Com l’1 de maig va passat de ser una diada reivindicativa a una passarel·la de manifestòdrom on una munió de grupuscles mig criden amb timidesa algun eslògan entre les plenes terrasses de bars? L’1 de maig va ser una festa importada dels nord-americans que no ha generat la mateixa controvèrsia que d’altres com la de Halloween. La diferència és que en aquest cas, van ser els europeus (els EEUU encara no eren una gran potència) els qui institucionalitzaren la diada. Va ser en el centenari de la commemoració de l’aixecament de la Bastilla, el 1889 a París, quan es va decidir que l’1 de maig seria el dia de lluita per aconseguir les jornades de 8 hores, en honor als fets de Chicago.  En aquella època, on les jornades eren d’entre 13 i 16 hores (diàries), era una gran reivindicació. Avui en dia, amb un atur galopant, no sembla gran cosa.

Malgrat això, Rosa Luxemburg al 1894 atribuïa als australians (al capdavall descendents d’europeus tots) la paternitat de la idea de crear un dia internacional per a la reivindicació de la jornada laboral reduïda, que els americans, com tantes altres coses, van copiar a l’engròs.

“Els primers en decretar l’1 de maig festa van ser, a l’abril de 1933, els nazis.”

Els anys posteriors al 1889, doncs, la reivindicació es va fer extensiva a tota Europa, el conflicte estava servit, sovint de forma violenta. La clau de volta va ser la Primera Guerra Mundial. El fracàs del socialisme, el naixement conseqüent del comunisme, l’adaptació o acomodació de les lluites obreres a l’estat burgès, van fer que poc a poc, en nom d’una pau social només existent en aparença, els governs assumissin certes reivindicacions obreres a canvi de no acceptar-ne d’altres “massa compromeses” per a les classes dominants. Cal recordar que encara als anys 20 del segle XX, la majoria dels parlaments estaven controlats per oligarquies industrials, i la seva representació democràtica (tal com l’entenem avui) era més que dubtosa.

Cartell de l'u de maig nazi que recorda molt l'estil d'altres tendències fins i tot d'avui en dia.
Cartell de l’u de maig nazi que recorda molt l’estil d’altres tendències fins i tot d’avui en dia.

Van ser durant  la dècada del anys 30 del segle XX, que l’1 de maig va passar a ser una eina que lluïa “obrerisme” sense mullar-se massa ni enfadar els grans capitals, preocupats pel crac del 29.  D’aquesta manera, els primers en decretar l’1 de maig festa van ser, a l’abril de 1933, els nazis. Declararen l’1 de maig “Festa del treball nacional”, o el que és el mateix, institucionalitzaven la reivindicació dels treballadors. Poc després de decretar-ho, van assaltar tots els locals dels sindicats i es posava en pràctica les lleis de prohibició de partits polítics. Era una forma d’atreure’s els treballadors, per part dels nazis, un sector que malgrat tot, encara havia arreplegat un bon grapat de vots comunistes. En paraules del propi Hitler en un míting: “nosaltres sí que tractem a tothom per igual, tots els partits prohibits!”. I evidentment, el dia era cobrant. Molts treballadors, van pensat que aquell orador de tavernes amb vigoti ridícul era el seu salvador: els havia aportat treball (tenien un atur de més del 35%) i ara els concedien una reivindicació història de l’obrerisme, com era l’1 de maig.

La idea de posar sota l’empara del règim a un únic sindicat, també va ser nazi. Una idea que encara segueix avui amb les subvencions. Els franquistes només van fer que copiar aquest model el 1940 per crear el seu Vertical. Amb l’entrada de l’1 de maig a l’oficialitat, la diada va canviar radicalment. El Front de 1936 que guanyà el 3 de maig a França va centrar més els seus esforços en aconseguir vacances pagades als treballadors, però fins i tot en això els nazis els prengueren avantatge: ells ja ho havien fet al 1933. D’aquesta manera l’1 de maig va passar a ser una data domesticada, on les mateixes autoritats organitzen una mena de manifestòdrom on van desfilant eslògans, cal dir, força repetitius lamentablement. A l’estat espanyol, la dictadura la prohibí, i per això encara avui té certa volada, a l’igual que a Alemanya, on els incidents cada any són importants, perquè allà la voluntat d’enterrar el passat nazi pesa molt. Als Països Catalans, fins al 1967 no es va fer una reivindicació pública i va acabar amb desenes de detinguts. Pel que fa al concepte que tenien els nazis de “treball”, el seu cinisme no tenia fronteres, i per màxim exponent la famosa frase que lluïa a tots els camps de concentració: “Arbeit macht frei” (el treball allibera).

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...