La Primera Guerra Mundial va ser un conflicte que va destacar per les seves grans innovacions en el camp militar i sobretot, per la utilització de noves armes i l’impuls de noves tecnologies tant en terra com en mar i com a novetat, per l’aire. Després de l’estancament de la guerra de trinxeres, es van multiplicar les incursions nocturnes d’una trinxera a una altra per tal de tornar amb presoners i informació. Bon reflex d’aquesta tècnica la podeu trobar si llegiu el llibre “Tempestes d’acer”, d’Ernst Jung. Tots els països van organitzar les seves pròpies tropes especialitzades, destacant els Stosstruppen alemanys, molts dels quals englobarien els Freikorps dels anys 1920, i els Arditi italians, futurs nexes durs dels camises negres.

Durant aquestes incursions nocturnes van proliferar l’ús d’armes silencioses, en la seva gran majoria de fabricació casolana, dignes en moltes ocasions de còmics de superherois. Les innovacions tecnològiques de la Segona Revolució Industrial van irrompre de ple en la producció d’armaments. L’entusiasme dels primers moments de guerra es va convertir ràpidament en un quadre d’horror, decepció, i tragèdia.

En poc anys es van dissenyar i crear armes desconegudes fins aleshores i es van perfeccionar les emprades en conflictes precedents, com al darrer gran combat europeu, que datava de la Guerra Franco-prussiana de 1870. No podem avaluar ni classificar les armes dels exèrcits europeus emprades per derrotar als habitants de les seves futures colònies, ja que tant africans com asiàtics no disposaven d’armament modern i sobretot eficaç per combatre els europeus, i una guerra asimètrica els condemnaria a patir el colonialisme durant dècades i dècades. Tornant a la Primera Guerra Mundial, al costat d’aquestes perviu la tradició, evidenciada en el fet d’emprar de mitjans de transport antics (cavalleries) o l’ús d’armes blanques com la baioneta, útil en la lluita cos a cos a les trinxeres.

“L’ús de filats amb filferros punxeguts, armes químiques, metralladores, llança-llames, telèfons de campanya, granades de mà, els primers carros de combat, submarins i artilleria de gran calibre deixava desvalguda a la infanteria en els atacs a les línies enemigues”.

Després d’una primera fase de moviments, el conflicte va evolucionar cap a l’estabilització dels fronts disposats al llarg de fosses excavades a la terra i túnels blindats de formigó. És l’anomenada “guerra de trinxeres” que va deixar immobilitzats a milions de combatents embrancats durant mesos en una lluita de desgast que unia un alt índex de baixes i una profunda desmoralització.

L’ús de filats amb filferros punxeguts, armes químiques, metralladores, llança-llames, telèfons de campanya, granades de mà, els primers carros de combat, submarins i artilleria de gran calibre deixava desvalguda a la infanteria en els atacs a les línies enemigues. Sovint va estendre el desànim entre els combatents, fet que es va traduir en nombrosos motins que els estats majors van avortar emprant dràstiques mesures repressives si era necessari. Per contrarestar la desmoralització causada per aquest tipus de guerra, es va emprar de forma massiva i sistemàtica la propaganda militar com mai s’havia fet abans.

Ametralladores
Tripulacions d’ametralladores preparades per combatre a França. (Foto: Biblioteca Nacional d’Escòcia)

Els alemanys van ser pioners en l’ús les armes químiques, prohibides expressament en la Conferència de l’Haia de 1899. No obstant això, després de ser emprades inicialment, la seva importància bèl·lica es va reduir significativament, ja que el desenvolupament de màscares protectores va minimitzar en gran mesura l’efecte tòxic dels gasos. D’altra banda la utilització d’aquestes armes no va estar exempta de riscos per als propis exèrcits atacants, atesos els impredictibles canvis en la direcció del vent.

La primera vegada que es va alliberar fosgen (el gas més mortífer de tota la Guerra) va ser en la batalla de Ypres, a Bèlgica, el 19 de desembre de 1915. S’hi van alliberar càrregues de gas envasades en cilindres que contenien una barreja de clor i de fosgen, que augmentava el potencial letal del clor, i el seu llançament va causar 1.069 baixes i 120 morts a les tropes britàniques. Després d’aquesta dispersió per l’aire usant cilindres, es van dissenyar nous sistemes independents del vent i amb major capacitat d’abast, com llançar-lo dins de projectils d’artilleria. Això va ser especialment nociu, ja que els projectils queien amb un soroll sord en lloc d’explotar, i per aquest motiu els soldats creien que eren projectils explosius o de fragmentació malmesos, i no detectaven el gas ni prenien precaucions abans que aquest fes el seu efecte mortal.

“Durant la guerra, la cavalleria va anar perdent pes i quedant en desús segons guanyaven pes l’artilleria i l’automoció, i sobretot per l’avanç d’una altra gran innovació, el tanc o carro de combat”.

