És evident que quan un rei abdica, o el que és el mateix, plega, ho fa per motius d’interès dinàstic. El principal objectiu d’una institució de règim antic, com és una corona, és la preservació i perpetuació d’uns privilegis que xoquen frontalment amb tots els drets haguts i per haver d’un estat de dret que es digui democràtic i que es proclami hereu de la il·lustració. Ja ho diu el mateix mot, els reis “abdiquen”, és a dir, deixen d’exercir un dret que consideren natural i per al qual estan suposadament consagrats. Per tant, és de creure que rere tota abdicació, sobretot si no és forçada, hi ha interessos polítics. És el cas del darrer borbó, Juan Carlos I, un rei posat com a “sucesor a título de rey” pel dictador Franco l’any 1969, en un gest que converteix la corona de l’estat espanyol en l’única de tota Europa restaurada en ple segle XX. Si en el cas de la reinstauració (a força de cops d’estat i dictadures) la història de Juan Carlos I no és excepcional, tampoc ho és en l’aspecte de les dimissions, doncs els borbons destaquen per les seves malalties mentals i les obsessions sexuals, que sovint afectaren la seva vida política.

Ja el primer borbó, Felip V, va ser un dimissionari. Típica pregunta per suspendre els alumnes, i és que el primer successor de Felip V va ser el seu fill Luís I al 1724. Només la seva mort, després de 7 breus mesos de regnat, van fer tornar al papa Felip V al tron, i ja no el deixaria fins al 1746 enmig  de fortes paranoies. Els borbons no deixaven de ser una dinastia francesa, pel que els seus costums (per exemple els nupcials), els seus primers noms (Luís, en honor a l’avi) i les aspiracions polítiques (aspiracions a la corona francesa) eren ben vives, i ho van ser almenys fins la revolució francesa. Després van intentar com fos que el costum de tallar colls no passés els Pirineus, però no van poder evitar que arribessin les idees republicanes, convertint-se Figueres en la seva capital.

“El mateix Lluís XIV va recriminar al seu nét que desatengués els afers de la guerra per anar a cardar”.

Les obsessions sexuals ocupaven un primer pla per Felip V. En plena obligació de fugir del primer intent de setge de Barcelona (abril de 1706) i en plena retirada cap a Madrid, que va ser ocupada pels aliats breument, es va gestar Lluís I, que naixeria a l’abril de l’any següent, 4 mesos abans de la batalla d’Almansa. Encara amb la seva dona, Maria Lluïsa de Savoia, va tenir 3 fills més en plena guerra, el 1709, el 1712 i el 1713. Maria anava d’un costat a l’altre de la península amb els bombos (pels camins de l’època amb carros i cavalls) i, evidentment, va acabar caient malalta i morint al febrer de 1714. Encara els últims mesos de vida, greument malalta i  sense poder poder moure’s del llit, Felip V se la beneficiava, fent que s’instal·lés el seu llit al seu costat per tal de no haver de fer grans desplaçaments.

El naixement de Luís I, el primer borbó castellà. Fotografia: Wikipedia
Lluís I, el primer borbó castellà, fill de Felip V. El seu regnat no arribaria ni a un any, Moriria el 1724.

El mateix Lluís XIV va recriminar al seu nét a instàncies dels seus generals que desatengués els afers de la guerra, que anaven molt malament al teatre europeu central, per anar a cardar. El seu pare, el delfí Lluís, de fet, també va ser un dimissionari forçat, perquè va ser obligat a abdicar pel Rei Sol als suposats drets a la corona hispànica que poguessin aconseguir en favor del fill. Va morir el 1711 sense poder tocar poder.

Les mancances afectives de la mare és de suposar que afectarien al jove Luís. I les exigències obsessives del seu pare no ajudarien gaire al caràcter d’un jove feble, escanyolit, lleig i gens disposat a atendre les coses d’estat. Als 15 anys va ser obligat a casar-se amb Lluïsa Isabel d’Orleans (evidentment francesa, nascuda a Versalles), que en tenia només 12. La cerimònia es va fer a la francesa, el que volia dir que els nuvis havien de fer l’acte sexual davant tota la cort, i fins i tot del servei de palau. Hi havien autèntics balls de bastons per assistir a aquests esdeveniments a primera fila, a veure com els futurs reis “consumaven el matrimoni”, o el que és el mateix, feien un clau. Evidentment, a aquesta edat, l’expedient es va cobrir amb un simulacre, l’any següent, quan Lluïsa va tenir la primera regla, sí que es va fer de debò. Pocs mesos després de consumar-se l’acte (d’aquella manera i entre esclafits de fàstic), Felip V abdicà en favor del seu fill.

Fins llavors, Lluís I, s’havia aficionat a un llarg costum borbònic, l’onanisme més trepidant, amb el Penthause de l’època: un retrat de la seva dona. Tanta activitat manual va desgastar el futur rei, gens acostumat a treballar, fins a tal punt que se li va requisar el quadre. Després de casat, les excentricitats de la seva dona, que va arribar a ser empresonada pel mateix Lluís (corria en pilotes pel palau i s’emborratxava sovint), el van tornar del tot boig. Com que no podia tenir relacions amb ella, va iniciar un altre costum borbònic, el de les fugides nocturnes de palau, que fins hi tot donà peu a una frase popular “ir de picos pardos“, en referència als brodats que portaven les meuques als vestits. Lluís I va morir amb només 17 anys, sembla que de verola, abandonat per tothom per evitar contagiar-se, curiosament per tothom menys per la seva Lluïsa.

La continua obsessió pel sexe de Felip V va continuar amb la segona esposa, l’avariciosa Isabel Farnese, que aconseguí titulacions per tots els 7 fills que va tenir amb ell. Isabel va seguir una política de casaments destinada a garantir la presència en moltes de les cases reials europees del moment. Pel que fa als immediats successors, Ferran VI (fill de la primera dona de Felip V) i Carles III (fill de la segona, la Farnesio), les seves dèries continuarien, però en aquest cas sota sospita d’homosexualitat, sobretot en el cas de Ferran VI, el que després de quasi 30 anys de matrimoni no va tenir descendència.

En els futurs descendents, les malalties mentals i l’obsessió pel sexe continuaria ben viu, sense importar gènere ni orientació. Ben conegut és el cas d’Isabel II la qual es tirava la meitat de la cort i part de l’estranger, a més que va acabar també dimitint davant Prim. Durant l’època de la regència d’Espartero va sortir l’himne republicà La Campana d’Abdó Terrades, de lletra sense desperdici i plena actualitat, malauradament, pel descrèdit general de les institucions. O Alfons XIII, un conegut aficionat al porno, que va haver també de dimitir, en aquest cas per deixar pas a la Segona República. En ambdós casos, l’una feia la vista grossa amb l’esclavisme i l’altra va impulsar una dictadura. En tots els casos, fins avui, la corrupció era galopant.

Loading Facebook Comments ...