Tres icones serveixen per explicar el període de la Guerra Freda: el mur de Berlín, la cursa espaial i armamentística i el campionat del món d’escacs del 1972. A la capital d’Islàndia, Reykjavík,  es van enfrontar els dos models polítics dominants de l’època, les dues potències (els EEUU i l’URSS), en un enfrontament escaquístic de primer nivell anomenat el “match del segle”. S’enfrontaven dues concepcions polítiques diferents en tot: l’individualisme, la capacitat de superació en “la terra de les oportunitats”,  el model capitalista del creixement basat en el consum desenfrenat, contra el treball en equip, el model social igualitari i els plans quinquennals. Tot personalitzat en les figures de Robert James Fischer (“Bobby” Fischer- EEUU) i Boris Spassky (URSS), respectivament. Blanques contra negres en un tauler del món que es repartien entre dos, a una illa massa petita per tant d’ego junt, en una batalla al millor de 24 partides per veure  “qui produïa millors cervells”.

Fischer, en ple intent d'hipnotitzar a Spassky durant una partida
Fischer, en ple intent d’hipnotitzar a Spassky durant una partida

Des del final de la Segona Guerra Mundial (després de la mort del mític jugador encara clàssic Alekhin) i fins la caiguda del mur, el domini de l’èlit dels escacs per part de l’URSS havia estat aclaparador. Fischer, va ser el primer jugador no soviètic en aconseguir ser campió del món,  de fet  era l’únic candidat no soviètic que havia arribat a una final des del 1948 que existia oficialment el títol. Bobby Fischer, però, en un rampell més de les seves múltiples excentricitats, després de guanyar-lo al 1972, no el va voler defensar més, pel que al 1975 el títol va tornar a mans soviètiques en la persona del mític Kàrpov (encara en actiu), al qual succeiria l’encara més mític Kaspàrov, ara ficat a polític opositor.

El context mundial en començar el “Match del segle” l’11 de juliol de 1972 era de por: als EEUU era president Nixon el qual estava embolicat en l’afer Watergate  que acabava d’esclatar (17 de juny, detenció de 5 membres per espionatge) l’afer que acabaria provocant la seva dimissió. Era un moment en que es produïen les primeres trobades secretes amb la Xina de Mao, els primers acords SALT de desarmament (pures representacions teatrals de cara a la galeria)  i la guerra del Vietman assolia unes dimensions catastròfiques, malgrat les declaracions de Nixon d’intenció de “vietnamitzar” el conflicte i retirar les tropes nord-americanes. Feia només 3 anys que els ianquis s’havien recuperat de la humiliació que representava anar pel darrere sempre en la cursa de l’espai, posant el primer home a la lluna al 1969. Esportivament s’estaven preparant el jocs olímpics de Múnic, que començarien a finals d’agost i que van patir el tràgic succés de l’atemptat contra la delegació israelí.

Per la banda de l’URSS, Brezhnev (secretari general del PCUS) intentava posar una mica d’ordre a una economia depassada per les despeses en armament provocades per les intervencions tant a la Xina, com a Europa (Praga al maig del 68), malgrat intentessin dissimular internacionalment. Intentaven a més, acomodar-se a una nova situació geoestratègica on el Japó ja començava a treure el caparró. Per tot plegat, l’expectació mediàtica sobre els contendents a Islàndia (que va haver de pagar 125.000 dòlars de l’època per organitzar l’event) era màxima, no normal per a un esport com els escacs acostumat a una situació més aviat discreteta. S’enfrontaven l’URSS i els EEUU, i així ho va entendre la premsa internacional.

“El dopatge valia per a la musculació, però no per a pensar”.

Dins les polítiques soviètiques hi havien, evidentment, els esportistes, considerats una qüestió d’estat. Però per les seves característiques els jugadors d’escacs eren una excepció: amb ells no valia  el dopatge. El dopatge valia per a la musculació, però no per a pensar. Les substàncies et deixaven els testicles petits i el cervell com una esponja de mar, per la qual cosa l’estratègia per aconseguir jugadors d’èlit d’escacs passava per la selecció de nens i l’entrenament exhaustiu des de ben petits, la famosa escola soviètica d’escacs. Amb tot, no era fàcil tenir grans jugadors, això representava que sovint les autoritats soviètiques s’havien d’empassar les excentricitats i fins i tot discordances d’alguns escaquistes, tal va ser el cas de Boris Spassky, un dels millors jugadors de tots els temps, que sempre va dir que ell no era comunista. De fet, Spassky va ser el gran impulsor (en contra dels seus propis interessos) de què es disputés el mundial passés el que passés.

