Hi ha una tradició antiga que consisteix en enterrar els difunts a dos llocs alhora. Els antics egipcis ja ho practicaven, fins i tot de vegades només calien dues tombes, encara que les resten estiguessin només a un lloc. Però el més normal era que almenys alguna part del cos estigues “present” a les dues tombes. A Europa, aquest costum es va practicar també fins i tot en època contemporània.

L’origen del doble enterrament acostumava ser acontentar el clàssic dualisme, per exemple religió i polític o militar, una part del cos s’enterrava al centre espiritual de torn i la resta al poder militar. En el cas egipci, l’origen està en la unificació dels anomenats dos Egiptes: el de dalt (curiosament al sud) i el de baix (al nord). El faraó era enterrat als dos egiptes, a l’igual que en vida ostentava els símbols dels dos: la mitra blanca i la corona vermella superposades.

Vilafranca del Conflent, fortificada per Vauban. El de la línia Vauban, tan maleïda pels catalans, és enterrat a Bazoches, però el seu cor és als Invàlids, a París

A Europa, des de l’edat mitjana, reis, alts nobles o alts càrrecs eclesiàstics també van practicar aquest costum. Normalment per acontentar el poder religiós, en mans del papa de Roma, i mantenir el prestigi polític. Tot plegat en el marc de la disputa sobre la preeminència entre poder terrenal o diví que mantingueren sobretot el Sacre imperi Romà Germànic i Roma. Normalment la tradició occidental era enterrar el cor, on rauen els sentiments, en una banda (la religiosa) i de l’altra la resta, el cos, a un panteó.

A l’alta edat mitjana, no només era el cor, sinó que a l’igual que els egipcis feien als anomenats vasos canopis, alguns reis germànics desaven a banda les seves vísceres per ser enterrades a part. Posteriorment això es limità a només el cor, perquè es tractava per part de l’església d’exaltar relíquies de sants de l’església, no reis. L’extracció d’òrgans tenia també una part pràctica, perquè permetia conservar millor el cadàver. Amb la millora de les tècniques de conservació, l’extracció de cervells o d’altres cosetes interiors es va anar fent innecessària.

“També els Habsburg, més coneguts com “els austries” tenien aquest costum. Encara el 1989 Zita de Borbó-Parma, darrera consort de l’emperador austro-hongarès Carles I i VI d’Hongria  va ser enterrada, per separat”.

Exemples de personatges enterrats amb el cor apart són l’heroi independentista escocès Robert Bruce (segle XIV). El seu cos és l’abadia de Dunfermline i el seu cor a l’abadia de Melrose. La majoria de la família Wittelsbach, electors de Baviera i reis des de 1806 a 1919, estan enterrats al panteó familiar de la Theatinerkirche de Múnic, i els cors (fins a 28) són a la capella d’Altöttting, desats a una urna d’argent. L’últim representant d’aquest llinatge va ser enterrat així el 1921, només va canviar la Theatinerkirche per la Frauenkirche, també de Munic.

També els Habsburg, més coneguts com “els austries” tenien aquest costum. Encara el 1989 Zita de Borbó-Parma, darrera consort de l’emperador austro-hongarès Carles I i VI d’Hongria  va ser enterrada, per separat. El seu cos és a la cripta reial dels caputxins de Viena i el seu cor és a l monestir benedictí de Pannonhalma, a l’actual Eslovàquia.

No tot van ser polítics, per motius romàntics també van haver enterrament separats. El músic Chopen mort el 1849 està enterrat a un cementiri de París, però el seu cor és a la seva estimada Varsòvia, a l’església de la Santa Creu. D’altres casos, tot i ser separats del cos, el cor no se separa gaire geogràficament, cas del mateix Napoleó.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...