Durant la dictadura nazi, molts alemanys, organitzats en diverses organitzacions o individualment, van oferir resistència al règim de terror de Hitler. Sovint, aquesta desinència els costà la vida, normalment els tallaven el cap després de passar per uns tribunals de pega, anomenats Tribunals Populars, on es realitzava una pantomima de judici al més pur estil inquisició. Les sentències ja estaven prèviament dictades. Els colls es tallaven a Plötze, versió abreviada de Plötzesee, on entre 1933 i 1945 el règim nazi executà sumàriament milers de persones.

Si algú ha llegit la novel·la de Hans Fallada, editada recentment en català, “Sol a Berlín” (en alemany originalment “Tots morim sols” ), coneixerà la història del matrimoni Hampel. Pel qui no l’hagin llegida, és un excel·lent retrat de la societat alemanya, i més concretament berlinesa, sota la dictadura nazi. Otto i Elise Hampel va encetar un boja cursa particupar, sols contra  el règim, amb una innocent iniciativa. Escrivien postals criticant les polítiques de Hitler i del règim i les deixaven a llocs públics. La idea era que qui la trobés, la llegís i la tornés a deixar atemorit, perquè una altra persona la pogués llegir. La immensa majoria de les seves postals van acabar en mans de la policia, que es tornà boja cercant l’autor o autors, però finalment van ser descoberts i els van executar a l’abril de 1943.

Detall del monument a la Rosa Blanca a la Universitat de Munic.

A part de les més conegudes associacions com la Rote Kapelle, anomenats “els pianistes”, que filtraven informació per ràdio als aliats i als soviètics, una altra petita organització va passar a la història pel seu tràgic final: La Rosa Blanca. Concretament els germans Scholl, Sophie i Hans, han protagonitzat pel·lícules (Sophie Scholl die Letzen Tage), segells, el seu nom està inscrit al Monument a la Fama bavarès, tenen un monument a la mateixa universitat de Múnic on van ser apressats, molts carrers de tot alemanya porten el seu nom (inclosa la plaça del davant mateix de la universitat de Múnic) i les seves tombes són objecte de culte. Uns mites de la pau, reals.

La Rosa Blanca estava portant a terme campanyes de pintades als carrers i la universitat en contra de la visita de Hitler a Múnic. Estava formada per estudiants i professors universitaris. Sophie en el moment de la detenció estudiava biologia i filosofia. Junt amb el seu germà eren els caps més visibles. Provenien de tradició luterana, gens amiga del nazisme ja de tradició. En el moment de la seva detenció Sophie estava llençant octavetes al pati de la universitat, quan va ser vista. D’aquí que el monument a la Rosa Blanca siguin uns papers al terra. Estaven denunciant la massacra i bogeria d’Stalingrad i l’holocaust (pel que els alemanys sabien el que passava).

Als germans Scholl, junt amb Christoph Probst se’ls va tallar el coll el 22 de febrer de 1943. Posteriorment, cap a l’estiu, van haver més detencions i més caps tallats pels nazis. L’organització va ser desmantellada. Si una cosa tenia la Schupo, era eficàcia. Sophie tenia només 22 anys. El seu germà durant el judici va profetitzar que algun dia, a no trigar, serien els qui ara els condemnaven els qui seurien al banc dels acusats.

“Als germans Scholl, junt amb Christoph Probst se’ls va tallar el coll el 22 de febrer de 1943”.

No es va equivocar del tot.  I no tot es va perdre. L’organització enviava cartes amb propaganda a l’exterior d’Alemanya. Una d’aquestes cartes va aconseguir arribar a Anglaterra amb un manifest a dins. L’exèrcit combinat aeri nord-americà i britànic va “bombardejar” Múnic i d’altres poblacions alemanyes amb aquest manifest durant el 1943. Si els nazis no volien caldo, té tres tasses. Es van empassar milions de còpies del “Manifiest dels estudiants de Múnic”.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...