Obelisc de Teodosi a Istambul, l'antiga Constantinobla

Els obeliscs sorgiren a l’antic Egipte a inicis del II mil·lenni aC (Imperi Antic). Eren peces d’un sol bloc de fins a uns 25 metres d’alçària que es disposaven en parelles davant les pilones que donaven accés als temples. Tenien, com qualsevol element dels temples, un marcat sentit religiós, i sovint es relacionen amb representacions dels rajos solars del déu Ra.

Quan ens movem pel temple de Luxor, a Egipte, sobta que davant les pilones només hi hagi un obelisc, concretament a la banda oest de l’entrada. “L’altre és a París!!”, no tarda en notar un guia, normalment a crits… i això es repeteix en multitud de monuments arreu del món: un tros està a Europa, a museus o pitjor encara, a la intempèrie de places, rotondes o jardins. Així, a diferents països europeus s’aixequen obeliscs provinents del país del Nil. Podríem dir que la presència d’aquests elements agermana les antigues potències colonials.

Obelisc de Teodosi a Istambul, l’antiga Constantinobla

Roma, no en va el primer imperi en conquerir Egipte, presenta avui dia fins a vuit obeliscs arribats a la ciutat per acció dels diversos emperadors, i tots amb un nom; el Flamini a la Piazza del Poppolo, del Dogali a les termes de Dioclecià, el Macuteo a la piazza de la rotonda… A aquests, podem afegir-hi còpies d’època romana, com l’Agonalis al centre de la piazza Navona o els Quirinal i Esquilí a les places del mateix nom.

El fet de la nombrosa presència d’aquests elements a Roma fa pensar en el sincretisme religiós adoptat per l’Imperi fins l’arribada del cristianisme, que suposava l’adaptació d’elements de les religions dels diferents països conquerits al panteó oficial de Roma.

L’Estat del Vaticà no en queda al marge, i al centre de la plaça de Sant Pere, la referència visual és l’obelisc anomenat precisament Vaticà, ja que inicialment, Calígula el situà al centre de l’spina del circ vaticà, que donà nom al futur estat. L’obelisc fou mogut posteriorment a la ubicació actual. No deixa d’encuriosir la presència d’un element d’una religió aliena al bell mig d’un estat monoteista i poc avesat al llarg de la història a reconèixer la diferència.

A Londres, a la vora del Tàmesi, hi ha una de les anomenades agulles de Cleòpatra (l’altra és als EEUU), un regal del Soldà d’Egipte l’any 1819 per celebrar la victòria anglesa d’Abukir davant Napoleó. Tot i així, el trasllat no es dugué a terme fins 58 anys més tard, en un accidentat viatge en el qual s’enfonsà el vaixell i l’obelisc fou rescatat fins a dues vegades de les aigües.

Com que d’alguna manera, Turquia s’apropa cada vegada més a Europa, Istambul, l’antiga Constantinobla capital de l’Imperi romà d’Orient, també disposa d’un bonic obelisc que, provinent del temple de Karnak, és conegut com l’obelisc de Teodosi, i s’aixeca a l’espai de l’hipòdrom que aquest emperador féu construir en el segle IV dC.

Tornant a l’obelisc de l’est de l’entrada del temple de Luxor, aquest està ubicat a la place de la Concorde de París fruït d’un regal de Muhhamad Alí a França, i potser és un dels més coneguts. Arribà a la capital francesa l’any 1834, després de 12 mesos de transport marítim.

Els obeliscos que hem vist es troben en ciutats prou significatives del continent. L’antic Egipte és molt present al món actual i, tot i que es vulgui veure Europa com a font d’organització política, de tecnologia i de saber, en aquesta gran civilització hi podem trobar més arrels de les que no ens pensem. Farem bé d’observar què passava a l’Antiguitat a l’altra banda de la principal via de comunicació del moment; la mar mediterrània, que feia possible que molts dels estats europeus tinguessin més relació amb el nord dÀfrica que amb certes regions d’Europa.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...