La Guerra dels Vuitanta Anys contra la Monarquia Hispànica va suposar un veritable esperó per a l’expansió comercial i colonial de les Províncies Unides (els Països Baixos d’avui en dia). En un parell de dècades, extensos territoris del Nord del Brasil, Nord-Amèrica (fundació de Nova York el 1626) i Indonèsia van caure en mans dels holandesos gràcies a la seva poderosa flota mercantil.

Una de les fites d’aquesta expansió fou la fundació, l’any 1602, de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals (Vereenigde Oostindische Compagnie), societat mercantil amb seu a Amsterdam i amb un l’objecte social ben definit: explotació i administració de les colònies neerlandeses a l’extrem Orient.

No obstant això, la vida als vaixells de la Companyia era molt dura, ja que els viatges per mar entre Europa i les Índies Orientals eren extremadament llargs -eren molts els mariners neerlandesos que morien víctimes de l’escorbut, provocat per la falta d’ingestió de verdura i fruita fresca-, i per això calia establir una estació d’aprovisionament per a les naus de la Companyia, una mena d’àrea de descans per arribar en millors condicions a la destinació final. Els portuguesos, dignes competidors dels neerlendesos, disposaven ja dels territoris de Moçambic i Angola, mentre que els britànics havien intentat per dues vegades establir una colònia penal a la zona del Cap de Bona Esperança.

“La colonització del Cap va tenir lloc d’una manera molt lenta, res a veure dos segles més tard, al XIX, quan tota Europa es llançaria a la conquesta d’Àfrica com si fos un concurs de fer pastissos”.

Tot això va impulsar als holandesos a prendre la iniciativa, i la nit de Nadal de l’any 1651, una expedició de tres naus, liderada pel capità Jan van Riebeeck, va sortir d’Amsterdam amb la missió d’establir una base d’avituallament a l’extrem austral d’Àfrica. Els vaixells van arribar al Cap de Bona Esperança el dia 4 d’abril de 1652 i en aquest lloc, a la Badia de la Taula (Tafelbaai), Van Riebeck hi va alçar la bandera tricolor neerlandesa i en va prendre possessió en nom de la companyia Holandesa de les Índies Orientals. En un primer moment, s’hi varen construir els edificis necessaris per a allotjar el comandant i la guarnició, per a això es van importar esclaus malais i malgaixos, mentre que el menjar i els queviures eren obtinguts de les tribus khoisan dels voltants. No obstant això, aviat van empitjorar les relacions amb aquests i els holandesos. Alarmat per aquestes pèssimes relacions, el capità Van Riebeck va establir grangers lliures europeus (que aviat prendrien el nom de vryburghers) a la ciutat i els seus voltants perquè conreessin fruiters i verdures i, d’aquesta manera, fessin a la colònia completament autosuficient.

Durant el període, si en podem dir així, de Van Riebeeck, el territori dels neerlandesos venia delimitat per una línia d’ametllers amargs que transcorria per les Muntanya de la Taula. Eren pocs els homes lliures dels Països Baixos que gosaven emigrar a un territori desconegut i perillós: en general es tractava de soldats de la Companyia als quals, un cop llicenciats, se’ls atorgaven terres a la colònia com a forma de pagament dels seus serveis. D’aquesta manera, la colonització del Cap va tenir lloc d’una manera molt lenta, res a veure dos segles més tard, al XIX, quan tota Europa es llançaria a la conquesta d’Àfrica com si fos un concurs de fer pastissos. L’any 1665, la comunitat europea o blanca (excloent a la guarnició) venia constituïda tan sols per 95 homes i 4 dones.

Simon van der Stel

La situació va començar a canviar amb l’arribada l’any 1679 del comandant Simon van der Stel. El nou governant va dur a terme una política colonitzadora expansiva. Es van fundar noves poblacions com Stellenbosch (1680) i es va fomentar la immigració europea. Si bé els primers colons procedien del territori de les Províncies Unides, aviat van començar a arribar oriünds d’altres parts d’Europa. Els alemanys del Nord suposaven un alt percentatge dels mercenaris de la Companyia (potser la majoria), i gairebé tots ells s’havien enrolat escapant de les misèries de la Guerra dels Trenta Anys, de manera que la nova colònia al Sud d’Àfrica suposava per a ells començar de zero i oblidar les penes a base de noves terres. Nombrosos descendents d’aquests mercenaris alemanys arribarien a aconseguir grans llocs en el si de la comunitat afrikaner: Paul Kruger, president del Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange, era descendent de Jacobus Kruger, un mercenari alemany originari de Brandenburg.

