Els espectaculars èxits esportius del règim comunista de la RDA (República Democràtica d’Alemanya) van despertar nombroses sospites sobre els mètodes emprats pels seus entrenadors, però la veritable dimensió de l’ús sistemàtic del dopatge només va ser coneguda després de la caiguda del Mur de Berlín. Amb 102 medalles en els Jocs Olímpics de Seül el 1988 (37 medalles d’or, 35 de plata i 30 de bronze), un any abans de la caiguda del sistema, aquest petit país de 17 milions d’habitants es va situar en segon lloc darrere de la Unió Soviètica, però davant dels Estats Units.

L'atleta Heide Rosendahl als jocs Olimpics de Munic de 1972. Fotografia: EFE
L’atleta Heide Rosendahl als jocs Olímpics de Munic de 1972. Fotografia: EFE

Els resultats increïbles dels seus nedadores en els Jocs de Montreal de 1976 (van guanyar 11 dels 13 títols) havien fet saltar sospites. Però cap atleta de la RDA va figurar entre els “positius” dels controls antidopatge instaurats a partir dels Jocs Olímpics de Mèxic el 1968. Els documents a què es va tenir accés després de la caiguda del règim comunista, sobretot els de la policia de seguretat de l’Estat (Stasi), van revelar que en cap altre país el dopatge estava tan organitzat, centralitzat i controlat: era un “dopatge d’Estat”, conegut amb el nom secret de Pla 14.25.

“S’estima que uns 10.000 atletes de la RDA van ser dopats de forma continuada i programada”.

Documents de l’Institut de control del dopatge de Kreischa acusaven la sèxtuple campiona olímpica de natació a Seül, Kristin Otto, d’haver-se dopat sense mesura. Les campiones de natació Heike Friedrich, Daniela Hunger i Dagmar Hase també van ser citades per haver consumit píndoles de “Oral Turinabol”, un esteroide anabolitzant. “Tots érem uns petits Ben Johnson”, va declarar el nedador Raik Hannemann, subcampió d’Europa de 200 metres estils el 1990.

S’estima que uns 10.000 atletes de la RDA van ser dopats de forma continuada i programada. El 1975, s’havia creat un departament, “Esport de competició II”, al servei de medicina esportiva de l’ex RDA per organitzar l’administració sistemàtica d’anabolitzants, amb l’objectiu de millorar els resultats dels esportistes d’Alemanya Oriental.

L’esport d’alt nivell era un instrument de propaganda per a la RDA. “L’objectiu és assegurar l’esport de competició de la RDA una posició de punta, que demostri la superioritat de la societat socialista sobre la capitalista gràcies a la utilització d’UM”, decretava un document de la Stasi. En el vocabulari de la policia política de la RDA, “UM” (o Unterstuetzende Mittel, traduït com els productes de suport ) significava substàncies dopants, il·legals en qualsevol competició esportiva.

Després de la caiguda del mur, els responsables del sistema de dopatge d’estat van començar a ser sancionats: un metge, responsable adjunt del departament “Esport de competició II”, va ser condemnat a sis mesos amb suspensió de pena, encara que el seu nom no va ser revelat. L’ex-secretari general de la Federació de Natació de la RDA, Egon Mueller, així com dos entrenadors, acusats de dopatge de menors, van ser condemnats a un any de presó amb suspensió de pena cada un.

A l’octubre de 1998, l’exvicepresident de la Confederació d’esports de l’ex RDA, Horst Roeder, va ser condemnat a un any de presó amb suspensió de pena, per haver afavorit la distribució de píndoles de “oral – Turinabol” o “testosterona” a atletes d’alt nivell. D’altra banda, Manfred Ewald, president de la confederació de 1963 a 1988, va ser condemnat el juliol de 2000 a 22 mesos de presó amb suspensió de pena per haver danyat la salut de centenars d’atletes dopats contra la seva voluntat.

