Tanc soviètic a prop de la porta Spassky de la Plaça Roja, agost 1991. Fotografia: Dima Tanin/AFP/Getty Images

A mitjans de l’any 1990 les Repúbliques Socialistes Federades Soviètiques, de Letònia i Lituània declaraven la seva independència respecte la URSS, mentre que les d’Estònia i Geòrgia indicaven que en breu ho farien. Davant d’aquest fet els sectors més conservadors del PCUS passaven a l’ofensiva i al gener de 1991, tot passant-se per alt l’autoritat de Gorbatxov, ordenaven una intervenció militar a Lituània per garantir el retorn per la força d’aquesta República a la URSS, produint-se unes 14 víctimes en les confrontacions. Aproximadament una setmana més tard, es produïa un intent similar d’enderrocar les autoritats letones legítimes i substituit-les per altres prosoviètiques. Igualment esclataven conflictes interètnics al Caucas a Nagorny Karabakh i Ossètia del Sud. Per la seva banda, la RSFS de Rússia declarava la seva sobirania el 12 de juny de 1990, tot i que indicava que això no significava la sortida de la URSS però sí que significava que limitava l’aplicació de la legislació de la URSS al seu territori, sobretot i en particular pel que feia a les finances i l’economia.

Boris-Yeltsin-right-with--007
Discussió entre Gorbatxov i Ielstin després del cop d’estat de 1991. Fotografia Piko/AFP/Getty Images

Gorbatxov tenia la ferma convicció que només una consulta popular podia solucionar la greu situació que s’estava produint, ja que si en aquest referèndum quedava ben clar que la voluntat del poble soviètic era la de continuar dins de la URSS, aquesta tindria el seu futur garantit. Aquest referèndum sobre la Unió es va realitzar el 17 de març de 1991, essent boicotejat per les Repúbliques bàltiques, Armènia, Geòrgia, i Moldàvia. Els resultats foren clars, ja que la majoria de la població de les Repúbliques Socialistes Federades Soviètiques que havien fet la consulta expressaven llur desig de continuar dins d’una Unió Soviètica renovada. Aquest fet va permetre que es portessin a terme les negociacions entre vuit de les quinze repúbliques que integraven la URSS, essent aquestes, les Repúbliques Socialistes Federades Soviètiques de Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan, Uzbekistan, Azerbaijan, Bielorússia i Rússia. No ho feien les ja esmentades Repúbliques Bàltiques ni Geòrgia ni Armènia, clarament secessionistes, així com Ucraïna i Moldàvia, que no es mostraren d’acord amb els termes de les negociacions. El tractat havia de ser solemnement signat pels respectius presidents de cada RSFS i el cap d’estat de la URSS a Moscou el dia 20 d’agost de 1991. Amb la signatura d’aquest nou Tractat quedaria salvaguardada la unitat política i econòmica de la URSS, ja que es consagrava com una Federació de Repúbliques independents amb un president en comú que només exercia les competències de política exterior, que havia de ser consensuada, i el control de l’exèrcit i el temible arsenal nuclear soviètic.

Molt abans de l’agost de 1991, data del cop, els preparatius d’aquest ja començaren. Al desembre de 1990 el màxim responsable de la KGB, Vladimir Kryutxkov, feia una “crida a l’ordre” a la televisió Central de Moscou i posteriorment donava les ordres pertinents a la KGB per tal de que preparessin un pla de mesures que s’haurien de prendre en cas que es declarés l’estat d’alarma a la URSS. Més tard, Kryutxkov implicava en els seus plans al Ministre de Defensa, Dmitriy Yazov, el Ministre d’Afers Interns, Boris Pugo, el primer ministre soviètic, Valentin Pavlov, al vicepresident soviètic, Gennady Ianaiev, al cap dels representants del Consell de Defensa Oleg Baklanov, així com el cap de la secretaria de Gorbatxov, Valeriy Boldin, i un dels principals secretaris del Comitè Central del PCUS, Oleg Shenin, entre d’altres.

