Tot i que el govern franquista espanyol sempre ho va negar oficialment, després de l’atac japonès a la base americana del Pacífic de 1941 de Pearl Harbor, el govern de Madrid va felicitar al Japó a través de diversos conductes oficials. Franco i el seu país creia que l’entrada dels japonesos a la Segona Guerra Mundial permetria als espanyols recuperar les seves antigues colònies del Pacífic a costa d’uns Estats Units desorientats per la potència de foc de l’exèrcit imperial japonès. El govern espanyol va confiar en un augment de la hispanització de les Filipines aprofitant l’auge japonès a Àsia Oriental.

“L’agència Tô també treballava als Estats Units a través dels consolats espanyols de Nova York i San Francisco”

Excitats els ànims per les contínues victòries alemanyes, van arribar a publicar fins i tot alguns articles a la premsa sobre un hipotètic retorn espanyol a l’antiga colònia. L’amistat del ministre d’exteriors Serrano Suñer (el “cuñadisimo”) amb el ministre Ykishiro Suma, va afavorir un cert clima d’acolliment entre Tòquio i Madrid. El govern espanyol va enviar telegrames i cartes de felicitació a diferents membres de l’exèrcit i del govern nipó, els mitjans espanyols del règim franquista van felicitar a l’Imperi japonès per la seva valentia i fins i tot molts espanyols van participar en xarxes d’espionatge al servei del Japó, la xarxa anomenada , (“orient” en japonès). Per activar-la es va escollir un agregat de la premsa que Espanya tenia a Londres, Angel Alcazar de Velasco, un espanyol que col·laborava de forma entusiasta pels nazis i era un antisemita d’arrels profundes. L’agència Tô també treballava als Estats Units a través dels consolats espanyols de Nova York i San Francisco. La xarxa posteriorment s’ampliaria amb franciscans espanyols de Califòrnia o amb ciutadans mexicans i argentins, tots ells més difícils de controlar, perquè aparentment no estaven exposats al públic com els consolats i els agregats de premsa.

“Japó, finalment, va acabar sent objecte del canvi de política més radical i més complet donat pel govern feixista de Franco”.

Quan els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial van fer un tomb a favor dels aliats, els espanyols van començar a replantejar-se les seves aliances, i més veient com els japonesos no estaven gens per la causa dels espanyols, un govern al qual consideraven poc important i quasi marginal en les disputes mundials. L’estiu de 1942, quan els exèrcits alemanys estaven més expandits pel món, el general Franco va dir clarament davant l’ambaixador nord-americà que no compartia les victòries de l’exèrcit japonès. És més, els propis japonesos perseguien el catolicisme a les Filipines considerant-lo una disbauxa occidental que no tenia res a veure amb les concepcions asiàtiques que tenien els japonesos. Els problemes de la colònia espanyola a Filipines en arribar l’exèrcit nipó van adonar aviat de l’error anterior, sent usats en les disputes dins de les famílies del règim franquista contra aquells que anteriorment havien advocat més a favor del Japó dirigits per Serrano Suñer. La legació del Japó a Madrid s’adonava que pintaven bastos i va fer un intent a mitjans de 1943 perquè les relacions s’eleven al nivell d’ambaixades

Portada del setmanari japonès Shukan Asahi. Fotografia Revista Política Exterior

L’any 1943 el propi govern de Madrid va tirar la tovallola i es va canviar de bàndol descaradament. El dictador espanyol fins i tot arribaria a dir a l’ambaixador americà que “els japonesos eren un poble bàrbar, els quals la civilització europea mai havia passat a ser una capa superficial i calia derrotar”. Madrid va canviar la seva política cap al Japó més radicalment perquè la distància mútua no era només geogràfica sinó també cultural. L’alliberament de Manila al febrer de 1945 i la massacre de la comunitat espanyola resident a Filipines que la va acompanyar va representar un xoc per a l’Espanya franquista. El nou ministre d’exteriors espanyol Lequerica va pensar que havia arribat el moment de declarar la guerra al Japó i es van fer tímids contactes amb membres dels governs del Regne Unit i dels Estats Units per participar amb els aliats per acabar amb l’imperialisme nipó. Ni un ni l’altre van veure la iniciativa espanyola amb cap simpatia. 

Japó, finalment, va acabar sent objecte del canvi de política més radical i més complet donat pel govern feixista de Franco. Dins dels intents per sobreviure després del previst triomf aliat, no només van aparèixer autocrítiques al diari falangista Arriba reconeixent un passat excessivament japonista, sinó que Madrid fins i tot va arribar a temptar una declaració de guerra al Japó al març de 1945. No van ser només les expectatives de victòria de l’Eix les que van fer fracassar les relacions hispano-nipones, sinó també les visions dels falangistes espanyols admiradors de l’auge del Japó i dels seus èxits des del període Meiji, per les quals es veien també a ells mateixos capaços d’ascendir socialment i de guanyar un poder en el pla intern, de la mateixa manera que el Japó ho havia aconseguit en el pla internacional.


Més informació:

Cuando Japon irritó a Franco

Deixa aquí el teu comentari

2 COMENTARIS

    • Hola Sergi!

      Moltes gràcies pel teu comentari. És demostrable, de fet està publicat. Et recomano aquesta web d’un especialista en el tema on pots trobar bibliografia. Una altra cosa és que sigui tan fàcil de trobar escannejats els documents a Internet com si res. Tingues en compte que es tractaven d’afers d’estat secrets, i que la política de l’estat era, i és, la que és. Serrano Suñer va mantenir la versió oficial d’intenció de no intervenció per part de Franco fins a la seva mort, i això que fins i tot el convidaven a donar col·loquis per les universitats, una persona que hauria d’haver penjat de la forca per crims contra la humanitat a Nuremberg. Llavors com se sap? Per l’altra part, la japonesa.
      Espero haver respost el teu dubte!
      Cèsar

Loading Facebook Comments ...