Les biografies sobre Mussolini normalment acaben amb la seva mort, penjat cap per avall com un pernil junt amb la seva amant i d’altres col·laboradors a una benzinera, avui desapareguda, de la piazzale Loreto de Milà. Havien estat afusellats a Mezzegra, al llac de Como, junt amb 15 membres més del seu gabinet quan intentaven fugir disfressats amb robes de civils. Però aquí acabà la història del Mussolini viu, el 28 d’abril de 1945, però comença una nova història d’Europa: la d’un cadàver molt viu que portarà cua.

Nicola Bombacci, Mussolini, Clara Petacci, Alessandro Pavolini i Achille Starace, penjats a Plaça Loreto de Milà. Observi's el detall de l'amant del Duce: malgrat l'acarnissament general li han lligat la faldilla decorosament per evitar deixar-li les seves parts íntimes al descobert... coses d'italians. Foto: Wikipedia Commons.
Nicola Bombacci, Mussolini, Clara Petacci, Alessandro Pavolini i Achille Starace, penjats a Plaça Loreto de Milà. Observi’s el detall de l’amant del Duce: malgrat l’acarnissament general li han lligat la faldilla decorosament per evitar deixar-li les seves parts íntimes al descobert… coses d’italians. Foto: Wikipedia Commons.

D’entrada, el cadàver havia estat transportat de qualsevol manera a la caixa d’un camió, junt amb la resta d’afusellats, fins a Milà, uns 60 quilòmetres. Allà, el lloc triat per penjar-lo va ser ben representatiu: el mateix on al 10 d’agost d’un any abans havien estat afusellats i penjats públicament 15 innocents acusats de ser partisans com a represàlia per les accions aliades. Era l’època de l’estat satèl·lit alemany de la República de Saló.

Comencen els despropòsits. Els aliats volien capturar i jutjar Mussolini, però els partisans volien venjança. Els qui van portar els cadàvers els van deixar tirats al terra de la benzinera fins que a algú se li va ocórrer penjar-los perquè regalimessin massa encefàlica. Així s’hi van estar un dia. Llavors el cadàver de Mussolini va caure per fi en mans americanes, els quals li practicaren l’enèsima agressió a l’Hospital de la Universitat de Milà: l’autòpsia. Per si de cas hi havia cap dubte de que realment era mort.

“El cadàver de Mussolini va ser portat des de l’Hospital al cementiri de Musocco, als afores de Milà, i enterrat a la tomba 384 sense cap inscripció”

Allà, els americans van extreure una part del cervell de Mussolini per endur-se’l als Estats Units i analitzar-lo a la recerca de les raons “científiques” per les quals algú podia arribar a ser tan dolent. Així doncs, el cadàver de Mussolini, sense el cervell, va seguir el seu particular via crucis. A tot això, a la família de Mussolini encara viva no se li deixava dir ni ase ni bèstia i per tant, no hi hauria enterrament públic.

El cadàver va ser portat des de l’Hospital al cementiri de Musocco, als afores de Milà, i enterrat a la tomba 384 sense cap inscripció, però no va descansar gaire ja que l’abril de l’any següent, enmig del fervor pel proper referèndum sobre la república o monarquia del nou estat italià, un nostàlgic falangista, Domenico Leccisi, va robar el cadàver. Cal dir que amb ben poca traça, doncs van entrar de nit al cementiri, sense llums, i com que la tomba no tenia inscripció, van trigar quasi tres hores a saber quina era. Després, s’havia de cavar sense fer soroll i el terra era dur com una mala cosa. Finalment, quan van arribar al cadàver no havien pensat com moure’l. No havien pensat tampoc en els 70 quilos de fiambre mig putrefacte que havien d’aixecar des del forat d’uns 4 metres de profunditat i arrossegar pel cementiri.

