Cada 24 d’abril milions d’armenis, al seu país i a la diàspora, commemoren a les víctimes de 1915. En aquesta data, més de 600 intel·lectuals de la comunitat armènia d’Istanbul (llavors capital de l’Imperi otomà) van ser detinguts, deportats, i finalment assassinats o desapareguts. En els mesos següents va ser dut a terme un vast pla de deportacions forçoses cap al desert de Síria, contra els ciutadans otomans pertanyents a les minories cristianes, en la seva major part armenis apostòlics, però també siríacs, greco-ortodoxos, catòlics i protestants. Com a resultat de les duríssimes condicions en què van ser realitzades aquestes marxes, i també de les matances comeses contra els deportats, centenars de milers de persones van morir, la meitat d’elles dones i nens, els menys preparats físicament i mentalment per aquestes marxes de la mort.

Civils armenis marxant cap a la presó de Mezireh escortats per soldats otomans armats. Kharpert, Imperi Otomà, abril de 1915. (Fotografia: Wikipedia Commons)

Durant la segona meitat del segle XIX es van començar a difondre, entre els armenis, moviments d’orientació nacionalista. L’Imperi Otomà, que havia hagut d’acceptar en el Tractat de San Stefano la independència de Romania, Sèrbia i Montenegro, a més de la semiindependència de Bulgària, volia evitar com fos la creació d’un estat armeni, previsiblement favorable a Rússia, a l’est d’Anatòlia. El conflicte armeni de l’Imperi Otomà va començar a gestar-se a partir de 1880, amb el sorgiment de corrents nacionalistes tant en la societat turco-musulmana com entre els més de dos milions de cristians armenis que habitaven l’Imperi. Deu anys més tard, el 1890, els armenis van crear el partit Dashnaktzutiun (“Federació Revolucionària”, en armeni) que advocava per un Estat autònom armeni i armava milícies per defensar-se contra operacions de càstig del Govern otomà. Entre 1894 i 1897 es van produir les anomenades “Massacres hamidianes”, anomenades així pel nom del sultà otomà sota el mandat del qual es van perpetrar, Abdul Hamid II, conegut per aquesta raó com el “Sultà Roig”. El nombre de víctimes armènies en les matances hamidianes va ser calculat per l’etnògraf William Ramsay en unes 200.000, encara que actualment molts assenyalen com més encertada la xifra de 300.000. El govern britànic de l’època parlava d’unes 50.000 morts.

A inicis del nou segle XX, el Dashnaktzutiun va recolzar el moviment nacionalista dels “Joves Turcs” i la seva revolució contra el sultà, el que el 1908 va comportar una major presència de diputats armenis al Parlament otomà, però no l’autonomia ni un suport a un govern decentralitzat. L’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914, va canviar el panorama dels armenis dins el decrèpit Imperi Otomà. Els turcs van escollir aliar-se amb el bàndol que resultaria ser el perdedor: Alemanya i Àustria-Hongria. Els aliats i les potències de l’eix van acabar enfrontats en una guerra que duraria quatre anys. L’abril de 1915 les milícies armènies van defensar la ciutat armènia de Van contra l’exèrcit otomà, fins al seu alliberament per tropes russes.

En un primer moment, els soldats i policies armenis van ser despullats de les seves armes per l’autoritat turca i agrupats en batallons de treball

El mateix mes, el Govern dels Joves Turcs va començar amb la deportació massiva de la població civil armènia de totes les províncies anatòliques cap a la província de Síria, llavors part de l’Imperi. Teòricament es tractava de “reubicar” els armenis a les regions àrabs, lluny de la conflictiva zona fronterera del Càucas, on podrien, segons es temia, servir de “quintacolumna” per als intents d’invasió de l’imperi rus.

En realitat, gran part dels deportats van morir pel camí, bé assassinats per soldats otomans o per mercenaris kurds, bé per fam o malalties que anaven agafant pel camí, amb el propòsit de desgastar-los. La manca d’aliments va exterminar a pràcticament tots els que van arribar vius als camps de concentració a Deir ez Zor, a l’actual frontera entre Síria i l’Irak.

