Una figura humana de guix, arraulida i amb les mans al nas lluitant contra l’asfíxia és un dels testimonis més famosos i corprenedors de l’infern que es va viure l’estiu del 79 dC a bona part de la regió de la Campania quan la famosa erupció del Vesuvi donà lloc a tones de cendres i vapors roents que van fer desaparèixer les ciutats com Pompeia, Stabia o Ercolano i zones dels voltants on hi havia vil·les com Oplontis o Boscoreale, per cert, de molt recomanable visita.

La zona ja havia sofert un terratrèmol important l’any 62 dC i, irònicament, algunes de les estructures arquitectòniques que han arribat avui pràcticament intactes estaven en restauració quan va esdevenir l’erupció. Precisament l’estat d’excepcional conservació d’aquestes restes sempre s’han vist com una fotografia de la vida quotidiana d’aquell moment però també és, inevitablement, una imatge de la mort, ja que a banda dels carrers, termes, temples, domus amb les parets pintades i fonts a moltes cantonades, també hi ha restes que mostren el patiment dels habitats de la zona en el moment de la mort i que han pres forma en escenes macabres pròpies de l’infern de Dante i que es conserven en espais com a l’Hort dels Fugitius de Pompeia, on s’hi varen trobar tretze cossos.

Motlle de guix d'una víctima del Vesubi
Motlle de guix d’una víctima del Vesubi

Les víctimes quedaren soterrades a la cendra que plogué sobre la zona, tant fina que s’adaptà fins als darrer detall de la roba i l’anatomia. Amb el pas del temps, la cendra es solidificà i la part orgànica dels cossos es consumí, formant cavitats de forma humana que contenien els esquelets. Quan al segle XIX els arqueòlegs començaren a treballar als jaciments afectats per l’erupció, vessaren guix fos dins les cavitats abans d’enretirar-ne la cendra i obtingueren així els motlles que actualment podem observar i que donen una gran informació dels darrers moments de les més de 2000 víctimes documentades. Fins i tot hi ha casos de figures que podríem anomenar “mixtes”, com un cos de guix amb crani, falanges i dents reals resultat d’una mala cobertura del guix.

El nombre de cossos trobats fins ara fa pensar que la major part de la població ja hauria abandonat la zona en el moment de màxima mortalitat, ja que només la ciutat de Pompeia tindria una població superior a les 15.000 persones. Una altra evidència és la troballa de diversos tresors ocults, signe de que qui els amagà hauria marxat amb la intenció de tornar per recuperar-los.

En l’elaboració dels motlles més recents s’ha substituït l’ús del guix per una silicona translúcida que, així com manté la forma del cos humà, també permet visualitzar les restes òssies que conté i per tant, dóna molta més informació que els motlles de guix. En tot cas, el tractament dels cadàvers de la Campània és un cas únic que, alhora que ens dóna una informació científicament molt valuosa, també planteja algunes qüestions morals pel que fa a l’espectacle d’aquests cossos exposats sense massa sensibilitat a diferents racons de Pompeia. Malgrat el pas del temps i la seva condició anònima, convindria no oblidar que contenen restes humanes i tractar-los com a tal.

Coneixem els detalls de l’erupció gràcies a un testimoni directe, l’historiador Plini el Jove, de 17 anys, que explicà per carta a Tàcit (un altre historiador) el comportament del Vesuvi aquell dia d’estiu i també els previs, quan es donaren varis moviments sísmics que avisaven de la tragèdia. Precisament gràcies a les dades aportades per Plini, les erupcions d’aquestes característiques son anomenades plinianes.

Motlle de guix d'una víctima del Vesubi
Motlle de guix d’una víctima del Vesubi

El nom Plini va estretament lligat a l’erupció del 79 dC, i és que el també historiador Plini el Vell, oncle de Plini el Jove, en fou una de les víctimes ja que veient l’erupció des de l’altra banda de la badia, es traslladà a Stabia per socórrer uns coneguts que li havien fet arribar demanda d’auxili. Un cop allà, la pluja de cendres el féu dubtar si convenia esperar dins la casa o sortir a l’exterior i finalment, optà per sortir tot protegint-se el cap amb coixins lligats. Un cop a la platja, morí pels efectes dels gasos de l’erupció, quedant el seu cos intacte.

En una altra platja de la zona, a Ercolano, s’hi localitzaren uns 300 cossos que en l’intent de fugida, també foren víctimes de les altíssimes temperatures que arribaren entre els 250 i 300 graus centígrads a Pompeia, i fins a 600 graus a Ercolano. Aquest augment de temperatura en pocs segons fou la causa de la mort de la majoria de víctimes, ja que més de dues terceres parts dels cossos estudiats troben en la postura del púgil, amb els braços i cames semiflexionats resultat d’un espasme post-mortem degut a la deshidratació i l’escurçament de tendons per escalfament sobtat.

Segons el mateix Plini: “es sentien els xiscles de les dones, el plor dels nens i els crits dels homes

El relat que Plini fa a Tàcit sobre els moments finals del seu oncle poden il·lustrar el pensament i l’angoixa de la majoria de víctimes, atrapades en la incertesa d’una situació desconeguda i transformats avui dia en un munt d’ossos arrebossats de guix. Així, hi ha d’altres casos particulars prou il·lustradors: gladiadors que moriren encadenats en una cel·la oblidats per qui els vigilava, una dona amb una llàntia a la platja d’Ercolano, segurament degut a que les cendres enfosquiren el dia, o dues esclaves joves portant un nadó de classe alta en braços provant de protegir-lo.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...