Quan finalment van trobar un carretó, el del jardiner, per traslladar-lo, pràcticament era de dia i les presses i els nervis van aparèixer. Evidentment, Mussolini no cabia dins el carretó, i en la cursa frenètica a través del cementiri el cap i les cames del cadàver sobresortien del carretó per la qual cosa anava perdent cosetes pel camí a cada sotrac. Arribats al final de la cursa, encara quedava un obstacle més al nostre nostrat feixista/lladre de cadàvers Leccisi: el mur del cementiri, de dos metres d’alçada.

El forat fet per Leccisi per endur-se el seu estimat duce, noti's que amb les preses s'hi van deixar fins i tot les eines. Foto: Wikipedia Commons
El forat fet per Leccisi per endur-se el seu estimat duce, noti’s que amb les preses s’hi van deixar fins i tot les eines. Fotografia: Wikipedia Commons

Els dos ajudants de Leccisi es van posar mans a l’obra; un pujà el mur i l’agafà des de dalt mentre ells l’aixecaven, però  el de dalt va relliscar i va caure dalt a baix… seguit per Mussolini, que li va caure al damunt mentre anava perdent ossos i talls de pell putrefacta. Ja a ple dia, van arreplegar (amb les mans) el que van poder de les restes del duce i les van ficar respectuosament… al maleter del cotxe. Curiosament, deixaren uns opuscles propagandístics on es deia: “el duce ha aixecat el vol”.

S’inicià  llavors per tota Itàlia la recerca del cadàver fugitiu que “havia volat” entre tota mena d’especulacions sobrenaturals. Fins a dues setmanes va estar el duce fugit amagat al maleter del cotxe. D’allà, Leccini que no sabia què fer-ne del seu duce, va passar el mort (mai millor dit) a mans de dos correlegionaris feixistes sacerdots que se’n van fer càrrec: els pares “Zucca” i Alberto Parini. Aquests portaren el mort primerament a Vallterina (lloc que segons el duce viu havia de ser l’últim bastió del feixisme italià) i d’allà, on només va estar-s’hi un altre parell de setmanes, tornà cap a Milà amb els dos pares on s’hi va estar a l’església de Sant Angelo fins que finalment anà a parar a Certosa de Pavia.

“El secret del seu parador i les especulacions es van mantenir fins el 1957”

A Certosa de Pavia els dos frares van mantenir ocult el duce embolcallat en plàstic dins d’un armari. L’11 d’agost de 1946, els dos frares, destacats partidaris de la República de Salò, van confessar (trencant el secret de confessió) que el tenien amagat en un armari encastat a canvi de què fos enterrat segons indicava la caritat cristiana. I així va ser, després d’una altra agressió mèdica, aquesta vegada una necròpsia que confirmà que eren les restes de Mussolini. Aquesta vegada el nostre mort molt viu  va anar a parar a la capella dels caputxins de Cerro Maggiore, prop de Milà, on s’hi va estar fins el 1957. Allà, en connivència entre govern i església, Mussolini, o el que quedava d’ell, doncs ja cabia tot plegat en una capsa, va passar de sota de l’altar a un altre armari a causa de la fortor que desprenia.

El secret del seu parador i les especulacions es van mantenir fins el 1957, quan el govern d’Adone Zeli, qui era antifeixista però cristià i que havia mantingut contactes amb la família Mussolini des de la Primera Guerra Mundial, cedí el cadàver a la seva família supervivent. Canviava ara el parer del govern, un cop passada la primera postguerra. La família feu un enterrament privat, que significà l’enèsim viatge del nostre mort molt viu cap a Predappio, poble natal de Mussolini, concretament a la capella familiar de Sant Cassiano… però hi havia totes les restes disponibles? No!

Encara el 25 de març de 1966 retornava el que quedava del cervell de Mussolini, aquell cervell que s’havien endut els americans per ser analitzat, però que feia temps que criava pols perquè  estaven més preocupats per la guerra freda que per recollir bocins del duce.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...