El match venia escalfadet, Fischer ja havia posat condicions, tantes que la Federació (FIDE) havia tingut problemes per trobar una seu adient pel candidat, havent refusat Budapest “per condicions econòmiques”. Dels diners posats per Islàndia, la majoria anaven pel premi, però encara el dia previst d’inici de l’enfrontament,  l’1 de juliol, Fischer no s’hi dignà ni posar un peu a Islàndia per ocupar un dels Bungalows destinats als Grans Mestres pel govern de l’illa. El dia de la inauguració oficial de l’enfrontament, la seva cadira era buida, i al costat l’ambaixador dels EEUU feia cara avinagrada, sense poder donar gaires respostes davant el govern islandès que tants esforços estava fent per l’organització en un moment en que la població islandesa era molt crítica amb la presència dels militars dels EEUU a l’illa.

“El dia 11 la primera partida va tenir una història del joc, era una partida de taules, sorpresivament regalada per Fischer en un final igualat que un jugador de base no hagués perdut mai”.

No va ser fins el dia 4, davant l’exhasperació de tothom, que Fischer aterrà a Reykjavík, casualment després d’una generosa aportació econòmica del banquer anglès Jim Slater. “Una falta total de respecte”, diria Spassky, i un tracte de favor indignant per part del comitè organitzador i la FIDE. La FIDE es va saltar totes les seves normes per tal que el torneig es celebrés, demostrant la clara connexió entre política i esport. Fischer, va ser acompanyat al seu bungalow pel mateix primer ministre islandès. Immediatament, va escriure una carta demanant disculpes al mateix Spassky, a la federació, a l’URSS i “als milions de seguidors d’aquest esport”, seguidors amb els pèls de punta que enviaven cartes demanant que es fes d’una vegada el duel. Spassky les acceptà i finalment s’acordà que el torneig començaria sense més dilació l’11 de juliol en una minicerimònia a la qual Fischer també va arribar tres quarts d’hora tard. Fischer començaria jugant amb negres.

El dia 11 la primera partida va tenir una història del joc, era una partida de taules, sorpresivament regalada per Fischer en un final igualat que un jugador de base no hagués perdut mai. Victòria per a Spassky, que se sumava a l’historial particular de dues victòries més i unes taules (empat) sempre favorable al jugador soviètic. L’empipada de Fischer va ser majúscula i a la segona partida no es va presentar, deixant Spassky una hora assegut a la cadira sol sense saber com posar-s’hi. Així el match del segle es posava 2 a 0 i la impressionant comitiva soviètica estava d’allò més cofoia, mentre l’esperit competitiu d’Spassky li repetia que, de  fet, una li havien regalat i l’altra ni l’havia pogut jugar, considerava que era injust i tenia mala consciència, d’això es va saber aprofitar Fischer. El problema era que tothom es temia que Fischer tocaria el dos (va comprar bitllets d’avió de totes les companyies),  la mateixa CIA vigilava les carreteres de la ciutat per evitar-ho, mentre el KGB feia plans per evacuar el seu campió. L’escàndol va ser tan gran que va fer intervenir al mateix Henry Kissinger, qui convencé el jove Bobby de la importància de “guanyar els mentiders i traïdors soviètics”, el mateix Kissinger que l’any següent rebria el Nobel de la pau. L’àrbitre de l’enfrontament, l’alemany Lothar Schmid, també va tenir un paper destacat en el reinici de l’enfrontament, primer permetent que Fischer es reincorporés després de tantes faltes,  i segon agafant els dos jugadors a banda pel pit i dient-los el que vindria a ser una cosa com: “us voleu posar a jugar d’una p- vegada i deixar-vos de tonteries?” Perquè després diguin que els àrbitres d’escacs no fan res.

Una imatge que es va repetir força: Fischer fa tard, Spassky espera, Lothar posa en marxa el rellotge
Una imatge que es va repetir força: Fischer fa tard, Spassky espera, Lothar posa en marxa el rellotge

Finalment, Fischer va carregar les culpes a les càmeres de TV, deia que feien soroll. Per cert, que cobrava també drets d’imatges, amb tot la tercera partida va haver de ser jugada en una sala petita rere l’escenari, fora de les vistes del públic, com a solució al fet que Fischer havia estat declarat en rebel·lia per l’àrbitre Lothar. L’àrbitre va demanar a Spassky si hi estava d’acord, i ell, empès per la seva consciència, va acceptar, un error que ell mateix ha reconegut que va ser fatal. Havia arribat a aquesta tercera partida només 5 minuts abans de l’hora, amb tot, la lluita psicològica de Fischer segueix i torna a fer més tard que el seu oponent. Aquesta lluita psicològica constava també d’un repertori de queixes sobre pràcticament tot per part de Fischer: la taula (li van haver de tallar les potes- i això que era de luxe i cara), les peces (i això que havien estat fetes només per a l’enfrontament), l’enllumenat, i fins i tot les cortines… res li semblava bé.