“El 17 d’agost els conspiradors es trobaven a la seu de la KGB a Moscou on ultimaven els darrers detalls del cop”.

Tots aquests tenien la ferma idea que podrien persuadir a Gorbatxov per tal de que tornès a reinstaurar l’ordre soviètic clàssic, tot declarant l’estat d’alarma per tal de poder actuar per neutralitzar les possibles mostres d’oposició a aquest fet. Però aviat es van adonar de què tal cosa no seria possible, ja que a finals de juliol 1991 agents de la KGB que controlaven i seguien a Gorbatxov per ordres de Kruytxov, van poder escoltar com aquest en una reunió amb el president rus Boris Ieltsin i el president de Kazakhstan, Nursultan Nazarbaiev, indicava que era necessari substituir a Pavlov, Iazov, Kryutxov i Pugo de les seves responsabilitats, per considerar-los de l’ala conservadora i susbtituir-los per altres persones del sector reformista del PCUS.

Tanc soviètic a prop de la porta Spassky de la Plaça Roja, agost 1991. Fotografia: Dima Tanin/AFP/Getty Images

Pels colpistes havia arribat el moment d’actuar, ja que de cas contrari serien desplaçats dels seus llocs de poder i les reformes defensades per Gorbatxov serien del tot imparables. El moment triat fou el període de vacances que havia pensat fer el màxim mandatari soviètic a Crimea entre el 4 d’agost i el 20 d’agost de 1991, quan tenia pensat tornar de nou a Moscou per participar a la cerimònia de signatura del nou Tractat de la Unió. El 17 d’agost els conspiradors es trobaven a la seu de la KGB a Moscou on ultimaven els darrers detalls del cop. Aquest a més d’apartar del poder a Gorbatxov havia d’evitar que es signés el Tractat de la Unió el dia 20 d’agost, ja que segons ells aquest fet significaria la desaparició de la Unió Soviètica.

El diumenge 18 d’agost, Oleg Baklanov, Valeriy Boldin, Oleg Shenin, i un representant del ministre de Defensa, el General Valentin Varennikov, volaven a Crimea per realitzar una reunió amb Gorbatxov, que es trobava de vacances a la seva residència d’estiu. Totes les línies de comunicacions de la residència del líder soviètic estaven controlades per membres de la KGB lleials als insurrectes tenint ordres aquests de no permetre deixar sortir ni entrar a ningú de la residència. A la reunió amb Gorbatxov, Baklanov, Boldin, Shenin i Varennikov demanaven a aquest que procedís a declarar l’estat d’alarma o en cas contrari dimitís, procedint a nomenar en el seu lloc al vicepresident de la URSS Gennady Ianaiev com president provisional, per tal que permetre que aquest reinstaurés l’ordre a l’estat. Gorbatxov s’oposà frontalment tant a declarar l’estat d’emergència com a dimitir, establint-se una forta discussió entre els allà presents, cosa que no va fer més que desconcertar als conspiradors, que van decidir immediatament tornar a Moscou, tot deixant incomunicat i en arrest domiciliari al màxim líder soviètic.

“El nou comitè es presentava oficialment el matí del dilluns 19 d’agost de 1991, tot anunciant algunes mesures d’excepcionalitat, com la suspensió temporal d’alguns mitjans de comunicació, així com el nomenament provisional com a President de la URSS de Gennady Ienaiev”

