirguizistan procedien d’igual forma. El 6 de setembre, les autoritats soviètiques reconeixien la independència formal de Lituània, Estonia i Letònia (les tres repúbliques bàltiques annexionades per Stalin el 1939 gràcies als nazis) i tres dies després, el Soviet Suprem de Tadjikistan declarava la seva independència respecte la URSS. A mitjans del mateix mes de setembre se celebrava a Armènia un referèndum sobre la independència on un 99% dels votants es decantaven per la independència, que era proclamada només uns dies després pel Soviet Suprem de la República. Finalment, el 27 d’octubre el Soviet Suprem del Turkmenistan proclamava també la seva independència respecte de la Unió Soviètica.

“El dia 1 de desembre, el 90% dels votants al referèndum sobre la independència d’Ucraïna votaven a favor de l’opció independentista”.

Amb aquest panorama, a finals d’octubre només formaven part de la URSS les repúbliques de Rússia, Bielorússia, Kazakhstan i Uzbekistan, tot i que aquest fet només era un formalisme, perquè els dirigents d’aquestes repúbliques parlaven obertament de crear un nou òrgan que substituís la URSS legalment, sense que ni Gorbatxov ni cap altre alt dirigent de la URSS pogués fer res per aturar el procés de descomposició del règim soviètic. Calia trobar una fórmula moderna i adaptada en el temps de cooperació que substituís el sistema soviètic d’economia dirigida cap un sistema de lliure empresa i comerç a l’espai soviètic.

El dia 1 de desembre, el 90% dels votants al referèndum sobre la independència d’Ucraïna votaven a favor de l’opció independentista. Curiosament, tan sols Crimea (regió annexionada per Rússia unilateralment) el referèndum seria recolzat per poc més d’un 50%. Una setmana més tard, es reunien a Minsk (capital de Bielorússia) els presidents de Rússia, Ucraïna i Bielorússia, Boris Ieltsin, Leonid Kravtxuk i Stanislav Shushkevitx, acordant aquests la creació de la Comunitat d’Estats independents (CEI), anul·lant així el Tractat de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques de l’any 1922, fet que significava  la fi de la URSS. Gorbatxov condemnava aquesta reunió i denunciava que aquest pas en la desintegració de la URSS podria tenir greus conseqüències per la pau i seguretat mundial, sobretot pel què fa el control de l’enorme arsenal nuclear, que passava així d’estar controlat pel poder central soviètic, a ser-ho per uns poders incipients i molt inestables.

urss mapa
El final del gegant roig, l’any 1991 les diferents repúbliques soviètiques es declaraven independents respecte el poder central de Moscou.

Tot i això, el 21 de desembre es reuní a Alma-Ata (Kazakhstan) la segona conferència de la CEI, amb la voluntat d’ampliar la comunitat a la resta de repúbliques de la ja quasi desapareguda i terminal URSS. Només uns dies després, sentint-se sol i clarament impotent davant del desenvolupament dels esdeveniments, Mijhail Gorbatxov dimitia com a president de la URSS, dissolent-se així la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i posant fi a més de 70 anys d’existència del règim soviètic.

El 26 de desembre de 1991, el Soviet Suprem de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, màxim òrgan de l’Estat i del Poder Popular, segons l’article 108 de la Constitució de 1977 fins aleshores vigent, es va reunir a la seva seu del Gran Palau del Kremlin a Moscou. L’agenda del dia incloïa un únic punt: la consideració de la renúncia que havia presentat el dia anterior Mikhaïl Gorbatxov al càrrec de president executiu de la Unió Soviètica (URSS), tornant efectivament al Soviet Suprem tots els poders com a Cap d’Estat que aquest li havia encomanat en successius procediments des d’octubre de 1988.

“El 26 de desembre de 1991 el Soviet Suprem es va declarar a si mateix dissolt”.

La decisió final adoptada aquest dia, malgrat les irregularitats del procediment (no semblen haver-se complert les formalitats de determinació de quòrum, en vista de l’absència obligada de molts dels diputats comunistes), és sens dubte un dels esdeveniments més dramàtics i transcendentals de la segona meitat del segle XX: el Soviet Suprem es va declarar a si mateix dissolt, de manera que concloïa oficialment l’existència de la URSS, faltant dos dies per al 69é aniversari del seu establiment.

Documental francès de Jean-Charles Deniau de l’any 2011, que porta per títol: “Les derniers jours de l’URSS”


Llegeix més!

El segrest de Gorbatxov i el cop d’estat de 1991

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...