La papessa Joana parint al mig de la processó
La papessa Joana parint al mig de la processó,

El diari Ara publicava el 2016 la notícia d’una monja a Itàlia que havia parit. Afirma, és clar, que ella no en sabia res. La relació dels eclesiàstics catòlics amb la procreació ha estat sempre motiu d’escarni. Pels mossens perquè, com ara reconeixen, l’abús infantil estava, a l’ordre del dia. I per les monges perquè se sospitava que tenien fills i com que avortar era lleig, els mataven un cop nascuts i els enterraven als convents, segons creences populars. Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola no van faltar els saqueigs de convents i l’exhibició pública de les mòmies de les religioses. Els exaltats cercaven, d’entre altres coses, la prova definitiva d’aquests afers: els cadàvers dels nadons. Ja des d’època medieval, d’històries de relacions sexuals de religiosos no en falten enlloc d’Europa, com les del comte Arnau qui, segons la llegenda, es repassava l’Abadessa del monestir de Sant Joan. De fet, la creació defakes en època medieval, o la de documents falsos, era del tot recorrent.

S’està parlant de relacions amagades i sovint de llegendes que, certes o no, representen realitats que se sospitaven que existien. L’historiador Gabriel Cardona parlava de les monges que havien fugit del convent a Menorca amb uns aguerrits anglesos durant l’època en què aquesta illa va restar sota domini britànic. El mateix Martí Luter es va casar i va tenir sis fills amb una monja fugida, Caterina von Bora. Els protestants, els reformats, accepten el matrimoni dels seus membres perquè no reconeixen el matrimoni com un sagrament. Això va fer que els catòlics accentuessin encara més la repressió sexual dels seus membres, i com a conseqüència, els abusos es dispararen.

La suposada prova testicular
Gravat de Lawrence Banka que il·lustra la suposada prova de masculinitat realitzada al papa Innocenci X (1644-1655). És l’única ”prova”d’aquesta pràctica

La llegenda de la papessa Joana

El cas d’aquesta monja italiana recorda més la llegenda de la papessa Joana. O de com el fet que una dona estigui al capdavant d’una institució podia ser usat com a forma per a desacreditar-la. La llegenda (no és una història documentada) explica que una dona va arribar durant el segle IX a ser Papa de Roma fent-se passar per un home. Hauria estat descoberta quan va donar a llum en mig d’una processó i acabaria lapidada, tot i que hi ha variants de la història. Hauria succeït entre els pontificats de Lleó IV i de Joan VIII, al segle IX.

D’aquest últim hauria agafat el nom, tot governant per un període imprecís. El fet de la imprecisió en les dates, a més del temps transcorregut de tres segles entre el seu suposat pontificat i el registre, ja fa sospitar de la fiabilitat de la història. No falten les teories que en realitat ambdós papes eren la mateixa persona, o que Joan VIII (o Benedicte III) en realitat va ser una dona.

D’on surt la llegenda de la dona-papessa?

L’obra principal que fa referència és el Chronicon Pontificum et Imperatorum (Crònica dels papes i dels emperadors) de Martín d’Opava, o de Troppau, escrita cap a l’últim quart del segle XIII. Aquesta va ser una obra de referència, copiada per tot el continent, amb la intenció original de facilitat una relació entre els papes i els emperadors que hi havien conviscut. Amb els pas de les dècades, però, altres copistes afegiren dades de més papes, i finalment l’obra va ser inclosa en la Crònica Universal de 1427. A l’obra Martin hi va incorporar rondalles diverses, com la del papa Silvestre, qui hauria pactat amb el mateix diable. Martin no va ser el primer a fer una referència a una dona papessa al segle XIII, però sí el primer a posar-li nom i a canviar-li la versió original del segle XI per la del segle IX.

Mentrestant, la fama de la suposada papessa Joana creixia, durant el segle XVI fins i tot se li va dedicar un bust a la Catedral de Siena, ubicada entre altres papes, que va haver de ser retirada per les protestes l’any 1600. La versió oficial va canviar precisament amb la contrareforma. Va començar a negar-se l’existència de cap dona-papa per evitar que els reformats s’hi recreessin en el mite. Fins llavors, l’Església havia donat credibilitat a la llegenda. Curiosament, qui va demostrar que la història era inversemblant va ser un protestant, David Blondel.

El fake de la cadira

S’explica que posteriorment a aquests fets es van prendre mesures per evitar que en el futur una dona provés de fer-se passar per un papa més aviat grasset, cosa, d’altra banda, força habitual. I aquesta mesura hauria pres la forma més contundent; una tocada de collons. La fórmula utilitzada era en llatí i es concretava en “testes habet et bene pendentes<”, el que vindria a ser “que té dos testicles ben penjants”. En ser verificat, els presents responien a l’uníson donant “Gràcies a Déu” per tenir un papa tan mascle. La llegenda comptava fins i tot amb el seu contrapunt, afirmant que l’Església sempre ha dit que aquesta prova era per evitar que “esgarrats” poguessin arribar a ocupar càrrecs eclesiàstics.

La prova material, que s’utilitzaria per a “la tocada de collons”, són les cadires amb un forat per on l’encarregat de tocar els testicles al papa introduïa la maneta innocent, Les anomenades “Sedia stercoraria>”. En realitat, aquestes cadires que s’exposen al museu Vaticà és una simple evolució de les cadires/latrina que es feien servir des d’època romana perquè el papa fes les seves necessitats còmodament mentre passava audiència.

Una pel·lícula alemanya del 2009, de Päpist recrea el moment del segle IX en què va viure suposadament la papessa Joana, i la xarxa va plena d’informació a favor de la seva existència real.

En qualsevol cas, el que és rellevant d’aquesta història és que tant el fet de voler desprestigiar una institució pel sol fet que una dona l’hagi ocupat, com negar a les dones ocupar càrrecs a l’església són demostracions palpables de cultura masclista, els quals encara perduren a la nostra societat

Article anteriorLa grip i la Primera Guerra Mundial
Proper articleEl tret que va canviar el món: el jove Gavrilo
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).