L’11 de gener de 1920, entrava en vigor el tractat de Versalles, així com els organismes internacionals que el propi tractat instituïa: la Societat de Nacions, l’Oficina Internacional del Treball, la Comissió de Reparacions, i l’Alta Comissió interaliada dels territoris renans. El 1919 era el primer any de la postguerra, però el conflicte no havia reintegrat les nacions bel·ligerants a la seva primitiva situació, ja que no existia cap gran nació mediadora. El fonament de les converses entre el govern britànic i l’organització sionista internacional va ser un estudi presentat per Chaim Weizmann a Mark Sykes, el títol era “Esquema de Programa per al Reassentament jueu a Palestina d’acord amb les aspiracions del Moviment Sionista”. Aquest informe, que va ser lliurat al gener de 1917, conté els termes de discussió que culminarien amb la redacció definitiva de la Declaració Balfour, del 2 de novembre d’aquest mateix any. L’ideal era que “la població jueva present i futura de Palestina seria reconeguda oficialment com una nació jueva”; base, també, del programa, era que “el Govern sobirà (Anglaterra) concediria als jueus d’altres països el ple dret d’immigrar a Palestina, i a la població jueva totes les facilitats per a la compra de terres.

Els homes d’estat occidentals són com la pintura impressionista. De lluny, fan bon efecte, però de prop són impresentables” – Príncep Faisal

El treball diplomàtic es va realitzar amb certa facilitat quan Arthur J. Balfour va entrar a exercir el càrrec de ministre britànic de Relacions Exteriors des dels primers mesos de 1917. Havent Estats Units entrat en la guerra des de l’abril 6, el ministre Balfour va ser enviat a Washington, on va poder reafirmar les seves idees sionistes en converses amb Louis D. Brandeis, president de l’organització sionista dels EUA. Un cop a Londres, Balfour es va posar en contacte amb Chaim Weizmann i amb Lord Rothschild, demanant-los que redactaren una declaració de simpatia del govern de Sa Majestat pels anhels sionistes. El text d’aquesta declaració, estudiat en equip, va ser acabat a finals de juliol. Lord Rothschild va ser el correu que va lliurar el projecte de declaració al ministre Balfour.

Deu dies desprès de la capitulació de Mudros, França i Anglaterra havien afirmat amb la declaració del 8 de novembre, que el seu únic objectiu al Pròxim Orient era “mantenir amb la seva ajuda i la seva eficaç assistència l’exercici normal de la sobirania als governs… adoptats per aquestes regions amb el lliure consentiment de les poblacions”.

El 2 de novembre de 1917, es publicava la declaració Balfour. Afirmava en particular que:

“El govern de Sa Majestat és favorable a l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu i farà servir els seus millors esforços per fer possible l’aconseguiment d’aquest objectiu”.

La declaració Balfour contenia també un tros destinat a enganyar els dirigents feudals àrabs escandalitzats per la traïdoria de l’Imperi britànic que oferia als sionistes la regió mateixa on havien promès l’autodeterminació als àrabs:

“Deixant clar que res no es farà que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no-jueves que existeixen a Palestina”.

Feia anys que els britànics feien servir la direcció sionista per obtenir el suport a la seva guerra contra l’Alemanya Imperial dels principals capitalistes i banquers jueus d’Estats Units i de Gran Bretanya. Amb Weizmann, es preparaven a utilitzar la colonització sionista de Palestina com a l’instrument del seu control polític sobre la població palestina.

Colònies sionistes a Palestina l'any 1920. Font: Institute for Palestine Studies, 1984.
Colònies sionistes a Palestina l’any 1920. Font: Institute for Palestine Studies, 1984.

La “terra sense poble per un poble sense terra” era de fet un país en ebullició contra la subjecció colonial. L’antic primer ministre i Secretari d’Exteriors, el mateix Balfour, es feia brutalment clar al seu memoràndum per als cercles oficials, malgrat les bones paraules per a l’atenció del públic sobre “els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves (sic) de Palestina”:

“El sionisme, que sigui correcte o incorrecte, bo o dolent, té els seus arrels en tradicions antigues, en necessitats actuals, en esperances per al futur, d’importància força més profund que els desitjos o perjudicis dels 700.000 àrabs que ara viuen a aquest vell país”.