Davant del fracàs dels seus intents de fer dimitir a Gorbatxov del seu càrrec i donar aparença institucional a la conspiració, aquests es va reunir el mateix diumenge 18 d’agost al Kremlin, on constituïren el Comitè d’Emergència Estatal (en rus, Gosudarstvenniy Komitet po Chrezvichaynomu Polozheniyu, GKChP), prenent la determinació de declarar l’estat d’excepció en bona part dels territoris de la URSS, cosa que no va quedar ben especificar en quins en la posterior Declaració del lideratge soviètic, a més d’aplicar tot un seguit de mesures de força per tal de fer-se amb el control de la situació. Primer de tot el ministre de Defensa convocava una reunió amb els principals comandaments militars per informar-los de les operacions a portar a terme per part de les forces armades per restaurar l’ordre soviètic. Paral·lelament eren mobilitzats tots els agents de la KGB, els quals molts d’ells es trobaven de vacances, i se’ls doblava el sou que rebien. També s’armaven i es preparaven equips antiavalots i algunes presons, com la de Lefortovo, eren buidades en espera de l’arribada de nombrosos detinguts.

L’any 1990 l’economia soviètica planificada estava en ruïna. Imatge de les cues d’un supermercat a l’encara soviètica ciutat lituana de Vilnius. Fotografia: AP Photo/Dusan Vranic

El nou comitè es presentava oficialment el matí del dilluns 19 d’agost de 1991, tot anunciant algunes mesures d’excepcionalitat, com la suspensió temporal d’alguns mitjans de comunicació, així com el nomenament provisional com a President de la URSS de Gennady Ienaiev, ja que Gorbatxov es trobava incapacitat temporalment per exercir el seu càrrec. A més, es feia pública una declaració de caire populista on es feia una crida a la població soviètica a restaurar l’honor i la dignitat de l’home soviètic, a la vegada que es prenia un ferm comprimís per acabar amb la delinqüència que havia crescut considerablement a la URSS i a millorar les condicions de vida de la població, que en aquell moment estava passant per moments d’escassedat.

Paral·lelament a la presentació del Comitè i a la lectura de la “Declaració del lideratge soviètic”, que ja de bon matí estava essent emesa pels mitjans governamentals, va ser “apagada” la única emissora independent de la URSS i unitats militars d’èlit, així com paracaigudistes i unitats blindades de l’exèrcit soviètic feien acte de presència als principals centres neuràlgics de Moscou i les principals ciutats soviètiques, a la vegada que efectius de la KGB procedien a detenir a alguns dels principals líders de la RSFS de Rússia. Tot i això tant Boris Ieltsin, com Ivan Silaev i Ruslan Khasbulatov, president, primer ministre i president del parlament de la RSFS de Rússia respectivament, escapaven a les detencions i es dirigien a la seu del parlament rus, l’anomenada “Casa Blanca” de Moscou, on es disposaren a organitzar la resistència al cop d’estat que estava portant a terme la “línia dura” del PCUS. Primer de tot feren una crida a la resistència pacifica de la població i animaren als comandaments militars i als soldats a no reconèixer l’autoritat dels colpistes.

“L’any 1990 l’economia soviètica planificada estava en ruïna”.

Per la tarda una multitud de ciutadans de Moscou es començaven a reunir al voltant de la seu parlamentària russa, on s’enfrontaven verbalment i oposaven una forta resistència a les unitats blindades que es trobaven concentrades al voltant d’aquest edifici. Fins el moment tot i l’oposició de la població, la sensació que es tenia des de fora de la URSS era que el cop era del tot imparable i que s’havia arribat a la fi del període Gorbatxov com a líder de la Unió Soviètica. A primera hora de la tarda, el nou home fort del règim, Gennady Ianaiev, declarava l’estat d’alarma a Moscou, tot indicant que Gorbatxov es trobava “descansant” a Crimea i que el Comitè es comprometia a continuar amb les reformes encetades per aquest. Tot i aquest fet es començava a fer evident la debilitat del poder dels colpistes, debilitat que es va fer més palesa en el moment que el comandament de les tropes blindades estacionades al voltant de la seu parlamentària reconeixia com a única autoritat legitima l’exercida pel president de la RSFS de Rússia Boris Ieltsin, posant a les seves unitats a disposició del president rus per garantir la defensa de la seu del Parlament rus, davant d’un més que segur assalt per part de tropes d’elit soviètiques de la Casa Blanca. Igualment i de forma inesperada l’emissora de televisió governamental es feia ressò d’aquests fets i emetia en horari de màxima audiència les famoses imatges de Boris Ieltsin que van donar al volta al món, on es veia a aquest pujat damunt d’un blindat declarant que no reconeixia l’autoritat dels nous líders i denunciant el que per ell era un “cop d’estat anticonstitucional”, fet que no va fer més que debilitar el ja de per si feble poder del Comité d’Emergència Estatal.

