Us heu fixat mai en la semblança entre moltes banderes d’Europa? Per exemple: la italiana, la belga, o la irlandesa. Amb poques variacions, en algun color, o si les barres son horitzontals o verticals, de fet són molt semblants. Això és així perquè totes tenen un mateix origen: en la bandera de França.

La revolució francesa de 1789 afegí al típic color blanc de la monarquia borbònica, representant de l’antic règim, els colors blau i vermell que ha mantingut fins l’actualitat, quedant el blanc al mig. Amb la derrota de Napoleó, qui havia portat els avenços socials de la França revolucionària per tot Europa, el Congrés de Viena de 1815 intentà ficar la marxa enrere en el temps i tornar a la restauració de l’antic règim, amb la tornada de les cases reials als seus dominis.

Bandera_de_Prussia_(1892-1918)
La bandera de Prússia, estat model de reaccionarisme conservador. Amb el típic predomini del color blanc i l’àliga dels Hohenzollern.

Però els qui havien tastat els avantatges del nou sistema revolucionari, basat en els drets individuals i democràtics, no van acceptar aquesta tornada a la servitud i cercaren nous símbols, allunyats dels emblemes dinàstics que fins llavors havien identificat possessions d’una determinada família. Cercaren símbols que els identificaren com a una comunitat nacional, d’on emanava el poder popular, no acceptant cap tipus de poder diví. Volien que aquests símbols substituïssin els emblemes dinàstic que representaven l’arbitrarietat i la carcúndia.

Arran de les revolucions liberals de 1830, que cercaven llibertats democràtiques, els nous símbols anaren traient el cap. Amb la formació fins i de tot de nous estats com el Belga, que llavors proclamà la independència.  La nova bandera belga va copiar exactament la forma de la francesa, i els colors van ser els del ducat de Brabant. Indirectament, la bandera actual del Vaticà també és conseqüència de la revolució francesa. El papa va instar a canviar el colors tradicionals vermell i groc del senat i el poble de Roma, pel blanc i groc actual. És a dir, s’incloïa el color blanc, reaccionari i borbònic.

“Els colors, inspirant-se  en els de l’antic del Sacre Imperi, van ser els utilitzats pel voluntaris alemanys que lluitaren contra Napoleó a Leipzig , i que després s’enfrontaren a les normes del Congrés de Viena”

L’esclat més gran, però, va ser la revolució de 1848, anomenada la Primavera de les Nacions o de les Revolucions. Allà ja es va veure la bandera italiana actual, que de fet havia estat portada per Napoleó en la formació de la primera unificació feta a Itàlia, la República Cispadana. La bandera verda-blanca-taronja  seria la que portaria el revolucionari Garibaldi en la unificació de la península. També al 1848 aquests moviments inspiraren la bandera d’Irlanda, que adoptà els colors de les faccions religioses: taronja (pels orangistes, els protestants) i verd (pels catòlics irlandesos).

També la bandera alemanya està inspirada en la revolucionària francesa, tot i que en aquest cas les guerres d’alliberament van comportar que les franges es posessin en horitzontal per marcar diferències. Però seguia sent una bandera tricolor, que representava la reivindicació de llibertat i igualtat, a més de la voluntat d’unitat. Aquesta bandera tricolor la van fer servir tots els revolucionaris, independentment de l’estat alemany al qual pertanyessin. Els colors, inspirant-se en els de l’antic del Sacre Imperi, van ser els utilitzats pel voluntaris alemanys que lluitaren contra Napoleó a Leipzig, i que després s’enfrontaren a les normes del Congrés de Viena.

Aquestes banderes, per tant, s’oposaren a les d’origen dinàstic, com l’austríaca, la dels Països Baixos o la catalana, les quals a partir d’un origen identificatiu d’un lligatge, han passat a identificar una comunitat social. També culturalment, ha quedat el blanc com a color reaccionari: el blanc del KKK… i sí, els del futbol també.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...