Witchcraft and medicine: 1484-1793 [Bethesda] : U.S. Dept. of Health, Education, and Welfare, Public Health Service, National Institutes of Health, [1974]

Abans del 8 de març, de la industrialització i dels drets dels treballadors, les dones ja eren un col·lectiu posat sempre en el punt de mira com a boc expiatori perfecte. Un dels episodis més sagnant d’aquesta persecució, sovint política, es va produir a tot Europa durant els segles XV al XVIII: la crema (o a Catalunya se les penjava a la forca) de dones. Començà durant l’Humanisme (Humanisme reservat als homes) i acabà amb la il·lustració, amb encara alguns episodis aïllats de judicis. I el gran manual/guia dels perseguidors o caçadors de suposades bruixes, el llibre que tot bon inquisidor havia de tenir a la capçalera del llit, va ser l’Hexen Hammer, el Martell de les Bruixes o en llatí Malleus Malificarum.

Misogínia i superstició

L’efecte de la cacera de bruixes va ser possible per la barreja d’un còctel explosiu de demagògia misogínia, el qual va trobar el terreny abonat per una gran massa de població ignorant, supersticiosa i controlada per l’església gràcies a la inculcació de pors a pràcticament tot.

Aquestes pors, traduïdes en tabús, van crear una societat europea on parlar de coses naturals es considerava obscè i fins i tot prohibit i finalment “perseguible” legalment. El tema estrella va ser, per tant, el sexe. D’aquí que a les bruixes li atribuïen totes les perversions sexuals possibles. Des de “fornicar en grup”, a “fer-ho pel darrere” o “fer servir les escombres” (entre les cames). El fet de les escombres d’oferir la capacitat de “volar” vindria després, segurament lligat a l’efecte de drogues untades als mànecs en contacte amb zones extremadament sensibles de la pell.

No va ser la Inquisició la principal responsable

Detall d'una miniatura del 1451 amb suposades bruixes
Detall d’una miniatura de ‘Le Champion des Dames’ del 1451 amb suposades bruixes. | L’Iconographie du Champion des Dames de Martin Le Franc.

Contràriament, però, al que molta gent creu, l’església oficial de Roma no va fomentar la persecució de les bruixes. Al contrari, en prohibí la difusió de llibres sobre el tema, inclòs l’Hexen Hammer. Els primers cristians, de fet, ni tal sols acceptaven que existissin aquestes bruixes, perquè al reialme de Déu aquests éssers no tenien cabuda. El que si va perseguir l’església va ser l’heretgia.

Tot va canviar amb l’ús de la Inquisició com a força de xoc polític com una manera d’introduir-se en la política. En el cas castellà a la política catalana, per part d’una corona ja llavors aliena i estranya al país. A Europa, igual passava en les disputes entre emperadors i papes, i tot es va accelerar amb l’arribada de la reforma i sobretot de la contrareforma al segle XVI, sent considerat el Segle de les Bruixes el segle immediatament posterior.

El Martell de les Bruixes

Il·lustració del llibre de dret de 1584 de Hermann Neuwalt amb la prova d’aigua. Foto: Wikipedia Commons.

L’Hexen Hammer, es va presentar oficialment el 1487, a Alemanya, llengua a la qual va ser ràpidament traduït, i comptava amb un important pòsit social. Ja el 1431 Joana d’Arc havia cremat viva pels quatre costats acusada d’heretgia i fetilleria, encara no per bruixa. Aviat el llibre es va convertir en un tot un bestseller de l’època a tot Europa, només superat en repercussió i distribució per la Bíblia. En llarg de la història se n’han fet desenes d’edicions. Només els dos segles posteriors es van fer 34 d’edicions, al voltant de 50.000 llibres. Els responsables del llibre, una autèntica compilació de les normes que avui tothom reconeix com “coses de bruixes”, van ser dos dominics, l’orde precisament encarregada de la Inquisició.