Després d’aquest avantatge psicològic, Fischer va donar la volta al match, i la comitiva soviètica es va posar dels nervis. Van sospitar de la cadira, de la insistència de Fischer de voler fer servir sempre la mateixa i sospitaven que des de la cadira s’emanava algun tipus de producte químic. La cadira va ser desmuntada i analitzada, però no hi havia res. Evidentment. Llavors van acabar desmuntant tot el que era demuntable (taula, llums…) i res. La sèrie de partides, ara amb avantatge per l’americà, va continuar amb una llarga sèrie d’empats. Els soviètics estaven desconcertats i van acusar Fischer d’hipnotitzar amb la seva mirada fixa a Spassky i així influir-lo perquè cometés errors.

“Després de guanyar el títol, Fischer va literalment desaparèixer. No va tornar a jugar campionats ni defensar el títol mai més”

La partida 21, l’última que es va jugar, es va haver ajornar. Era un recurs que es tenia quan una partida s’allargava massa, a partir de la jugada 40 es podia demanar reemprendre la partida l’endemà. Així, després de moltes anàlisis per part de tot l’equip d’Spassky (on fins i tot el grum era Gran Mestre), es va arribar a la conclusió que no hi havia res a fer i Spassky es va rendir sense reprendre la partida, pel que oficialment Fischer es va convertir en campió del món mentre dormia. Era capaç de guanyar fins i tot dormint. L’1 de setembre es va assabentar per telèfon i va acabar el match que oficialment acabà el 30 d’agost.

Després de guanyar el títol, Fischer va literalment desaparèixer. No va tornar a jugar campionats ni defensar el títol mai més, pel que al 1975 Kàrpov, sense jugar, va ser el nou campió del món, novament soviètic. L’èxit de Fischer, malgrat tot, va popularitzar els escacs de tal manera que els jocs es van esgotar a bona part del món occidental, i als EEUU les fitxes de jugadors federats es van doblar. Fischer va rebre ofertes per jugar i entrenar de tota mena de famosos, les ofertes li plovien, però no en va acceptar cap. Es va esfumar després que junt amb Spassky deixés les millors partides de la història en el match del segle.  Pel que fa als esdeveniments complerts del match, estan molt ben explicats al llibre Fischer se’n va a la guerra o es poden veure imatges reals al documental La guerra dels escacs. Anys després es va saber que havia tingut un enfrontament amb una màquina, a la qual va apallisar i finalment va aparèixer en públic quan es va acordar (per diners) una nova entrega del famós match.

A la reedició del 1992, mateixa posició, pe`ro banderes canviades. Aquí, Spassky ja era francès.
A la reedició del 1992, mateixa posició, mateix àrbitre, però banderes canviades. Aquí, Spassky ja era francès. El lloc triat, l’exIugoslàvia

El remake de 1992, a l’estil Mc Enroe vs. Jimmy Connors en tennis, per 5 milions de dòlars , el va guanyar Fischer, novament, i això que no competia des de feia temps, al contrari que Spassky que havia seguit en actiu. Bobby Fischer està considerat un dels millors jugadors de la història d’aquest esport, hi ha un abans i un després d’ell. Si féssim un símil musical, podríem dir que va ser l’equivalent del que va representar Jimmy Hendrix per al Rock.  De fet, si mirem una de les primeres partides de Fischer amb Spassky, a Mar de la Plata el 1960 (Fischer tenia 17 anys), és encara molt clàssica: amb un atac de gambit de rei inclòs i victòria per a Spassky. Després de Fischer, els escacs entren definitivament en una fase de contemporaneïtat en l’estil de joc.

Tanta pressió sobre dues persones no podia ser bona i va acabant passant factura als dos protagonistes, que van tenir una vida de pel·lícula, sobretot Fischer. Fischer va passar d’heroi nacional als EEUU a ser reclamat per l’FBI, fet que provocà la solidaritat d’Islàndia la qual li donà aixopluc fins la seva mort esdevinguda enmig de processos de paranoia. Fischer fins i tot va obtenir la nacionalitat islandesa, en una mena de venjança a l’islandesa contra els EEUU quan aquests el reclamaven per delictes contra el fisc. El lloc on va haver l’enfrontament s’ha convertit en una de les poques atraccions turístiques de Reykjavík. Pel que fa a Boris Spassky, més discret, es va nacionalitzar Francès, país aquest, França, on encara viu i participa gustós de tots els documentals on li demanen col·laborar per recordar el seu – al capdavall – amic Bobby Fischer.


Més informació:

Fischer – Spassky World Championship Match (1972)
The man behind the Fischer-Spassky show

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...