Les novetats més característiques de la Gran Guerra foren l’aviació, amb els famosos dirigibles Zeppelin, i l’us de submarins que navegaven per sota la superfície del mar i causaven autèntic terror entre els vaixells, ja que eren molt difícils d’abatre si no sortien a la superfície. Durant la Gran Guerra, els anglesos i alemanys van diversificar les classes de submarins creant tres tipus nous: els submarins oceànics, els submarins monitors i els submarins minadors. Abans del conflicte, els submarins s’havien emprat en la guerra en comptades ocasions. Però amb el nou conflicte es van convertir en una arma eficaç. Al setembre de 1914, l’O-9 va torpedinar de manera espectacular dels creuers britànics Aboukir, Cressy i Hogue i Bauer, el comandant general dels U-Boote (submarins alemanys), va començar a insistir en dur a terme una campanya de destrucció del comerç. De fet, al llarg de 1915, els alemanys van iniciar la seva campanya contra la flota mercant de Gran Bretanya amb la seva esquadra submarina.

Durant la guerra, la cavalleria va anar perdent pes i quedant en desús segons guanyaven pes l’artilleria i l’automoció, i sobretot per l’avanç d’una altra gran innovació, el tanc o carro de combat. Els inicials vehicles blindats de rodes no s’adaptaven al terreny fangós i resultaven molt immòbils pel seu enorme pes. L’aparició de l’eruga va millorar la seva mobilitat i la seva adaptació al terreny dels camps de batalla foradats per bombardejos i trinxeres. Al principi, van ser utilitzats per transportar tropes amb seguretat, però la introducció de canons i metralladores els va convertir en armes ofensives.

Els britànics foren els pioners d’aquest tipus d’arma i el primer prototip del tanc Mark I va ser provat per primera vegada al setembre de 1915. Tenia una forma de rombe que li permetia adaptar molt bé al terreny de trinxeres, i va ser emprat per primera vegada el 1916, durant la batalla del Somme. Els francesos ho van desenvolupar el 1917, quan l’empresa Renault va fabricar el FT-17, molt més lleuger i petit que el tanc anglès, però més veloç i mòbil. El seu mèrit estava en marcar la forma moderna del tanc, amb una torreta giratòria superior en la que s’hi instal·lava l’arma i un cos blindat mogut per eruga. Els alemanys no van desenvolupar en la mateixa mesura la tecnologia de tancs.

“El ferrocarril s’utilitzarà massivament en el desplaçament de material de guerra, proveïments i tropes; el telèfon, el telègraf i la ràdio canviaren els sistemes comunicació al front amb la rereguarda, i l’estat major i agilitzà el compliment d’ordres”.

El problema era que resultaven massa rígids i pesats, i tot això els portava a poca maniobrabilitat. El seu nombre va ser escàs durant bona part del conflicte i el seu ús només va ser realment important a final del conflicte. No se’ls va utilitzar adequadament, desaprofitant les seves possibilitats: foren convertits en un simple suport de la infanteria, i sorgien sempre en unitats aïllades i mai en grans agrupacions com sí que va passar a la Segona Guerra Mundial. Malgrat tot, la seva millora tècnica i les seves capacitats van intervenir al final de conflicte, revelant-se força eficaços en la destrucció de trinxeres.

Finalment, cal parlar d’una peça important alhora de fer la guerra, el ferrocarril i les armes i equipament que duien els soldats. El ferrocarril s’utilitzarà massivament en el desplaçament de material de guerra, proveïments i tropes; el telèfon, el telègraf i la ràdio canviaren els sistemes comunicació al front amb la rereguarda, i l’estat major i agilitzà el compliment d’ordres. No obstant això, els majors canvis arribaren en l’armament, ja que s’introduïren noves armes, se’n perfeccionaren d’altres i caigueren en desús altres, de manera la guerra adquirí una nova dimensió. Amb aquests nous elements també es produí un canvi en les tàctiques i estratègies, tot i que el canvi no va ser tan ràpid, cosa que comportarà la pervivència de tàctiques de combat poc eficaces i que recorden les guerres del segle XIX.

El canvi cridaner es produí en el casc, l’equipament i l’uniforme dels soldats, una mica derivat de l’aparició de noves armes a les que enfrontar-se. Tot just començar el conflicte, s’imposaren amb rapidesa els colors caqui -ja utilitzat pels anglesos en la guerra amb els boers sudafricans- que permetien al soldat mimetitzar-se amb el paisatge, evitant que es convertir-se en un blanc fàcil de l’enemic. Els uniformes vuitcentistes de colors cridaners passaven així a la història. Igualment, molt aviat sorgí la necessitat de cobrir el cap amb nous cascos de metall que fossin pràctics. S’eliminaren així els barrets i cascos de cuir o altres, que poden ser de metall, resulten massa pesats i poc pràctics per a la lluita, com el pickelhaube alemany d’origen prussià.

Loading Facebook Comments ...