Especialment dura va ser la persecució als territoris protestants, tot i que als catòlics no es quedaren curts. Els processos es podien obrir per la simple denúncia anònima, pel que sovint disputes de veïns i querelles privades acabaven amb una denúncia per bruixeria contra algun familiar. Especialment conegut és el cas de la mare del matemàtic Kepler.

Les dones eren ficades a presons i torturades fins a aconseguir “una confessió”, és a dir, que diguessin el que els torturadors volien escoltar. Quan ho feien, i si després de les tortures encara eren vives, se les lliurava a les autoritats civils que serien les encarregades d’executar la condemna, a Catalunya normalment la forca, però a la resta d’Europa la foguera.

A Catalunya el “caçador” Joan Malet es va fer tristament cèlebre atemorint les dones del país a mitjans segle XVI, amb el suport inicial de la Inquisició castellana, que després es rentà les mans.

Els “especialistes” caçadors de bruixes

Una altra manera de començar un procés era simplement pels rumors: un “especialista” (sovint galifardeus engalipadors que es feien passar per caçadors de bruixes) seguien “pistes” que normalment portaven a alguna pobra desgraciada que no tenia cap mena de recurs monetari ni suport familiar per poder-se defensar. La paranoia popular feia la resta, algú assegurava haver vist aquella persona fent no-se-sap-què amb una cabra i el dia ves-a-saber-quin resulta que mentre aquella dona feia el sopar va caure una calamarsada… prou, doncs, per cremar-la o penjar-al de viu en viu.

D’aquí, que moltes de les dones cremades a Europa tinguessin una ascendència popular de classe baixa i oficis “sospitosos”: recol·lectora d’herbes, dones del camp que vivien aïllades (i sense homes- quin crim!), pastores i coses semblants. L’Hexen Hammer, hi havia una de les seves tres parts dedicades directament a instruccions per a “descobrir-les” i un altre apartat per a les tortures, o com aconseguir confessions, detallades al màxim. La més popular eren els estiraments “fins que el llum d’una espelma col·locada a l’esquena es veiés pel davant”.

Les tortures, el pitjor

Edició del 1569 del Martell de les Bruixes, causa primera de la visió actual que tenim de les bruixes. Foto: Wikipedia Commons.

Sovint les acusades demanaven una alternativa de llarga tradició molt més ràpida que la presó i les tortures, els Judicis de Déu. Eren proves consistents en fer agafar alguna cosa del fons d’una olla amb aigua bullent… i si es cremava és que era culpable. També existia la versió aigua freda, es lligava la dona de mans i peus i se la llançava a l’aigua… si s’enfonsava era culpable i si surava innocent. Sovint, curiosament, passava que la “innocent” acabava flotant, però ja s’havia ofegat.

Les darreres sentències per bruixeria serien al segle XVIII. A França el 1745, a Anglaterra el 1722 i l’estat borbònic espanyol, com sempre tard, encara es condemnaria per bruixeria el 1781. Era la culminació del final d’un llarg procés de refutació d’aquest deliri col·lectiu. Johann Weyer el 1579 havia estat el primer a criticar el Martell de les Bruixes deslligant les dones del satanisme. El 1632, Friedrich von Spee publicà Cautio Criminalis en contra de l’ús de la tortura per aconseguir acusacions de bruixeria. Per això se’l considera a aquest jesuïta el fundador dret penal.

No se sap del cert. Es calcula que al voltant d’un milió de dones van morir assassinades acusades de bruixeria a l’Europa de l’època moderna. I en bona part, va ser a causa d’aquest llibre, l’Hexen Hammer, el que avui en diríem “propaganda escombraries”.


Més informació:

Der Hexenhammer : Jakob Sprenger : Free Download, Borrow, and Streaming : Internet Archive

Book digitized by Google and uploaded to the Internet Archive by user tpb.

Witchcraft and medicine: 1484-1793 – Digital Collections – National Library of Medicine

No Description

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...