Sovint pensem que “ara” (cada època històrica ha tingut el seu “ara”) som més “llestos” que els nostres avantpassats, i que des que la ciència ha donat resposta lògica i demostrable als mites ancestrals, també ha ocupat l’espai de les llegendes. Però no, al contrari. Potser estem formant els mites del futur, perquè la realitat és que les llegendes encara existeixen, només han canviat el vehicle de difusió.

Les llegendes s’han anat adaptant al context cultural, de forma que qui les escolta les pugui entendre i creure-se-les, han de tenir una certa pàtina de credibilitat, sinó esdevenen obsoletes. Per exemple, la del drac que suposadament viu a l’estany de Banyoles, ara ja no se la creu ningú. Quan subsisteixen, malgrat la seva evident  incongruència, és també per algun motiu pràctic, com el cas del monstre del Llac Ness a Escòcia, un recurs de turisme. A Europa, el tema de relacionar llacs amb fauna misteriosa o poders és ancestral.

El cavaller Rotllà, és una llegenda que agermana l'occident europeu. Aquesta és la seva figura del s.XV a Bremen, patrimoni de la humanitat. Foto: ©Historiesdeuropa
El cavaller Rotllà, és una llegenda que agermana l’occident europeu. Aquesta és la seva figura del s.XV a Bremen, patrimoni de la humanitat. Foto: ©Historiesdeuropa

El més normal, és que moltes llegendes, siguin basades en fets reals o imaginaris, esdevinguin contes o cançons populars i perdurin, fins i tot perdent la seva raó original de ser. Un exemple el tenim en la nostra cançó el “Jan Petit quan balla”, que descriu perfectament el procés d’esquarterament i tortura (ballava perquè penjava mentre l’anaven tallant) d’un rebel occità capturat pels francesos al segle XVII. Originalment, la cançó servia per infligir por i evitar nous aixecaments, ara es canta a les escoles bressol.

Atenció! En antropologia, es diferencia la llegenda del mite. Un mite té una connotació religiosa, i totes les cultures del món conegudes, de totes les èpoques, han tingut i tenen els seus mites: fundacionals (com es va fer la terra, el cel, el mar…), existencialistes (el nom del nostre poble, el nostre origen, la resta d’animals…) Els mites queden fixats i passen a ser part del coneixement d’una cultura que es transmet de generació en generació, segurament a partir de llegendes. Un mite universal seria el del diluvi, que arriba fins als nostres dies, documentat ja a Sumèria el 3.000 aC.

Les llegendes, tradicionalment, eren l’entreteniment familiar per excel·lència fins a èpoques de la revolució industrial, i fins i tot durant la primera i segona revolució industrial, fins l’arribada de la TV. A la vora del foc s’explicaven llegendes sobre l’entorn (els boscos, els arbres, els llacs, els salts d’aigüa, les fonts o cases o castells…), la família (avantpassats, fets destacats) que feien el fet de forma educativa. Els nens, aprenien els llocs perillosos, episodis de la història o fins i tot pautes de comportaments social gràcies a les moralitats dels contes.

“Amb la nova revolució de la informació, no ha canviat el paisatge de les llegendes, sinó el mitjà a través del qual es transmeten i el nom. Ara s’anomenen hoax (-falsa alarma- en anglès)”

Amb la industrialització, la major part de la població europea va passar a viure a les ciutats. Les llegendes es transformaren. El paisatge del camp ja era un marc desconegut per a les noves generacions. Va ser l’època dels folkloristes, com els germans Grimm o el nostre Amades, els quals compilaren tradicions i llegendes, moltes de les quals perviuen en forma de contes. I què va passar amb les llegendes?

Es van tranformar, i van aparéixer les llengendes urbanes. La majoria tenen a veure, com sempre, amb els perills que ens envolten, com els desconeguts, la carretera, però també amb creences religioses com la de què a les dones els falta una costella. No falten les relacionades amb el treball, com la suposada forma japonesa de fer vaga treballant més… evidentment mentida. O les relacionades amb la medicina, com el qui es desperta sense un ronyó.

Amb la nova revolució de la informació, no ha canviat el paisatge de les llegendes, sinó el mitjà a través del qual es transmeten i el nom. Ara s’anomenen hoax (falsa alarma en anglès), i són les mateixes llegendes urbanes de sempre, amb petites variacions i alguna novetat.  Segueixen corrent els hoax de no fer llums amb el cotxe, i s’incorporen els “es busquen” amb fotos de nens o gossos suposadament desapareguts i un “passa-ho”. I per molt llestos que ens creguem “ara”, segueix havent qui pica, feu una ullada a alguns que corren.

Les incorporacions han estat les campanyes intoxicadores, com les de suposats descomptes de supermercats i els desodorants que provoquen càncer. Llegendes urbanes destinades a aprofitar la forta propagació dels missatges a la xarxa. També, com no podia ser d’una altra manera, els hoax ja no són només escrits, sinó que s’incorporen imatges trucades. No falten, com arreu, els de mal gust que anuncien per exemple la mort d’algun personatge famós, per acte seguit anunciar que Elvis encara és viu.

I  si n’hi ha de gent que cau, que fins i tot corren hoax per les xarxes socials. Potser el més conegut és el que et demana modificar la privacitat, amb l’únic resultat que deixes de veure els missatges al mur del  contacte de qui ho facis.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...