Els moscovites aturen un tanc del Exèrcit Roig, agost 1991. Fotografia AP Photo/Boris Yurchenko

Però tot i aquest fet, els colpistes encara estaven lluny de ser derrotats, ja que el comandant en cap del districte militar de Moscou declarava el toc de queda a la capital entre les 11 de la nit i les 5 de la matinada, fent marxar més tropes sobre la capital soviètica. Aquest fet fou interpretat pels anticolpistes com el signe evident que es preparava l’assalt a la seu parlamentària russa. A la Casa Blanca de Moscou la majoria dels presents disposats a defensar l’edifici, tot i que es comptava amb la companyia de blindats que havien restat lleials a Ieltsin i amb alguns oficials sense comandament sobre la tropa, alguns ja retirats, que al llarg del dia s’havien sumat a Ieltsin.

La tarda del 20 d’agost els principals membres del Comité, Kruytxkov, Iazov i Pugo ordenaven l’atac de la Casa Blanca per aquella mateixa nit, restant encarregada de portar-lo a terme efectius del grup d’operacions especials del KGB, grup Alfa, i unitats d’elit de l’exèrcit, així com efectius paracaigudistes, a més de tres companyies de blindats, i un esquadra d’helicòpters de combat. L’operació d’assalt al Parlament rus va rebre el nom en clau “Operació Tro”, essent un dels seus màxims responsables pel què fa els dissenys dels plans d’acció el propi Kruytxkov, així com el general Viktor Karpukhin, comandant en cap del grup Alfa, així com d’altres principals comandaments de l’exèrcit soviètic. Per preparar correctament l’operació i saber quins eren els efectius que defensaven la Casa Blanca i quina era la situació pel què fa els riscos i les dificultats a superar, s’enviaren alguns efectius a les inmediacions del palau parlamentari.

Un cop que els generals tingueren els informes sobre quina era la situació a la Casa Blanca aquests informaren als membres del Comitè que era impossible portar a terme una acció contra la seu parlamentaria sense cap víctima civil, tot indicant que el nombre de víctimes seria molt elevat, fet que podria tenir moltes conseqüències de caire imprevisible. Tot aquests informes la majoria del Comité ordenaven que “l’operació Tro” es portés a terme, tal i com s’havia dissenyat, informant d’aquest fet al comandant en cap de les unitats aerotransportades que havien de participar en l’assalt, Alexander Lebed, aquest amb el consentiment del propi general Karpukhin, que s’havia oposat a fer un assalt que podria causar moltes víctimes, va desplaçar-se fins a la Casa Blanca on informà a les unitats militars lleials a Ieltsin que a les 2 de la matinada del dia 21 d’agost es produiria l’assalt, fet que va afavorir el fracàs de l’assalt.

D’esquerre a dreta, els colpistes Boris Pugo, exministre del interior, Guenadi Yanayev, el vicepresident soviètic i Oleg Baklanov, primer vicepresident del Consell Soviètic de Defensa.

