Auri (moneda d'or) d'August, amb Capriconr al revers. font: moneteimperialiromane.it
Auri (moneda d'or) d'August, amb Capricorn al revers. (font: moneteimperialiromane.it)

Les línies de la formació jurídica del poder d’Octavi havien estat indicades ja pels seus dos predecessors, Sul·la i Cèsar. Però sens dubte, el sempre sigil·lós Octavi havia comprès perfectament la lliçó de les idus de març del 44 aC, i va intentar donar-se a si mateix d’un poder “constitucional”, conservant en la organització estatal, dins del màxim possible, els elements republicans. La República romana va seguir existint formalment i Octavi no va manifestar cap tendència monàrquica, ni tan sols es va afirmar com a rex.

“La mort de Marc Antoni l’agost del 30 aC havia convertit a Octavi, de fet, en l’únic líder absolut de Roma i tots els seus dominis”

El sistema que es va concentrar sota el seu poder, es va conèixer amb el nom de principat i es va constituir de forma lenta però metòdica. Representa el fruit de la voluntat conscient de l’ emperador, però igualment és el resultat de les circumstàncies i d’una real relació de força. El moment clau del principi del seu poder, es va gestar l’any 43 aC, la llei de Publi Tici permetia als triumvirs poders il·limitats durant un període de cinc anys. Desprès de l’acord de Tarent, aquests poders van ser prorrogats fins el 31 de desembre del 33 aC. Per aquest motiu, l’1 de gener del 32 aC els poders dictatorials d’Octavi i de Marc Antoni cessaven legalment. En aquest sentit els dos líders romans estaven usurpant el poder i van buscar el suport de les seves tropes mitjançant un acte de jurament personal.

La mort de Marc Antoni l’agost del 30 aC havia convertit a Octavi, de fet, en l’únic líder absolut de Roma i tots els seus dominis, però de forma jurídica la seva posició no havia canviat el més mínim. Un any més tard, Octavi tornà a Roma i celebrà un gran triomf (com era tradició a Roma). En aquesta ocasió el títol explícit “emperador”, li va ser atribuït per llei i el va transformar en nom personal (praenomen). El 28 aC Octavi és escollit cònsol juntament amb Agripa (era el seu sisè consolat) i en aquell mateix any els consols efectuen un cens general de tots els ciutadans amb motiu del qual es va realitzar una “depuració” del Senat. El nombre de senadors va passar de 1.000 a 800 i el nom d’Octavi es va col·locar cap de la llista de senadors, passant a ser el princeps senatus. Finalment, el 13 de gener del 27 aC, Octavi va manifestar al Senat que renunciava als poders del triumvir i anuncià la “restauració” de la República. El Senat, agraït per les sàvies paraules d’August, li conferí el sobrenom honorífic d’ “August” i li rendí alts honors.

Després d’aquest fet: quins eren els drets formals que li quedaven al cap d’estat? Amb l’autoritat tribunícia de per vida mantenia, amb tota la seva plenitud, la potestats civil. El càrrec de cònsol que August ocupà durant anys de forma consecutiva, juntament amb el imperivm personal, li donava l’autoritat militar. Finalment amb qualitat de primer cònsol gaudia de tota l’autoritat moral (auctoritas) del cap de la més alta instància de l’estat.

Que representava aquest sistema? El propi August, per amagar la seva aura monàrquica de poder, va preferir que l’anomenessin “primer ciutadà de l’eEstat” (princeps civitatis). Aquesta denominació no fou inventada per ell; s’havia utilitzat abans per Ciceró i els seus contemporanis per referir-se a Cèsar i Pompeu per indicar la seva funció directiva de l’Estat. August sancionà el terme: “Principat”, d’aquesta forma es coneix el seu domini sobre les institucions estatals romanes. A efectes pràctics, era una monarquia encoberta per formes i supervivències republicanes.

“Aquest paral·lelisme de poders va donar peu a Theodor Mommsen per anomenar a tot aquest sistema diarquia”.

Fins a quin punt va ser brusc l’aparició d’aquestes formes i fins a quin punt eren exteriorment complexes i confús el sistema, queda demostrat per la famosa divisió de les províncies imperials i senatorials. Renunciant als poders del triumvir, August també havia renunciat a la seva autoritat a les províncies, excepte a les províncies de Síria, Hispània i Gàlia, on va mantenir durant deu anys el poder de procònsol. Cal recordar que Egipte, la província conquistada el 30 aC, es considerava patrimoni particular d’August. En altres províncies havia estat restaurat de nou el vell govern senatorial per mitjà dels procònsols republicans. També l’administració del tresor estatal (erari) tornà a mans del Senat i dels qüestors, però per les tres províncies esmentades (Síria, Hispània i Gàlia) i per Egipte es va crear una organització financera independent, administrada de forma directa pels agents d’August. La caixa imperial fou anomenada “fisc” (fiscus).

Aquest paral·lelisme de poders va donar peu a Theodor Mommsen per anomenar a tot aquest sistema “diarquia”. Com és lògic pensar, en els fets no existeix res semblant, doncs els poders no estaven dividits i es concentraven tots a les mans d’una sola persona, el “princeps”. Tampoc en el govern de les províncies existia, en rigor, cap dualisme de poder, perquè August governava de forma directa les zones de més importància militar: Síria i Egipte a Orient i Gàlia i Hispània a Occident. Però en el tema jurídic havia una gran confusió entre la figura del emperador i els òrgans del poder de la república: l’assemblea popular, el Senat i les magistratures. Per aquest motiu els anys successius aportaren notables precisions en aquest aspecte i també va deixar d’existir l’aparent diarquia.

