El coll del Panissars ha estat, des de l’antiguitat, la via natural de comunicació entre ambdós costats dels Pirineus. No en va, encara hi podem trobar restes de l’antiga via Augusta, que canvia de nom i s’anomena via Domitia en la seva continuació cap al nord, al costat de restes arqueològiques de diferents èpoques. També hi passen a prop, a l’alt del Pertús, l’autopista del Mediterrani i la carretera N-II, que aprofiten la poca alçada de la serra de l’Albera en aquesta zona. Precisament per aquesta raó, la UE dóna suport a la construcció del corredor mediterrani en comptes de la quimera del ”corredor central” que pretén foradar els Pirineus de banda a banda…

Coll de panissars: El que queda del paviment de la via Augusta / Domitia
Coll de panissars: El que queda del paviment de la via Augusta / Domitia passa a tocar dels restes del priorat medieval que s’aixecaven sobre el basament dels trofeus de Pompeu.

La importància estratègica d’aquest pas es fa evident a primer cop de vista per la presència al capdamunt d’una fortalesa de l’exèrcit francès, el castell de Bellaguarda, actualment un monument històric amb opció de visita i que fou bastida el segle XVII, per cert, amb carreus del jaciment arqueològic, sobre restes d’una antiga fortificació medieval del segle XIII. Aquesta fortalesa controlava la línia fronterera entre ambdós estats establerta el 1659 pel Tractat dels Pirineus.

No és, doncs, estrany que aquest indret hagi estat escenari de diversos fets destacats, sovint relacionats amb retirades o fugides, gairebé totes en direcció nord. Així, cada mes de setembre s’hi celebra un aplec que commemora la victòria de les tropes catalanes de Pere el Gran (fill de Jaume I) en la croada instigada pel rei de França Felip l’Ardit, que creuà el coll en retirada el dia 1 d’octubre de 1285 agonitzant en una llitera.

Una nova fugida francesa cal situar-la l’any 1814, al final de la Guerra del francès. Amb aquesta retirada, Catalunya deixava d’estar annexada a l’imperi francès de Napoleó, tal i com havia establert un decret de gener del 1812. Durant aquest període d’ocupació i per guanyar-se els catalans, es prengueren mesures de cara a la galeria tot i que d’escassa credibilitat: es creà el Govern de Catalunya, el català fou llengua cooficial juntament amb el francès i s’establí la senyera com a bandera oficial. Tot plegat, però, no compensava la repressió i els abusos de les tropes franceses vers la població del Principat.

placa de record d’aquells que varen haver de passar el coll de Panissars per fugir del feixisme

Ja al segle XX, Panissars també fou lloc de pas de la dramàtica allau d’exiliats que deixaren Catalunya el 1939 fugint de l’exèrcit feixista de Franco camí d’un llarg exili. Aquest fet és recordat per una senzilla inscripció de ceràmica.

“Ja al segle XX, Panissars també fou lloc de pas de la dramàtica allau d’exiliats que deixaren Catalunya el 1939 fugint de l’exèrcit feixista de Franco camí d’un llarg exili. Aquest fet és recordat per una senzilla inscripció de ceràmica”.

A nivell arqueològic, l’espai el comparteixen restes d’èpoques separades per més de 1000 anys, ja que sobre les restes ja esmentades de la via augusta, s’hi aixecà a finals del segle XII (1197) el priorat de Santa Maria sobre les restes d’una antiga església ja documentada el 1101 i del que se’n pot reconèixer encara part de la fesomia. La presència d’aquest monestir podria respondre al pas per aquest indret del camí de Sant Jaume.

Ara bé, aquest jaciment és de gran importància precisament per les restes menys vistoses que s’allotgen sota el priorat; a banda i banda de la via romana s’hi observen dues plataformes quadrangulars d’unes mides aproximades de 30×16 metres. que han estat identificades com les restes del trofeus que el general romà Pompeu Magne (es féu anomenat així perquè era un gran “fan” d’Alexandre) féu erigir l’any 71 aC per a commemorar la seva victòria sobre Sertori, un governador romà d’Hispània que plantà cara a Roma i que fou considerat l’hospis publicus o enemic públic número u de la República.

Al cap d’uns anys (49 dC), Juli Cèsar hi féu construir un monument commemoratiu de la seva victòria a la guerra civil que l’enfrontà a un altre general romà, Pompeu el Gran, i que s’havia lluitat en bona part a la península ibèrica.

Plini el Vell, l’historiador romà del segle I dC que morí en acostar-se massa al Vesuvi durant l’erupció que s’empassà Pompeia el 79 dC, esmenta la presència d’aquests monuments en un indret anomenat Summum Pyrenaeum, que podríem traduir com “dalt del Pirineu”.

Fins i tot l’origen de nom actual de l’indret pot tenir arrels en època romana, ja que els legionaris encarregats de vigilar el monument havien servit prèviament a la regió de la Pannònia (situada al NO dels Balcans i en part de l’actual est d’Àustria), a les cohorts “pannoniae”, terme que evolucionaria a “Panissars”.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...