Heidi Krieger, ara Andreas Krieger, al Campionat d’Europa de 1986 de Stuttgart (Wikipedia)
Heidi Krieger, ara Andreas Krieger, al Campionat d’Europa de 1986 de Stuttgart (Wikipedia)

De tots els casos de dopatge a la RDA destaca un per sobre de tot: Andreas Krieger. Andreas, nascuda com Heidi, era una noia alta i prima, que va ser captada pels observadors esportius de l’extinta RDA. Van començar a administrar Oral Turinablol amb tot just 16 anys, sota l’excusa que eren vitamines. Aquests productes van canviar en poc temps el seu aspecte completament. El tractament que va rebre es va basar en androgènics. Aquests productes no solen administrar-se a dones i molt menys en les quantitats en què se li van administrar. Cal tenir en compte que a Heidi Krieger se li van administrar més anabolitzants dels que li van donar a Ben Johnson. Aviat va començar a patir canvis en el seu cos: “Es va transformar la meva estructura muscular, em va alterar la veu fent-se més greu, em va créixer molt el pèl i es van començar a modificar els meus òrgans genitals”.

Heidi va haver d’acceptar un cos que no era seu, el que li va derivar en problemes psicològics, ja que se sentia atreta per les dones, però no se sentia lesbiana. Finalment va optar per un canvi de sexe el 1998. El seu aspecte era tal, que quan ho va comentar al doctor, aquest va pensar que volia transformar-se en una dona. Actualment, Krieger està casat amb una antiga nedadora de l’Alemanya Oriental.

El dopatge també va arribar a l’altre cantó del mur. Segons revelava el diari alemany Süddeutsche Zeitung l’agost del 2013, la Universitat Humboldt de Berlín havia elaborat un estudi de més de 800 pàgines, en el qual es relata l’existència d’un sistema de dopatge organitzat a l’Alemanya de l’Oest (RFA) des de la dècada dels anys 70. Testosterona, estrògens, EPO i anabolitzants van ser algunes de les substàncies que es van emprar en millorar el rendiment dels esportistes, sota la promoció i finançament de l’estat.

Documental del Canal Plus: “El Dopaje en la RDA” (2012)

La República Federal Alemanya va destinar milions de marcs per dur a terme un sistema de dopatge que no només inferia en els seus esportistes professionals sinó que també es dedicava als més joves, amb els quals s’assajava amb diferents substàncies. Segons relata el diari en qüestió, aquesta mesura no es va dur a terme com a resposta al sistema de dopatge desenvolupat per la República Democràtica Alemanya.

“L’ambició per aconseguir els millors resultats possibles, va portar a destinar tots els recursos possibles al dopatge”.

Les autoritats polítiques de la RFA van prendre la iniciativa d’establir aquesta política, amb el clar objectiu de beneficiar-se del rèdit polític que oferien les victòries dels seus esportistes en els esdeveniments internacionals. Per això, encara que es coneixien els riscos que aquestes pràctiques comportaven per a la salut, l’estat va posar en marxa tota la seva maquinària financera per aconseguir uns esportistes d’elit i burlar qualsevol control antidopatge.

L’ambició per aconseguir els millors resultats possibles, va portar a destinar tots els recursos possibles al dopatge. De fet, l’informe arriba a revelar una frase d’un alt càrrec de l’estat abans dels Jocs Olímpics de Munic de 1972: “Només volem una cosa, medalla a Munic”. En aquesta cita, la RFA va aconseguir 40 medalles i es va quedar en el quart lloc del medaller, mentre que la RDA va aconseguir la tercera plaça amb 66 metalls. La Unió Soviètica va ocupar el primer lloc amb 99 medalles i els Estats Units va ser segon amb 94. Només en els Jocs Olímpics de Mont-real 1976 es van injectar 1.200 dosis d’una substància anomenada ‘Kolbe’ (pel remer Peter-Michael Kolbe, que el 1994 va ser nomenat president de la seva federació) de la qual encara es desconeix la composició.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...