La definició exacta dels poders fou determinada per algunes circumstancies. El 27 aC August havia abandonat Roma per anar a les províncies occidentals. Marc Valeri Mesala s’havia quedat a la ciutat, com a home de confiança d’August amb el càrrec de prefecte (praefectus urbi). Aquest antigament era un fervent republicà que posteriorment es passà al partit d’August. Mesala renunciaria pocs dies desprès per desavinences formals amb els magistrats. L’any 23 aC s’havia avortat un complot per acabar amb la vida d’August. Els conspiradors serien castigats i condemnats. August va comprovar que l’aparença republicana del seu govern tampoc constituïa una defensa segura.

Tot això explica perquè en aquells anys es van adoptar mesures per protegir la figura del princeps. Des del seu viatge a les províncies, August, aprofitant els poders proconsulars, havia organitzat una guàrdia personal de 9 cohorts pretorianes (cohortes praetoriae), de 1000 homes cada una. Desprès de tornar a Roma el 24 aC, seguit per les cohorts pretorianes, havia establert tres a la pròpia ciutat de Roma i sis en petites ciutats del costat. A més va formar a Roma tres cohorts urbanes (cohortes urbanae) amb funcions de policia. D’aquesta manera Roma i els seus voltants s’havia creat un punt de suport militar directe al emperador.

L’1 de juliol del 23 aC August renuncià al càrrec de cònsol, que havia retingut de forma perpetua des del 31 aC, i des d’aquell mateix any començà a considerar el seu poder tribunici com una magistratura anual. Amb això es creava un precedent i també els successors d’August començarien a comptar el període del seu govern amb els anys de tribu. Tot i renunciar al seu càrrec al consolat, August havia retingut una de les prerrogatives més importants: el dret a presentar-se al Senat propostes amb prelació sobre altres magistrats (jus primae relationis), i al següent any li fou concedit també el dret a convocar el Senat i a presidir-lo, ocupant el seient entre ambdós consols.

Molt més important fou la decisió adoptada pel Senat el 23 aC: l’imperi d’August fou reconegut com a major (imperivm maius) respecte els altres caps militars, especialment al dels procònsols de les províncies senatorials. D’aquesta manera, August es convertí en el cap militar de tota l’administració provincial. El paral·lelisme de Mommsen, la diarquia de poders, desapareixia per sempre.

“August fou escollit en els comicis pontífex maximus i es convertí d’aquesta manera en el cap de la religió romana. L’any 2 dC se li concedeix el títol de Pater Patrie (Pare de la Pàtria)”.

El significat del canvi produït entre l’any 24 i el 22 aC està completament clar. Per una part es tractava d’un pas més cap a “la restauració de la República”. Renunciant als seus drets exclusius al consolat, August el que feia, al mateix temps, accessible a altres persones, mentre que la potestat tribunícia subratllava el caràcter general del seu poder. Per altra banda, les reformes tenien la intenció de consolidar l’autoritat personal de l’emperador. Ja la seva elecció a la potestat tribunícia com a forma republicana bàsica, expressava l’autoritat civil d’August, revelava la tendència a la consolidació de l’autocràcia, bàsicament, perquè les concepcions republicanes, la potestat tribunícia representava el més alt poder en relació amb la resta de magistratures. A més renunciant encara al consolat per sempre, August havia conservat, com hem vist, una situació de predomini al Senat, i actes com el de declarar l’autoritat militar d’August superior a qualsevol altre, sense parlar de la creació a la mateixa Roma d’una guàrdia permanent per a la persona del emperador, es dirigien, amb tota evidencia, a consolidar tendències autocràtiques.

El conjunt de totes aquestes circumstàncies no deixa lloc a dubtes: tot i la demagògica afirmació del principi republicà, el resultat fou la consolidació del principi monàrquic i de la diarquia només en quedà una formula desproveïda de sentit real. Aquí acaba substancialment l’evolució del principat. Només s’ha d’afegir que a l’any 13 aC (any de la mort de Lèpid) August fou escollit en els comicis pontífex maximus i es convertí d’aquesta manera en el cap de la religió romana. L’any 2 dC se li concedeix el títol de “Pater Patrie” (Pare de la Pàtria).

En essència, en què es resumia la base formal del principat? En tres punts essencials: la potestat tribunícia, ampliada va fer d’August el cap de tota l’administració civil (Senat, comicis i magistratures); el imperivm maius li va donar l’alt comandament de totes les tropes romanes i de les províncies; el càrrec de pontífex maximus li va atribuir una funció directiva en el camp religiós. A tot això hem d’afegir diferents càrrecs i poders extraordinaris que ocasionalment asumia: la vigilància censorial sobre les “Lleis i les costums” (cura legum et morum), la direcció del repartiment de queviures a Roma (cura annonae) i la vigilància sobre els aqüeductes (cura aquarum).


Llegeix més!

El testament de Juli Cèsar

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...