Al llarg i ample del planeta, hi ha milions de pobles i ciutats fantasmes, però probablement, cap tan espectacular com la que d’avui us parlarem, una ciutat que va quedar amagada per un desastre que va intentar tapar-se per evitar un escarni mundial, la ciutat de Pripyat. Aquesta reeixida ciutat, de 50.000 habitants, va ser evacuada en menys de tres hores i des d’aquell moment, fa ja 28 anys, ningú ha tornat a passejar pels seus carrers. Pripyat és una ciutat fantasma al nord d’Ucraïna a la regió de Kiev, molt a prop de la frontera amb Bielorússia. La ciutat deu el seu nom al riu que la travessa.

La ciutat soviètica més jove del presumia de natalitat, 17.000 naixements per 47.000 habitants. Fotografia: Vasili Piasetski
La ciutat soviètica més jove del presumia de natalitat, 17.000 naixements per 47.000 habitants. Fotografia: Vasili Piasetski

Va ser fundada el 1970 per donar llar als treballadors de la central nuclear de Txernòbil i les seves famílies. A causa de la seva estratègica posició geogràfica en un clima relativament temperat i un sòl molt fèrtil, la ciutat va començar a desenvolupar-se, convertint-se en una de les zones més agradables per viure en tota l’antiga URSS. La població en només 16 anys va créixer fins a més de 40.000 persones, donant-se a conèixer a tota la Unió Soviètica com la ciutat amb el clima més benigne de tot el país i amb les taxes de natalitat més altes. Una ciutat modèlica i l’exemple vivent que als anys 80 el comunisme encara tenia benzina per fer més quilometres.

A la ciutat, els arquitectes i dissenyadors soviètics van afegir nombrosos senyals i panells lluminosos, que van ser acompanyats de decoracions de ceràmica a les façanes dels edificis. La bellesa de la ciutat havia de ser fonamental per als treballadors de la central nuclear, i per això es van contractar els millors arquitectes soviètics progressistes que poguessin visualitzar-lo. Els llocs més bonics de la ciutat eren l’entrada, el Centre Cultural Energuétik, l’Edifici d’Administració, el Cafè Pripyat (que es trobava prop del riu), i al centre de la ciutat, el Bulevard Lenin. La creativitat era aprofitada pels arquitectes ciutadans que la incorporaven al paisatge de la ciutat.

Un any després de la fundació de la ciutat van començar les obres de la central nuclear de Txernòbil, la nova central que havia d’ésser el model per a les futures centrals de la Unió Soviètica. Per allotjar a tot l’equip i treballadors que havien de construir la central nuclear es va construir la ciutat de Pripyat. Amb pocs anys el nombre d’habitants va augmentar considerablement, el pla inicial era que la ciutat havia d’encabir poc més de 10.000 habitants. A finals de la dècada dels anys 70 la ciutat tenia cinc escoles bressol, equipaments esportius, cinemes, restaurants i sales de festa. La nova ciutat es convertiria en l’aparador del que havia d’ésser una ciutat soviètica del segle XXI. Els seus carrers eren plens de nens, una imatge que trencava certs tabús del país.

Treballadors de la central de Txernòbil en un dia normal de feina. Fotografia: Vasili Piasetski
Treballadors de la central de Txernòbil en un dia normal de feina. Fotografia: Vasili Piasetski

L’any del desastre nuclear, el 1986, la ciutat comptava amb un centre cultural, una llibreria, un cinema, un hotel, una escola d’art amb una sala de concerts, hospitals, escoles de formació professional, una escola tècnica d’enginyeria anomenada Kuybyshevsk, menjadors, cafeteries, botigues i més de deu escoles bressol, de les cinc  de finals dels 70, la xifra s’havia duplicat en relativament pocs anys. A més Pripyat comptava amb una bonica tradició, tots els seus habitants plantaven un arbust de roses quan venien a viure a la ciutat, el que la va convertir en un autèntic jardí.

El 26 d’abril de 1986, un sobreescalfament del nucli produeix l’explosió del reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil emetent 500 vegades més radiació que la bomba atòmica que va caure sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima el 1945. La ciutat va ser evacuada en poc més de 36 hores després de l’accident, i es va dur a terme en tan sols tres hores. A la població se’ls va dir que aquesta evacuació seria de caràcter temporal i van prendre les pertinences necessàries per a uns dies deixant enrere fins i tot els animals domèstics, però la realitat seria molt diferent: mai tornarien a casa, els seus mobles, robes i objectes personals estaven contaminats, en els seus carrers places i jardins mai tornarien a sentir plors ni cants de nens.

