Els cognoms són el símbol que ens permet la diferenciació entre individus. Van sorgir per evitar la dificultat que comportava controlar i distingir les persones en les societats cada cop més nombroses i diferents. Amb la caiguda de l’imperi romà i la desaparició dels censos romans va desaparèixer el nom múltiple d’origen romà i s’utilitzava generalment un nom únic, segons el costum germànic. Amb el nom de pila no era suficient. No va ser fins als segles X i XI, quan apareixen una sèrie de sobrenoms que complementen el nom de pila, recuperant el sentit original del cognomen romà, i que donarà origen al mot “cognom” en català.

L’assignació d’aquests cognoms venia en origen de la professió, el topònim, una característica física peculiar o fins i tot una propietat atribuïda a la persona en qüestió. El més habitual era que el fill heretés el cognom del pare, i continués la seva saga, mantenint la societat patrilineal. La pertinença al llinatge es defenia per tant, a través dels mascles de la família. Però que passava amb les dones?

“L’ús dels dos cognoms, no és el mateix en el món anglosaxó ja que només s’utilitza el cognom del pare i el marit, perdent el de la mare”.

Tradicionalment, les dones adoptaven el cognom del marit, mentre que el seu passava a ser el segon. Aquest costum, que en els documents notarials es manté fins al segle XIX, és combatut per l’església catòlica. Que estrany no, una institució tant tradicional al servei de la justícia? No tenia res de caritat, ni de protofeminisme. La idea de l’església catòlica era evitar que es donessin matrimonis consanguinis, una tasca gens fàcil si tenim en compte l’alt nivell d’endogàmia i el reduït estoc de cognoms que hi havia en molts llocs, sobretot en àrees agrícoles i poc densament poblades com ho era el camp.

Aquesta però no era la única possibilitat, en alguns indrets on el cognom del llinatge donava nom a la masia, per exemple, els pubills perdien sovint el cognom en entrar en una casa, per passar a  adoptar el de la pubilla hereva del mas amb qui es casaven. No fou fins a mitjans del segle XIX que es comença a aplicar la norma de conservar el cognom de la dona fins i tot en casar-se, En aquesta època en els documents apareix en castellà la formula “Nom i congom de la dona + “de” + Cognom del Marit”. La llei del registre civil de 1870 del estat espanyol consagra definitivament l’ús dels dos cognoms, primer el patern i segon el matern, durant tota la vida i fins fa quatre dies era impossible alterar l’ordre dels mateixos.

L’ús dels dos cognoms, no és el mateix en el món anglosaxó ja que només s’utilitza el cognom del pare i el marit, perdent el de la mare. En molts països anglosaxons, Estats Units n’és l’exemple més clar, la dona adopta el cognom del marit i no el perd mai, ni tan sols quan enviuda o quan se’n divorcia. El Regne Unit tampoc no hi ha una llei i és de nou la tradició la que determina que el fill porti el cognom del pare. El curiós cas de les conjugacions a Rússia, Bulgària, Islàndia o la República Txeca el que fan és formar el cognom a partir del nom del pare, a qui li afegeixen un sufix segons sigui nen o nena.

“Alemanya la llei de 1993 determina que els pares triïn només el cognom per als seus fills i no queden admesos els cognoms dobles per evitar que es generin nous cognoms”

A Portugal, el Codi Civil portuguès diu que els fills podran usar els cognoms dels seus dos pares o només d’un d’ells i aquesta decisió passa pels pares. Tot i que el país lusità fins fa poc, el cognom de la dona era el primer i el del home el segon. A França, la tradició també deia que els fills adoptessin només el cognom del pare i la norma seguia en la línia que la dona, en casar-se, adoptés el del seu marit i perdés el seu de soltera. No obstant això, França va tirar endavant l’any 2004 una llei segons la qual les mares passaven a posseir el dret a posar el seu cognom als seus descendents. Ara són els pares els encarregats de decidir els cognoms que portaran i el seu ordre. Itàlia prevalia la tradició, com a la majoria de paisos catòlics. Des de sempre el nom del marit era el que dominava en tota la família: tant la dona com en els seus fills. Però davant les nombroses crítiques la ministra de la Família, Rosy Bindi, l’any 2006 va proposar l’ús dels dos cognoms i que els pares triessin l’ordre. Alemanya la llei de 1993 determina que els pares triïn només el cognom per als seus fills i no queden admesos els cognoms dobles per evitar que es generin nous cognoms fruit d’aquesta unió. I per acabar Suècia, on també són els pares els que decideixen l’ordre dels cognoms però si no hi ha acord entre els progenitors es registra el nen amb el de la mare.

Deixa aquí el teu comentari

1 comentari

  1. L’article queda incomplert si no s’explica que tant a Catalunya com a altres territoris catalans el cognom del marit es feminitzava en ser a aplicat a la muller. Al segle xviii encara n’hi ha exemples. Fins i tot, el del marit es podia estendre per referir-se a tota la família: Miró, Mirona, els Mirons.
    La preservació del cognom femení va tenir una etapa intermitja abans de la seva implantació definitiva, en la que la dona duia el cognom del marit i el del seu pare; un embolic en cas de segones núpcies. Aquest sistema va resistir fins al darrer moment, al 1870.
    Segur que a la pàgina de la Societat Catalana de Genealogia hi ha textos més complets en aquest sentit.

Loading Facebook Comments ...