John Steele era un soldat voluntari, com tots els paracaigudistes. Tenia 32 anys, i era el barber i també el “iaio” de la companyia F, inclosa al regiment 505 de la 82a divisió d’infanteria aerotransportada dels Estats Units, formada per molts soldats que amb prou feines arribaven a la vintena d’anys. Quan es llançà fora de l’avió C-47 sobre el cel de Normandia a la primera hora del dimarts 6 de juny del 1944, tot perdent el casc en els primers moments del salt, segur que tenia al cap el pla d’atac que havia rebut poca estona abans d’endegar la missió Boston (nom en clau de l’operació aerotransportada).

L’operació consistia en teoria en caure amb el seu regiment prop de Sainte-Mere-Eglise, una localitat a uns set quilòmetres de la costa, i  tallar l’accés de l’exèrcit alemany a les platges de nom clau Utah i Omaha, situades a l’oest del poble i on, unes 5 hores més tard, hi hauria el desembarcament de tropes més gran de la història. L’objectiu principal: les bateries de Crisbecq i Azeville que formaven part del mur Atlàntic. Era, per tant, de gran importància prendre aquest enclavament i evitar un contraatac alemany, que seria fatal per als plans aliats.

St-Mere-Eglise
El campanar de Sante-Mere-Eglise encara presenta un ninot paracaigudista penjant, en record de John Steele.

Degut al mal temps variable i al coneixement per part dels aliats d’una gran concentració de tropes alemanyes a la zona, les ordres havien canviat un parell de vegades a darrera hora. El resultat va ser que, erròniament, els paracaigudistes van anar a caure just sobre la població, just a sobre d’on hi havia els alemanys. Sainte-Mere-Eglise havia estat també objectiu dels bombardejos que encetaven l’operació Overlord (el nom en clau del desembarcament) i que havien provocat incendis al nucli urbà, amb la conseqüent mobilització dels soldats alemanys, que es trobaven al carrer extingint el foc quan començaren a caure els paracaigudistes.

Aquell cúmul de circumstàncies va donar lloc a una massacre, ja que els soldats alemanys ho tenien molt fàcil per abatre molts dels paracaigudistes que quedaven penjats dels arbres o fins i tot abans que arribessin a tocar terra, mentre algun d’ells queia directament al foc provocat pels mateixos bombardejos aliats, una altra manera d’entendre el “foc amic”. John Steele quedà a mig camí, i és que quan maniobrava per evitar un edifici en flames, acabà xocant i lliscant per la teulada del campanar de l’església i el seu paracaigudes va quedar-hi enganxat de manera que ell va quedar suspès en l’aire, totalment exposat al foc dels alemanys.

La situació era crítica i la decisió que va prendre Steele, tot i que de resultat del tot incerta, fou relativament fàcil. De fet, no n’hi havia gaires més, d’opcions, donades les circumstàncies: estava penjat d’un campanar a més de 20 metres del terra, s’havia ferit en un peu durant el salt, estava envoltat de soltats alemanys que disparaven a tot allò que es movia i per acabar de fer el ple, havia provat de desempallegar-se de l’arnès del paracaigudes tallant-lo amb el seu ganivet però se li havia escolat dels dits hi havia caigut a la plaça. Així les coses, el soldat Steele va optar per fer-se el mort tot mantenint els ulls oberts i veient com els alemanys, corrent amunt i avall mataven una dotzena dels seus companys uns metres més avall.

…I així passà l’estona. Fins a dues hores i mitja estigué penjat del campanar, fins que els alemanys s’adonaren de que no estava mort, el baixaren a terra i el feren presoner. Seria complicar d’escatir si la situació havia millorat o no amb aquest nou estat de pres, ja que quan arribessin les primeres de les milers de barcasses de desembarcament a les platges, la situació seria complicada pels alemanys. Juntament amb cinc presoners més, van ser portats al lloc de comandament del batalló alemany, a uns vuit quilòmetres de distància, i al dia següent foren traslladats novament, aquesta vegada, al lloc de comandament del regiment alemany, on hi morí un dels presoners, ferit greument al cap.

“Fins a dues hores i mitja estigué Steele penjat del campanar”.

Al tercer dia de captiveri, la situació era crítica per als alemanys degut a la pressió de l’artilleria naval aliada, fins al punt que la vigilància als presoners minvava. Aprofitant un moment de poca atenció per part dels alemanys, John i un altre captiu saltaren per una finestra i fugiren. Degut al peu ferit, John s’ajudà d’un bastó fins a trobar, tan sols a uns 500 metres, un grup de soldats aliats de la 4a divisió. La batalla de Normandia havia acabat per a ells com qui diu, sense disparar un sol tret, ja que foren transportats a la platja i embarcats cap a Anglaterra, on el soldat Steele es recuperà de la ferida al peu en un hospital. Val a dir que mentrestant, Sainte-Mere-Eglise esdevingué la primera ciutat alliberada de França.

En acabar la guerra i després de participar en sis campanyes europees, Àfrica i Orient mitjà, i de saltar sobre Sicília, Normandia i Itàlia, John Steele fou condecorat amb l’Estel de Bronze al valor així com amb el Cor Porpra per haver estat ferit. De ben segur, s’havia guanyat el malnom d’El rellotger. Avui en dia un museu a la població de Sainte-Mere-Eglise recorda l’arribada de les tropes aerotransportades i els paracaigudistes americans, especialment a Steele.


El museu de John Steele:

Airborne Museum – Sainte-Mère-Eglise. Découvrez le musée !

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...