Les deportacions van començar a l’abril d’aquell mateix any 1915, a Zeitun, i es van estendre com una taca d’oli per Van, Marash, Kars, Erzerun, Biblis, Ani, Trebizonda i per tots els llocs en què es concentrava la població armènia

Alguns historiadors calculen que entre 1915 i 1923, un milió i mig d’armenis van morir directament per les massacres i la deportació, mentre que un altre mig milió es va veure forçat a fugir a l’estranger. La República de Turquia no reconeix aquests fets com “genocidi” sinó que els considera “lamentables excesos” comesos durant una guerra entre les forces de l’ordre i les milícies armènies, aliades amb Rússia. El 1919, un tribunal militar otomà va sentenciar i va executar a tres responsables de les massacres, després de caure el Govern dels Joves Turcs a la Primera Guerra Mundial.

Civils armenis marxant cap a la presó de Mezireh escortats per soldats otomans armats. Kharpert, Imperi Otomà, abril de 1915. (Fotografia: Wikipedia Commons)
Civils armenis marxant cap a la presó de Mezireh escortats per soldats otomans armats. Kharpert, Imperi Otomà, abril de 1915. (Fotografia: Wikipedia Commons)

En un primer moment, els soldats i policies armenis van ser despullats de les seves armes per l’autoritat turca i agrupats en batallons de treball que es van dedicar a la construcció de camins i a altres obres públiques. En el transcurs d’aquestes tasques desapareixien espaiadament o eren executats en secret, poc a poc, sense aixecar de cop sospites. Després va seguir l’eliminació dels líders religiosos i polítics, dels intel·lectuals i els artistes de la comunitat. Eliminant les classes benestants i les figures culturals més importants, els turcs creien que els armenis esdevindrien un poble de nòmades i pastors amb un accés limitat a la cultura.

Mapa del Genocidi Armeni (1915). Armenica map is a clone of Map 224 (The Armenian Genocide, 1915 (after J. Naslian and B.H. Harutyunyan) in Hewsen, Robert H. (2001) Armenia: A Historical Atlas (1. ed.), University of Chicago Press, pp. 232
Mapa del Genocidi Armeni (1915). Extracte: Hewsen, Robert H. (2001) Armenia: A Historical Atlas (1. ed.), University of Chicago Press, pp. 232

Les deportacions van començar a l’abril d’aquell mateix any 1915, a Zeitun, i es van estendre com una taca d’oli per Van, Marash, Kars, Erzerun, Biblis, Ani, Trebizonda i per tots els llocs en què es concentrava la població armènia. Els testimonis del forçat exili d’aquest poble, en interminables caravanes d’homes i dones famolencs i assedegats pel desert del que avui és Síria, són innombrables. Una desfilada inacabable d’éssers humans camí dels penya-segats de l’Eufrates, l’afusellament, de la forca, de la violació, del cop de sabre, de la mort per set i gana. Els que van morir entre 1915 i 1923 , segons aquesta versió oficial, van caure durant la Primera Guerra Mundial com a càstig per haver-se confabulat amb Rússia -l’enemic històric de Turquia- en un suposat  intent d’acabar amb l’Imperi otomà.


Més informació:

Armènia: el genocidi negat
Cent anys del genocidi armeni: 1915-2015
culturalMENT

Deixa aquí el teu comentari

2 COMENTARIS

  1. Article molt interessant!!

    Casualment acabo de publicar un article sobre el genocidi armeni i la seva vinculació amb l’Holocaust (http://cultural-ment.blogspot.com.es/2014/12/lassaig-final-abans-de-lholocaust.html),

    Per adentrar-se més en la temàtica, recomano el llibre “Los cuarenta días de Musa Dagh”, de Franz Werzel (1933), que narra la resistència que van presentar uns 5.000 armenis durant l’estiu del 1915. A més, va ser un best seller en els guetos del jueus durant l’Holocaust.

    Salut!

Loading Facebook Comments ...