Diuen els més vells que Benito Mussolini només havia vist un partit de futbol en la seva vida, però això no li va impedir adonar-se de les possibilitats polítiques i propagandístiques que el joc de la pilota podia proporcionar. El feixisme, des dels seus orígens, exaltava dins dels seus valors suprems la joventut (l’himne feixista italià, Giovenezza, era tot un exemple d’això), l’acció, la força i la mateixa violència. No és estrany, per tant, que tots els règims feixistes potenciaran la pràctica esportiva com a forma d’educar els joves amb vista a un compliment millor dels deures envers la pàtria, i com a fórmula per forjar el caràcter i la disciplina que, se suposava, havia de tenir un bon feixista.

“Itàlia es va omplir amb cartells anunciant el campionat, en el qual es representaven joves atletes saludant amb el braç en alt”.

Feixisme i propaganda al futbol

Joseph Goebbels, cap de propaganda del Partit Nacionalsocialista va postular una de les grans bases i fonaments de l’èxit de la publicitat: “No hi ha necessitat de dialogar amb les masses, els eslògans són molt més efectius. Aquests actuen sobre les persones com ho fa l’alcohol”. I això va ser exactament el que va fer el govern de “Ill Duce”, utilitzant el futbol com a recurs.

Benito Mussolini mai va superar la frustració de perdre davant Uruguai la possibilitat d’organitzar el primer mundial de futbol de la història, és per això que va exercir pressions de tot tipus davant Suècia, en el marc de la postulació per al mundial de 1934, era gairebé un deure. No és d’estranyar llavors que en un dubtós moviment ‘sense explicació’, Suècia retirés de manera abrupta la seva candidatura per ser amfitrió del Mundial de 1934.

El futbol, una causa nacional

Itàlia es va omplir amb cartells anunciant el campionat, en el qual es representaven joves atletes saludant amb el braç en alt. Els partits s’iniciaven al crit de “Itàlia, Duce”, després d’això, i després de realitzar la salutació feixista des del centre del camp, els azzurri sortien disparats a per la victòria. Des de la llotja, Mussolini, seguia amb interès les evolucions del combinat nacional. No podien fallar. El que per a ells constituïa una pressió atroç, esdevenia por per als seus contrincants. La gran victòria feixista estava en marxa.

El ducce abans d'un partit de la selecció italiana al Mundial de futbol de 1934.
El ducce abans d’un partit de la selecció italiana al Mundial de futbol de 1934.

Organitzar la copa del món de futbol de 1938 va ser motiu de goig per a la Itàlia de Mussolini, que s’havia proclamat campiona del món el 1934. I per als seus jugadors? Un problema, i dels grans. Mussolini abans del començament del torneig, va dir al president de la Federació de Futbol Italiana, amb “agradables” paraules, que havien de guanyar el torneig. “No sé com ho farà però Itàlia ha de guanyar aquest campionat. És una ordre”. Per a Benito Mussolini, el torneig va ser una qüestió d’Estat. En els dies previs a l’inici del certamen, el Ducce es va reunir amb els seus jugadors per advertir que si no arribaven a aconseguir el campionat, la seva vida corria perill.

Vèncer o morir

Subtilesa en estat pur, la indirecta més directa que rebria aquest home en la seva vida. Al seu torn, els futbolistes italians rebien abans de cada partit un missatge molt reconfortant de Benito: “vèncer o morir”. Com per no sortir al terreny de joc a córrer com mai. Els italians van guanyar aquest torneig. Ningú no ho hagués dubtat. Un torneig quadriculat perquè els amfitrions i Mussolini fossin feliços.

La selecció italiana comptava amb grans futbolistes, com el llegendari Giuseppe Meazza (que dóna nom a l’estadi de San Siro de Milà), però també amb la inestimable i mafiosa col·laboració arbitral. Especialment escandalós va ser el partit de quarts de final que els italians van disputar contra el combinat espanyol. Al principi del partit Mussolini va obligar als jugadors a realitzar la salutació romana, la feixista, mentre escoltaven l’himne nacional, fins i tot l’àrbitre romanès de l’encontre feia la salutació, mentre els espanyols aguantaven la pressió sense caure en la provocació.

Jugador de futbol fent la salutació feixista, en el cartell de propaganda del Mundial de Futbol de 1934.
Jugador de futbol fent la salutació feixista, en el cartell de propaganda del Mundial de Futbol de 1934.

En la prèvia de la disputa de la final de la cita planetària, la consigna “vèncer o morir” va prendre un tenebrós tint de realitat, quan l’entrenador del combinat italià Vittorio Pozzo, va rebre en el cambril l’ ‘amigable’ visita d’un enviat de Ill Duce, qui amb la calma d’un assassí va dir: “Bon dia, senyor Pozzo. Sap? És vostè és l’únic responsable de l’èxit … però que Déu l’ajudi si arriba a fracassar. Que tinguin un bon partit”.

I amb l’abúlia pròpia de qui no té més opció que seguir una ordre per protegir la seva vida i la dels seus dirigits, l’entrenador va dir als seus pupils que la seva única oportunitat era “guanyar o destruir l’adversari, en cas contrari tots ho passarem molt malament”.

Final “sense sorpreses”

Amb la pressió de l’episodi previ, la selecció d’Itàlia va entrar al estadi Nazionle de Roma aquell 10 de juny de 1934 per disputar la final contra Txecoslovàquia, i malgrat que van començar el duel amb marcador desfavorable, finalment amb agònics gols dels argentins nacionalitzats Orsi i Schiavio, van aconseguir donar la victòria que tant anhelava Mussolini, que va veure el partit des de la tribuna amb l’uniforme oficial del Partit Feixista Itàlia i rodejat per una cohort impressionant de camises negres.

“Aquest èxit va premiar la serietat, l’enteresa moral, l’esperit d’abnegació i la ferma voluntat d’un grapat d’homes que, per defensar els colors d’Itàlia, no van dubtar a aïllar-se del món durant 40 dies, privant-se de qualsevol comoditat i ajustant-se a una fèrria disciplina… “, va escriure Vittorio Pozzo, amb orgull, un dia després al diari La Stampa. S’havia salvat d’una i bona!

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...