Abans del 8 de març, de la industrialització i dels drets dels treballadors, les dones ja eren un col·lectiu posat sempre en el punt de mira com a boc expiatori perfecte. Un dels episodis més sagnant d’aquesta persecució, sovint política, es va produir a tot Europa durant els segles XV al XVIII: la crema de dones. Començà durant l’humanisme (humanisme reservat als homes) i acabà amb la il·lustració, amb encara alguns episodis aïllats de judicis. I el gran manual/guia dels perseguidors o caçadors de suposades bruixes, el llibre que tot bon inquisidor havia de tenir a la capçalera del llit, va ser el Hexen Hammer, el Martell de les Bruixes o en llatí Malleus Malificarum.

“El fet de les escombres d’oferir la capacitat de volar vindria després, segurament lligat a l’efecte de drogues untades als mànecs en contacte amb zones extremadament sensibles de la pell”.

L’efecte de la cacera de bruixes va ser possible per la barreja d’un còctel explosiu de demagògia misogínica, el qual va trobar el terreny abonat per una gran massa de població ignorant, supersticiosa i controlada per l’església gràcies a la inculcació de pors a pràcticament tot. Aquestes pors, traduïdes en tabús, van crear una societat europea on parlar de coses naturals es considerava obscè i fins i tot prohibit i finalment perseguible legalment. El tema estrella va ser, per tant, el sexe. D’aquí que a les bruixes se li atribueixen totes les perversions sexuals possibles, des de “fornicar en grup”, a “fer-ho pel darrere” o “fer servir les escombres” (entre les cames). El fet de les escombres d’oferir la capacitat de “volar” vindria després, segurament lligat a l’efecte de drogues untades als mànecs en contacte amb zones extremadament sensibles de la pell.

Detall d'una miniatura del 1451 amb suposades bruixes
Detall d’una miniatura del 1451 amb suposades bruixes

Contràriament, però, al que molta gent creu, l’església oficial de Roma no va fomentar la persecució de les bruixes, tot al contrari, en prohibí la difusió de llibres sobre el tema, inclòs el Hexen Hammer. Els primers cristians, de fet, ni tal sols acceptaven que existissin aquestes bruixes, perquè al reialme de Déu aquests éssers no tenien cabuda. El que sí va perseguir la església va ser l’heretgia. Però tot va canviar amb l’ús de la Inquisició com a força de xoc política, per exemple per part de Castella, com una manera d’introduir-se en la política, en el cas castellà a la política catalana, per part de d’una corona ja llavors aliena i estranya al país. A Europa, igual passava en les disputes entre emperadors i papes, i tot es va accelerar amb l’arribada de la reforma i sobretot de la contrareforma al segle XVI, sent considerat el Segle de les Bruixes el segle immediatament posterior.

El Hexen Hammer, es va presentar oficialment el 1487, a Alemanya, llengua a la qual va ser ràpidament traduït, i comptava amb un important pòsit social. Ja al 1431 Joana d’Arc havia cremat viva pels quatre costats acusada d’heretgia i fetilleria, encara no per bruixa. Aviat el llibre es va convertir en un tot un bestseller de l’època a tot Europa, només superat en repercussió i distribució per la Bíblia. En llarg de la història se n’han fet desenes d’edicions. Només els dos segles posteriors es van fer 34 d’edicions, al voltant de 50.000 llibres. Els responsables del llibre, una autentica compilació de les normes que avui tothom reconeix com “coses de bruixes”, van ser dos dominics, l’orde precisament encarregada de la Inquisició.

Il·lustració del llibre de dret de 1584 de Hermann Neuwalt amb la prova d’aigua. Foto: Wikipedia Commons

Especialment dura va ser la persecució als territoris protestants, tot i que als catòlics no es quedaren curts. Els processos es podien obrir per la simple denúncia anònima, pel que sovint disputes de veïns i querelles privades acabaven amb un denúncia per bruixeria contra algun familiar. Especialment conegut és el cas de la mare del matemàtic Kepler. Les dones eren ficades a presons i torturades fins aconseguir “una confessió”, és a dir, que diguessin el que els torturadors volien escoltar. Quan ho feien, i si després de les tortures encara eren vives, se les lliurava a les autoritats civils que serien les encarregades d’executar la condemna, a Catalunya normalment la forca, però a la resta d’Europa la foguera.

Una altra manera de començar un procés era simplement pels rumors: un “especialista” (sovint galifardeus engalipadors que es feien passar per caçadors de bruixes) seguien “pistes” que normalment portaven a alguna pobra desgraciada que no tenia cap tipus de recurs monetari ni suport familiar per poder-se defensar. La paranoia popular feia la resta, algú assegurava haver vist aquella persona fent no-se-sap-què amb una cabra i el dia ves-a-saber-quin resulta que mentre aquella dona feia el sopar va caure una calamarsada… prou, doncs,per cremar-la viva.

D’aquí, que moltes de les dones cremades a Europa tinguessin una ascendència popular de classe baixa i oficis “sospitosos”: recol·lectora d’herbes, dones del camp que vivien aïllades (i sense homes- quin crim!), pastores i coses semblants. Al Hexen Hammer, hi havia una de les seves tres parts dedicades directament a instruccions per a “descobrir-les” i una altre apartat per a les tortures, o com aconseguir confessions, detallades al màxim. La més popular eren els estiraments “fins que el llum d’una espelma col·locada a l’esquena es veiés pel davant”.

Edició del 1569 del Martell de les Bruixes, causa primera de la visió actual que tenim de les bruixes. Foto: Wikipedia Commons.

Sovint les acusades demanaven una alternativa molt més ràpida que la presó i les tortures, de llarga tradició, els Judicis de Déu. Normalment se li feia agafar alguna cosa del fons d’una olla amb aigua bullint… i si es cremava és que era culpable. També existia la versió aigua freda, se lligava la dona de mans i peus i se la llançava a l’aigua… si s’enfonsava era culpable i si surava innocent. Sovint, curiosament, passava que la “innocent” acabava flotant, però ja s’havia ofegat.

Les darreres sentències per bruixeria serien al segle XVIII, a França el 1745, a Anglaterra el 1722 i l’estat borbònic espanyol, com sempre tard, encara es condemnaria per bruixeria al 1781. Era la culminació del final d’un procés que havia començat amb la publicació al 1632 d’un llibre en contra dels processos contra les dones acusades de bruixeria, també d’un alemany, però en aquest cas jesuïta: Friedrich von Spee. No se sap del cert, però es calcula que al voltant d’un milió de dones van morir acusades de bruixeria a l’Europa de l’època moderna. I en bona part, va ser a causa d’aquest llibre, el Hexen Hammer, el que avui en diríem “propaganda escombraria”.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...