L’assumpte era més complicat del que semblava, degut als acords franco-britànics de 1916 – ignorats pels nord-americans – perquè se li sumava el desencadenament patrocinat pels britànics, del nacionalisme àrab encarnat el 1919 en la figura de Faisal, recolzat pel mític Lawrence d’Aràbia (arqueòleg i escriptor escocès del exèrcit britànic de nom Thomas Edward Lawrence). Gran Bretanya havia pactat la revolta amb els Hussein de la Meca contra Turquia, prometent un gran regne amb les regions àrabs de l’Imperi Otomà, inclosa, Palestina. Desprès de moltes vacil·lacions, els territoris àrabs de l’antic imperi otomà, van ser confiats a l’administració dels guanyadors. Mesopotàmia (que es convertiria en Irak el 1931) i Transjordània quedarien sota mandat britànic, i Síria i el Líban, sota mandat francès. Hussein havia estat enganyat pels britànics, amb el consentiment francès.

“La població de Palestina cap a 1910 arribava als 700.000 habitants dels quals eren àrabs uns 550.000 i uns 100.000 eren jueus i la resta turcs, alemanys, francesos i nord-americans”.

La conferència interaliada de San Remo, del 19 al 26 d’abril de 1920, divideix les antigues províncies del Imperi Otomà en un seguit de “mandats” (el nou concepte jurídic definit a l’article 22 del Pacte de la Societat de Nacions): Síria amb el Líban, que són posats sota tutela francesa, Mesopotàmia confinada a la Gran Bretanya, i un mandat especial a Palestina – territori que inclou les dues ribes del riu Jordà – on el poder mandatari anglès “serà responsable de la posada en pràctica de la declaració originaria fet el 2 de novembre de 1917 pel govern britànic i adoptada per les altres potencies aliades, a favor de l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu”. D’aquesta manera, la ja famosa carta de lord Balfour passa de promesa unilateral de Londres a compromís col·lectiu del conjunt dels Aliats. El 30 de juny de 1920 arriba a Palestina sir Herbert Samuel, primer alt comissari civil de la Palestina sota mandat britànic.

Chaim Weizmann
Chaim Weizmann (Motol, Bielorrusia, 1874 – Rehovot, Israel, 1952)

Jueus britànics, assimilació o retorn a Sió? L’estratègia britànica a Palestina

La qüestió del sionisme dividia als jueus britànics. L’elit jueva dels negocis i la política, coneguts com el “Cousinhood” (El cosinat), advocaven per l’assimilació social com a solució a l’antisemitisme contemporani. Rebutjaven la reivindicació sionista d’una identitat nacional jueva, doncs creien que encoratjava l’opinió secular que els jueus sempre eren aliens al seu lloc de naixement. “No és estrany que tots els antisemites siguin sionistes entusiastes”, reflexionava Claude Montefiore, un dels principals membres del Cousinhood. Chaim Weizmann va resultar essencial per assegurar el suport al sionisme entre els poderosos membres del Cousinhood i els líders polítics britànics. Weizmann, nascut a Rússia en 1874, va fugir de l’antisemitisme tsarista per estudiar química a Alemanya i Suïssa, traslladant-se a Anglaterra en 1904 per ocupar un lloc a la Universitat de Manchester. No es va convertir en súbdit britànic fins a 1910.

“Amb la fi del tsarisme dels Romanov, molts jueus creien que acabaria l’antisemitisme a l’Imperi Rus”

Weizmann, va utilitzar els seus contactes amb la influent família Rothschild i els seus debats amb el liberal CP Scott, important editor de diaris, per aconseguir reunir-se amb el ministre Balfour al desembre de 1914 i amb el “Minister of Munitions”, David Lloyd George, al gener de 1915. De fet molts jueus d’Europa veien amb bons ulls com a l’inici de la Primera Guerra Mundial, l’exèrcit del kàiser triturava literalment les tropes russes. Amb la fi del tsarisme dels Romanov, molts jueus creien que acabaria l’antisemitisme a l’Imperi Rus. Hi havia moltes ferides encara obertes i sens dubte, posats a escollir, l’Alemanya del kàiser era millor que la Rússia dels emperadors de Petrograd. Tot i que els anglesos creien que els jueus russos recolzarien el tsar, bona part dels jueus alemanys no van dubtar ni un segon a participar en la campanya de l’est del exèrcit imperial alemany. La diplomàcia britànica havia de buscar nous reptes pels jueus. Si Europa estava en guerra, calia anar fora del vell continent per buscar aliats i pactes de favor.

Tornant a les illes, Lloyd George i Balfour creien que el seu suport al sionisme enfortiria la posició britànica a la Primera Guerra Mundial. Els anglesos desitjaven fer-se els amos (no ho deien obertament tot i que tothom se’n feia el càrrec) del Pròxim Orient, d’Egipte (protectorat seu) fins a l’antiga Pèrsia si feia falta, i encara més, compartint el botí amb els seus aliats francesos. Pensaven que els jueus nord-americans encoratjarien al seu govern a entrar a la guerra. A més, creien que el suport al nacionalisme jueu podia promoure les ambicions territorials de la Gran Bretanya a Palestina. Utilitzar els jueus per ocupar Jerusalem i tota Palestina? Si bé el 1916 havia acordat en secret amb França col·locar Palestina sota una administració internacional, Balfour va veure l’oportunitat d’utilitzar el sionisme per crear el suport internacional a la seva idea de situar Terra Santa sota domini britànic. En aquest cas, serien els jueus i no les tropes britàniques qui farien la feina. Una jugada perillosa, si sortia malament.

