El diari Ara publicava ahir la notícia d’una monja a Itàlia que havia parit. Afirma (com no) que ella no en sabia res. La relació dels eclesiàstics catòlics amb els nens ha estat sempre conflictiva: pels mossèns, perquè, com ara reconeixen, l’abús infantil estava (i res no indica que les coses hagin canviat, de moment) a l’ordre del dia; i per a les monges perquè se sospitava que tenien fills, els mataven un cop nascuts (perquè avortar era lleig) i els enterraven als convents. Amb l’esclat de la guerra civil espanyola no van faltar els saqueigs de convents i l’exhibició pública de les mòmies de les religioses. Els exaltats cercaven (d’entre altres coses) la prova definitiva d’aquests afers: els cadàvers dels nens. D’històries de relacions sexuals dels religiosos no en falten des d’èpoques medievals, no en falten en lloc d’Europa, com les del nostre comte Arnau, el qual segons la llegenda se repassava l’Abadessa de Sant Joan.

Prova testicular

Estem parlant, per això, de relacions amagades i sovint de llegendes que, certes o no, representen realitats que se sospitaven existien. D’altres sortides també s’han donat. L’historiador Gabriel Cardona parlava de les monges que havien fugit del convent a Menorca amb uns aguerrits anglesos durant l’època en que aquesta illa va restar sota domini britànic, i el mateix  Martí Luter es va casar i tenir 6 fills amb una monja fugida, Caterina von Bora. Els protestants, els reformats, accepten el matrimoni dels seus membres, perquè no reconeixen el matrimoni com un sagrament. Això va fer que els catòlics accentuessin encara més la repressió sexual dels seus membres i els abusos es dispararen.

El cas d’aquesta monja italiana, el que recorda més el la llegenda de la Papessa Joana. No es coneix del cert, però sembla que una dona va arribar durant el segle IX a ser Papa de Roma fent-se passar per un home. Hauria succeït durant els pontificats o bé de Benet III i o bé de Joan VIII, del qual n’agafà el nom. No falten les teories de què en realitat els dos papes eren la mateixa persona, i que aquesta persona en realitat va ser una dona. La mateixa església oficial va donar per certa aquesta història com a mínim des del segle XIII, havent quantitat ingent de recreacions de la papessa. La versió oficial va canviar precisament amb la contrareforma, les proves s’amagaren i es començà a negar l’existència de cap dona papa per evitar que els reformats s’hi recreessin.

“La prova material, que es feia servir per a la tocada de collons, són les cadires amb un forat per on l’encarregat de tocar els testicles al papa introduïa la maneta innocent”

El cert és que amb posterioritat a aquests esdeveniments algunes mesures es prengueren per evitar que en el futur una dona s’intentés tornar a fer-se passar per un papa més aviat grasset (cosa bastant normal d’altra banda). I es va fer amb la forma més contundent, amb una tocada de collons. Literalment. La formula utilitzada era en llatí (que queda més maco) “testes habet et bene pendentes”, el que vindria a ser “que té dos testicles ben penjant”. En ser verificat, els presents responien a l’uníson donant “gràcies a Déu” per tenir un papa tan mascle. Evidentment, l’església sempre ha dit que aquesta prova era per evitar que esgarrats poguessin arribar a ocupar càrrecs eclesiàstics.

La prova material, que es feia servir per a “la tocada de collons”, són les cadires amb un forat per on l’encarregat de tocar els testicles al papa introduïa la maneta innocent. Anomenades “Sedia stercoraria”, l’església diu que són una simple evolució de les cadires/latrina que es feien servir des d’època romana perquè el papa fes les seves necessitats còmodament mentre passava audiència.

La papessa Joana, donant a llum enmig la processó. També deia que tenia “dolors intestinals”

Tornant a la papessa Joana, explica la llegenda que va ser finalment descoberta quan donà a llum en un mig d’una processó del corpus. Va ser apedregada sense contemplacions per la concurrència i tan ella com el seu fill van morir. Almenys van esperar que nasqués, de forma que van evitar l’avortament. No s’ha pogut demostrar fins a dia d’avui l’existència real d’aquesta dona papa, però les creences populars, els casos de religioses que fugen i els “naixements divins” com el d’aquesta monja italiana, fan pensar que alguna cosa havia de passar. Mentre, la cultura popular s’hi ha recreat i encara s’hi recrea. Hi ha una pel·lícula alemanya del 2009 que recrea històricament el moment del segle IX en que va viure suposadament la papessa Joana i Internet en va ple d’informació a favor i en contra de la seva existència.

En qualsevol cas, el que és rellevant del cas és que tan el fet de voler desprestigiar una institució perquè una dona l’ha ocupat, com el fet que no es permeti les dones ocupar càrrecs a l’església, són demostracions palpables de la cultura masclista que encara perduren a la nostra societat.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...