“La Companyia de les Índies Orientals només desitjava que haguessin els grangers suficients per proporcionar menjar fresc a les naus i a la guarnició del castell, i temia que els colons, de ser nombrosos, puguin arribar a controlar el govern del territori”.

La tercera gran aportació poblacional europea que va canviar per sempre la història de Sud-àfrica fou constituïda per hugonots francesos que, després d’holandesos i alemanys, també optarien per ubicar-se a Sudàfrica. L’any 1685, la revocació de l’Edicte de Nantes va suposar l’expulsió de França de milers de calvinistes francesos que van emigrar cap a Prússia, Anglaterra i com a novetat, també Àfrica del Sud. Els que van escollir Àfrica van instal·lar-se en múltiples assentaments de la colònia del Cap, sobretot Franschhoek i Stellenbosch, on s’iniciaria una tradició vitivinícola que encara avui perdura. Es tractava de persones preparades pel negoci i la producció agrícola, que van ajudar a consolidar econòmicament la colònia. No obstant això, l’esclat de la guerra entre les Províncies Unides i França va fer témer a les autoritats neerlandeses que es consolidés al Cap una població francesa que servís de cinquena columna per a l’enemic. Es va posar per això en marxa una política d’assimilació: es va prohibir l’ensenyament en francès i l’holandès va esdevenir la llengua obligatòria de l’església i les escoles. Aquesta política va resultar enormement efectiva, i cap el 1750 la llengua francesa era parlada només per persones d’avançada edat. Entre els descendents d’aquests hugonots sud-africans s’hi troben prominents persones com el líder Voortrekker (“els pioners”) Piet Retief, el general bóer Petrus Jacobus Joubert, el primer ministre que va treure a Mandela de la presó, Frederik de Klerk o l’actriu de Hollywood Charlize Theron.

La Companyia de les Índies Orientals només desitjava que haguessin els grangers suficients per proporcionar menjar fresc a les naus i a la guarnició del castell, i temia que els colons, de ser nombrosos, puguin arribar a controlar el govern del territori. Per aquesta raó, l’any 1707, tan sols hi havia censats 1.779 burghers en tota la Colònia del Cap, nombre que ascendia a 5.500 l’any 1750. No obstant això, la suavitat del clima – que era temperat, igual que a Europa- va facilitar el creixement natural de la comunitat holandesa, que entorn de l’any 1795 ja havia superat les 15.000 persones.

boers
“Karoo Trekboer,” de Charles Davidson Bell

L’augment de població va comportar la necessitat d’expansió per part de la colònia. La llei romana holandesa prescrivia la partició de l’herència a parts iguals entre els fills del causant, la qual cosa causava perjudicis econòmics als hereus, que no podien sobreviure econòmicament amb propietats de mida reduïda. D’altra banda, la pèssima gestió de la Companyia i els seus nivells d’endeutament la van portar a augmentar desmesuradament els impostos sobre els burghers. Tot això va forçar a molts colons a abandonar el territori del Cap i a endinsar cap a les terres desconegudes de l’interior: així van néixer els Trekboer (grangers errants) o Grensboere (grangers de frontera), colons errants que portaven un règim de vida que oscil·lava entre la agricultura i el pastoreig. Ja que en les terres de frontera no comptaven amb la protecció dels soldats de la Companyia, als bóers (així començava a cridar-se a aquests homes) no els quedava més remei que defensar-se per si mateixos i amb les seves pròpies armes.

“L’augment de població va comportar la necessitat d’expansió per part de la colònia”.

En els primers moments, l’escassetat de dones va forçar a molts colons a mantenir relacions amb dones malaies o khoi, el que va provocar el sorgiment d’una raça mestissa els membres prendrien amb el pas del temps el nom de kleurlinge (acolorits, terme que va adquirir estatus oficial a principis dels anys 50), basters (derivat de l’holandès bastard), o gricqua. Molts d’aquests mestissos emigrarien amb el temps cap a territoris del nord com Namíbia o Bechuanalandia, on arribarien a fundar els seus propis estats. Posteriorment, quan va augmentar el nombre de dones blanques va començar a disminuir el mestissatge i van augmentar les pressions a favor de la segregació.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...