L’aparença, física i en roba, al llarg de la història ha tingut sempre la funció de mostrar un determinat missatge. Ara que s’acosta l’estiu, seria el moment de recordar que històricament, tenir la pell blanca ha estat sempre un signe d’identitat de la noblesa, els membres de la qual s’enorgullien de no prendre el sol, és a dir, de no haver de fer tasques sota el sol com els pobres desgraciats dels camperols, que eren l’estatus més baix de la societat a banda dels esclaus. Per deixar ben clar que ells eren nobles i no uns vulgars pagerols, feien servir tota mena d’estris, inclosos els primers paraigües, que primerament van servir al segle XVI per cobrir les dames de la cort franceses dels raigs solars, i no pas de la pluja, amb sofisticats brodats.

D’aquesta moda de ser ben blanquet se’n deriva el costum de maquillar-se la cara completament emblanquinada, típica imatge que tothom té de l’època romàntica, junt amb les grans perruques (també clares) que servien per tapar la porqueria que hi havia sota al cabell de veritat. Entre les dames, el blanc en la pell estava tan ben vist, que algunes arribaven a posar-se malaltes, fins i tot el fet que escopissin una mica de sang era ben vist. En general, al llarg d’almenys vuit segles, tan per diferenciar-se de la plebs com de l’invasor musulmà o asiàtic, les dinasties europees van tendir a reproduir-se entre ells, el que va crear l’expressió “sang blava”, perquè la seva pell era tan blanca que s’hi podien veure les venes a través. Aquesta moda trigaria a canviar; els reis eren entrats sota pal·li quan havien d’anar a algun lloc, i evidentment portaven barrets i a la guerra diuen casc o es traslladaven en carruatge, de manera que mai els tocava el sol.

Coco Chanel, couturičre française. Paris, 1936. LIP-6958-102
Cocó Chanel va ser una de les principals responsables de que el bru es posés de moda entre les dones, un col·lectiu especialment perjudicat pels tabús socials que les obligaven a tapar-se i estar a casa, pel que, pel general, estaven força blanques.

La tendència començaria a canviar amb els nous sistemes de producció industrial i l’ascens de la burgesia al poder econòmic i de l’estat, mentre la noblesa de sempre, que mai havia donat un pal a l’aigua (i orgullosos de no fer-ho) s’anaven arruïnant. Els quedava l’activitat de la guerra, paper per al qual la noblesa es creia especialment dedicada, però sobretot a partir de la Primera Guerra Mundial i la industrialització de la batalla, ni això els va quedar. Així doncs, els canvis en aquesta moda de la pell bruna són especialment recents, bàsicament del segle XX, tot i que se’n van posar les bases al XIX.

Amb el nou sistema de producció en fàbriques originat per la revolució industrial, va resultar que els obrers (inicialment pagerols reconvertits), que feien unes jornades inhumanes, no veien el sol ni de casualitat. Entraven de matinada i sortien quan ja no hi havia llum i es passaven el dia dins una fàbrica insalubre. Evidentment, els obrers i les classes populars van començar a estar tan pàl·lids com afamats, i ser blanquet de pell va començar, doncs, a deixar de ser signe d’identitat de classe. Alhora, la classe ascendent burgesa, que feia ostentació de nou-ric, sovint era tan bru de pell com complicat haguessin estat els seus inicis com a empresari, de forma que la tendència s’acabà invertint i ara, si es volia marcar diferència amb el proletariat calia estar ben bru.

“Tothom volia semblar que tenia prou temps de lleure com per tenir la pell ben bruna”.

Amb la progressiva conquesta de drets per part dels treballadors, especialment en horaris, i la formació d’una classe mitjana, especialment a partir de les primeres vacances pagades, el desig d’aquests obrers va ser consumir sol, una cosa que no veien, i a més semblar-se cada cop més a les elits i els amos de les fàbriques “que estaven tan saludables de color”. A mitjans segle XX, sobretot a partir de la dècada dels 60, amb l’arribada del cinema americà la moda s’anà ampliant: les costes passaren de ser lloc de feina a indret de vacances, els banyadors passaren de ser com vestits d’hivern (amb mitges de llana incloses per a les dones), a tenir mides cada cop més escandalosament reduïdes.

Tothom volia semblar que tenia prou temps de lleure com per tenir la pell ben bruna. Es volia fer veure que no s’era un treballador que no veia el sol en tot l’any, sinó aquell rei o famós que es passava l’any de creuers i festa. Els qui s’ho van poder pagar, per assolir aquest objectiu, a la dècada del 80 del segle passat es van apuntar als centres de bronzejat amb màquines, que creaven uns conguitos difícils de creure en ple desembre al nostre país. A partir dels anys 90 i fins a l’actualitat, començaren les advertències mèdiques sobre l’excés de sol a la pell, les cremades ràpides tipus gamba del guiri que només ve una setmana a la Costa Brava i “ha d’aprofitar” el sol i l’augment dels càncers de pell.  Les coses que es fan per l’aparença…


Més informació:

12 Coco Chanel Quotes Every Girl Should Live By – SheRa

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...