Els kibutz de Palestina, l’embrió de l’estat d’Israel

“L’any 1909 Joseph Baratz juntament amb nou homes i dues dones, creava el primer kibutz al sud del mar de Galilea, el qual van anomenar en hebreu: Deganyà”

La població de Palestina cap a 1910 arribava als 700.000 habitants dels quals eren àrabs uns 550.000 i uns 100.000 eren jueus i la resta turcs, alemanys, francesos i nord-americans. Els jueus es concentraven a la Cisjordània (uns 600,000 habitants en total), on constituïen gairebé el 17 per 100 de la població. Estaven ben organitzats pel sionisme i les seves agències, i disposaven de majors mitjans econòmics i de l’empenta de la seva ideologia del retorn a Sió. Tanmateix gaudien de la protecció turca, font de molts privilegis, ja que Istanbul es beneficiava de les inversions sionistes a Palestina i, alhora, jugaven la carta jueva contra els primers moviments nacionalistes àrabs.

Entre 1904 i 1914 es va produir la segona gran onada migratòria de jueus -uns 40.000- cap a territori palestí. A aquesta se la coneix com a segona aliyá (immigració). Principalment provenien d’Europa de l’est, tot i que també d’altres territoris com el Iemen. A diferència de la primera aliyá, on el principal contingent eren jueus ortodoxos, la segona va destacar per estar formada principalment per jueus socialistes.

Aquestes dificultats, més les teories, socialistes o marxistes -que molts havien importat dels seus llocs d’origen- sobre explotacions comunals i cooperatives, van donar lloc a les primeres granges col·lectives, els kibutz, on els treballadors compartien el treball, l’aliment, les instal·lacions i els beneficis. L’èxit va ser immediat. Es van abaratir els costos de producció, van disposar de mitjans per adquirir maquinaria i diversificar els cultius. Abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial ja funcionaven a Palestina 14 kibutzs. El primer kibutz és de l’any 1909, quan Joseph Baratz juntament amb nou homes i dues dones, fundava el primer kibutz al sud del mar de Galilea, el qual van anomenar en hebreu: Deganyà.

Amb les successives arribades de aliyás es van crear noves infraestructures per al comerç d’aliments i la canalització d’aigua, com també es van introduir noves tècniques en el camp i nous cultius. Amb el pas dels anys, els kibutz es van modernitzar, es van militaritzar per defensar-se de les hostilitats i es van institucionalitzar -els jueus disposaven d’organitzacions representatives durant el mandat britànic-, i els seus membres van ser formant part de partits polítics i sindicats, com l’organització Lliga Socialista de Palestina o el Partit dels Treballadors de Palestina Hashomer Hatzair, entre molts altres.

Kibbutz de Ein Harod, dècada dels 30. Fotografia: Polaris/Eyevine
Kibbutz de Ein Harod, dècada dels 30. Fotografia: Polaris/Eyevine

Entre 1920 i 1939, quan la Societat de Nacions encarrega a Gran Bretanya el mandat de Palestina per formar un Estat jueu i un altre àrab, els kibutz van constituir l’avançada del que seria l’estat hebreu. Els principis van ser durs, amb jornades de treball de 12 hores, gairebé sense aigua, amb epidèmies, amb una terra desolada i descuidada durant segles i sense mitjans per conrear. El funcionament era molt simple: democràcia directa, pura i dura. Una membre, un vot. Una assemblea de tots els seus membres formulava la política, triava els funcionaris, autoritzava el pressupost i aprovava l’admissió de nous membres a la comunitat. El sistema socioeconòmic tenia com a principal pilar la propietat conjunta dels béns, la igualtat i la cooperació en la producció, el consum i l’educació. 

Immigració jueva a Palestina (1919-1939)

1919 1.806
1921 8.294
1923 8.685
1925 34.386
1926 13.855
1927 3.034
1928 2.178
1930 4.944
1931 4.075
1933 37.337
1934 45.267
1935 66.472
1936 29.595
1939 31.195
Font: Cohen, Aaron: Israel and the Arab World, p.53

Més informació:


Llegeix més:

Winston Churchill i els “40 lladres del Pròxim Orient”

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...