Avisats els defensors de la Casa Blanca aquests van procedir a avisar a la gent present allà sobre el que es podria produir, quedant-se la majoria dels presents amb la intenció de defensar el palau, encara que no tenien armes per fer-ho, tot i que la gent va començar a fer barricades per tal d’obstaculitzar l’arribada de les tropes d’assalt. A la una de la matinada a les proximitats de la Casa Blanca una companyia d’infanteria motoritzada veia el seu avanç bloquejat per barricades fetes per la gent, que van començar a intentar accedir als vehicles que desplaçaven als soldats i pujant-se a algunes unitats blindades que acompanyaven a la companyia. Aquesta actitud responia a la voluntat dels ciutadans d’aconseguir que els militars se sumessin a la defensa de la Casa Blanca, però aquestes tropes d’èlit, on l’autoritat del oficials era molt més ferma i compromesa amb els colpistes, van ordenar el desallotjament del carrer i de les persones allà concentrades, produint-se moments tensos i enfrontaments amb la gent en el quals resultaren mortes tres persones i destrossats alguns vehicles de la companyia, havent-se de retirar finalment aquesta.

Les unitats del grup Alfa i de paracaigudistes no sortien dels seus destacaments, negant-se a assaltar la seu parlamentària, moment en que els membres del Comitè van ser plenament conscients que el cop d’estat havia fracassat, ja que sense el suport de les principals unitats d’èlit i tot i tenir bona part dels centres neuràlgics sota el seu control, si volien derrocar a Boris Ieltsin, s’hauria de provocar un enfrontament civil, fet al que la majoria d’alts comandaments de l’exèrcit es negaven, essent qüestió de dies o potser d’hores que quedés palesa la manca de legitimitat del Comitè. Conscient de tots aquests fets el ministres de Defensa, el general Iazov, ordenava a la majoria de les unitats militars que estaven estacionades controlant Moscou la seva retirada als seus respectius acuartelaments.

Un soldat del Exèrcit Roig es tret per la força pels moscovites pro-democràtics, agost 1991. Fotografia: Dima Tanin/AFP/Getty Images

El dia 22 d’agost de bon matí es trobaven els membres del Comitè al ministeri de defensa i prenien la decisió d’enviar de nou una delegació a Crimea per negociar amb Gorbatxov, formant part d’aquesta el propi general Iazov, el director del KGB, Kruytxkov, així com el president del Soviet Suprem Anatoly Lukianov, entre d’altres. L’objectiu era clar, buscar una sortida negociada a la situació amb Gorbatxov, però aquest es negava a parlar amb els membres del Comitè, tot exigint que se li tornés a restaurar la línia telefònica que s’havia tallat feia uns dies per mantenir-lo incomunicat, fet que es produïa quasi de forma immediata. Un cop que Gorbatxov recuperà la comunicació amb Moscou, es posà en contacte amb Ieltsin, i tot fent ús de les seves prerrogatives com a President de la URSS, ordenava la destitució imminent dels membres del Comitè de les seves responsabilitats, donant també les ordres perquè el Fiscal General de la URSS comencés els tràmits per processar els implicats en l’intent de cop d’estat, fent-se declaracions públiques per les principals ràdios i televisions soviètiques. Així, doncs, el cop ja havia fracassat, la fi de la URSS estava més propera.

Aquell mateix dia 22 d’agost Gorbatxov volava des de Crimea a Moscou, arribant molt abans que els membres del Comitè que encara aspiraven a arribar a la capital soviètica per mirar de buscar altres escapatòries, tot i que aquests tant bon punt que arribaven a Moscou eren detinguts. Per la seva banda Pavlov i Ianaiev era detinguts a les seves oficines, mentre que Pugo i la seva esposa se suïcidaven, i l’endemà es procedia a detenir a Boldin i Shenin. A més, el mateix dia 22 d’agost per un decret del Soviet Suprem rus es procedia a destituir a un bon nombre de càrrecs i efectius que havien donat suport als colpistes, nomenant Ieltsin en el seu lloc a persones de la seva confiança, tot i que la Constitució de la RSFS de Rússia no recollia aquestes competències, igualment es procedia a canviar la bandera de la República per la històrica bandera de Rússia, blanca, blava i vermella.


Llegeix més!

El final del gegant roig: jo m’independitzo!

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...