Oficialment, l’eurocomunisme neix el 1977 a través de Santiago Carrillo (Secretari General del Partit Comunista Espanyol, que portava quasi 40 anys il·legalitzat a l’estat espanyol), Georges Marchais (del Partit Comunista Francès) i Enrico Berlinguer (del Partit Comunista Italià). Més tard sorgirien altres corrents eurocomunistes, però sempre en situació minoritària, com els eurocomunistes grecs o portuguesos. Els punts clau de l’eurocomunisme eren els següents, per resumir: renúncia al marxisme-leninisme, és a dir, al caràcter revolucionari que havia d’adoptar un partit comunista, rebuig al model marxista aplicat a l’URSS -és a dir, a la dictadura del proletariat-, acceptació del sistema parlamentari burgès, amb un sistema pluripartidista, en el cas del Partit Comunista Francès i fins i tot de l’italià (no en el cas dels espanyols ni del PSUC), suport a l’OTAN i finalment suport a la Unió Europea, en aquell temps anomenada Comunitat Econòmica Europea o CEE i els seus respectius organismes. En essència, es podria dir que l’eurocomunisme no és més que una forma de socialdemocràcia dels partits que podem trobar representats en els parlaments europeus de forma més o menys acomplexada. Peró era aquesta l’idea d’eurocomunisme dels considerats “tres grans” d’occident? Espanyols, italians i francesos van traïcionar al comunisme ortodox o van adaptar-lo per aconseguir major nombre de vots a les eleccions?

Els eurocomunistes realitzen les seves accions dins de la legalitat burgesa, afirmaven els soviètics; en canvi els eurocomunistes parlaven d’establir un model de socialisme propi a cada estat i segons les pròpies conviccions i necessitats del país.

L’estalinista Jozsef Ravai, del partit comunista hongarès va dir l’any 1944: “Declaro que nosaltres no considerem la col·laboració nacional (dels diferents partits) com una coalició política transitòria, com un moviment tàctic d’escacs, sinó com una aliança de llarga durada. Serem fidels a la nostra paraula “. De manera similar a Ravai, el comunista búlgar Georgi Dimitrov va dir el 7 de novembre de 1945 que “l’asseveració que els comunistes, segons es pretén, volen fer-se amb tot el poder… és una llegenda maliciosa i una calúmnia. No és veritat que els comunistes vulguin tenir un govern d’un sol partit”. I va ser finalment Wiadyslaw Gomulka, del partit comunista polonès, que va declarar el 1946 que el camí polonès cap al socialisme “és significatiu perquè no inclou la necessitat d’un cataclisme polític violent, revolucionari…; ha eliminat la necessitat d’una dictadura del proletariat”.

foto eurocomunisme
Berlinguer, Carrillo i Marchais, els tres líders comunistes més importants de l’Europa Occidental renunciaven als dictats de Moscou i apostaven per l’Eurocomunisme (1977).

Però hi havia més llenya per tallar en la nova Europa sota l’exèrcit roig, el que més tard els occidentals en dirien Europa de l’Est, marcant una divisió que amb la caiguda del comunisme encara perdura. A Itàlia, el 1945, els comunistes Togliatti i Longo, que derivaven directament de les posicions teòriques de l’intel·lectual Antonio Gramsci, responien a aquesta idea de la presència del partit comunista en la societat italiana i concretament en la consciència gramsciana, al pes indefugible de l’Església catòlica romana a la península itàlica. Gramsci havia escrit el 1920, abans de l’ascens dels feixistes de Mussolini: “A Itàlia, a Roma, hi ha el Vaticà; l’Estat liberal ha hagut de trobar un sistema d’equilibri amb la potència espiritual de l’Església, l’Estat obrer haurà també de trobar aquest equilibri”.

“La possessió de la veritat excusa la llibertat. Això no ho va dir mai el profètic Marx, que volia desalienar l’home, a tot home, és a dir, alliberar-lo”.

La diferència fonamental que separa la teoria econòmica marxista dels altres socialismes (Fourier i Proudhon) és que aquests tracten d’establir un deure en les relacions laborals. Depuren o condemnen l’ordre capitalista i propugnen un sistema de reforma social. Marx, en canvi, va creure descobrir la ràtio del que és i, en conseqüència, el que necessàriament s’avindrà i les lleis científiques que regeixen el procés. Aquest supòsit descobriment del secret de la història i del seu futur desenllaç és el que expressa el materialisme històric. Aquest representa la veritat científica sobre l’home i la societat. La llibertat la té l’home per buscar el bé i la veritat, que són la mateixa cosa. El comunisme té científicament aquesta veritat.

La possessió de la veritat excusa la llibertat. Això no ho va dir mai el profètic Marx, que volia desalienar l’home, a tot home, és a dir, alliberar-lo. En el pròleg de la seva Crítica de l’economia política, Marx s’expressa així: “La manera de producció de la vida material determina en general el procés social, polític i intel·lectual de la vida. No és la consciència de l’home el que determina la seva manera de ser, sinó que és una manera de ser social el que determina la seva consciència”.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...