Forat immens a la central nuclear tres dies desprès de l'explosió. Fotografia: AP
Forat immens a la central nuclear tres dies desprès de l’explosió. Fotografia: AP

L’accident nuclear provoca una explosió que llança al firmament quantitats monstruoses de partícules radioactives, posant en perill a tots els éssers humans en diversos quilòmetres a la rodona. Tots els ciutadans són evacuats i molts poblats propers són literalment enterrats per les autoritats, mentre un núvol tòxic carregat de material radioactiu comença a donar la volta al món i el perill amenaça de nou. Si el material contaminant de l’atmosfera entra en contacte amb l’aigua podria contaminar a tota Europa. Abans de l’accident de Txernòbil, les centrals nuclears eren vistes per la Unió Soviètica com les més segures entre les de tipus de centrals elèctriques, i van ser presentades com un gran èxit de l’enginyeria soviètica, on l’energia atòmica era utilitzada per a projectes pacífics. L’eslògan d’aquell temps era “Àtom Pacífic”.

Al principi, les autoritats soviètiques van pretendre amagar la gravetat de l’accident, amb el pretext d’evitar alarmar innecessàriament a la població. No obstant això, ocultar informació formava part de les estratègies polítiques soviètiques. De tota manera, tampoc  existia cap precedent per poder preveure fins on arribarien les conseqüències del sinistre, ni tampoc se sabia amb exactitud amb la qual calia actuar. Malgrat els esforços per ocultar l’accident nuclear, l’endemà, per efecte del vent, un núvol radioactiu va cobrir Europa. Els sistemes de seguretat de la central nuclear d’Forksmar, a Suècia (a més de mil quilometres de Txernòbil), van detectar una quantitat de partícules radioactives molt superior als estàndards de seguretat i, per l’orientació dels vents, van determinar que aquestes procedien d’Europa Oriental. El govern d’Estocolm va alertar la població local i a la Comunitat Internacional i es van prendre mesures restrictives en alguns països d’Europa. Finalment, encara que de forma tardana, la pressió internacional va obligar la nomenclatura del politburó soviètic a admetre el sinistre; però no van admetre la magnitud de la seva gravetat. No va ser fins al 14 de maig, quan el secretari general del PCUS, Mikhaïl Gorbatxov, va llegir un informe oficial sobre la tragèdia minimitzant els riscos el màxim possible.

“El reactor va estar alliberant radiació i químics altament tòxics durant 10 dies”

Per frenar les emissions de radiacions, es va construir un búnquer de formigó armat que cobrís el reactor, aquest búnquer és conegut popularment com el “sarcòfag”. El reactor va estar alliberant radiació i químics altament tòxics durant 10 dies. Les persones que van participar en la construcció del sarcòfag i altres treballs de desinfecció (militars , joves reclutes, komsomolets, camperols i altres voluntaris) es van denominar “liquidadors”. Cap d’ells va ser informat sobre la perillositat de l’exposició al pols radioactiu. Se’ls van proporcionar vestits, botes i màscares de plom, un equip insuficient que dificultava el treball ja que pesava una mitjana de trenta quilos. Els liquidadors van ser aproximadament uns 600.000 (fins i tot per la Unió Soviètica era una xifra elevada) i encara que eren molt joves, molts van morir prematurament. Avui els supervivents estan en litigi amb el govern ucraïnès i rus perquè els reconeguin una pensió d’invalidesa total.

Fotografia d'un grup de "liquidadors" el desembre de 1986. Una minoria foren condecorats amb l'ordre del mèrit del treball de la Unió Soviètica. Fotografia: Museu Nacional de Txernòbil, Kiev
Fotografia d’un grup de “liquidadors” el desembre de 1986. Una minoria foren condecorats amb l’ordre del mèrit del treball de la Unió Soviètica. Fotografia: Museu Nacional de Txernòbil, Kiev

Pripyat va quedar congelada en el temps, com una ciutat fantasma, una fotografia, com un món mort, un món de silenci que no podrà ser habitat almenys en 900 anys (seguint els criteris més optimistes, d’altres afirmaven que fins 24.000 anys la radiació no abandonaria la ciutat) en una àrea d’aproximadament 30 quilometres on s’ubiquen més 94 llogarets. Segons els antics residents de Pripyat quan es va produir l’explosió del reactor número 4 de la central atòmica, es va veure una llum enorme, alguna cosa com una “estrella”, una bola aplanada que va il·luminar tot el cel, però això no és tot, el més curiós i alhora el més desconcertant és que “Chernobyl” en Ucraïnès, significa: absenta, una planta que creix per tot arreu a Ucraïna i que té la particularitat curiosa: amargar-se a l’aigua. Serà una simple coincidència?


Més informació:

Chernobyl then and now: 28 haunting images from nuclear disaster
The Chernobyl Disaster: 25 Years Ago
Photographs of Chernobyl and the ghost town of Pripyat by Michael Day

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...