El liberalisme és la ideologia que hi ha en el rerefons de la pràctica econòmica del capitalisme, ideat a l’ampara inicial de la pretesa ciència econòmica inventada per l’escocès Adam Smith (Assaig sobre la riquesa de les nacions, 1776) i l’anglès David Ricardo, que preconitzen un govern moderat que afavoreixi el desenvolupament de la classe comercial (el mercader). Les funcions de l’Estat, segons Smith, han de quedar reduïdes a facilitar la producció, garantir l’ordre i la justícia, i protegir la propietat.

Això és, en definitiva, el culte al mercader o l’empresari, el protagonista de la història. I també és el culte al mercat, on suposadament actua la famosa mà invisible endreçadora. Per als liberals, el mercat és la seu de la llibertat absoluta, on regnen les lleis de l’oferta i la demanda, i la llibertat de vendre i comprar. Paradoxalment, resulta obvi, tal com intuí Marx, que el treballador no arriba al mercat de manera voluntària i desinteressada, sinó per necessitat, i, conseqüentment, el comprador de la mà d’obra i el venedor de productes es poden aprofitar d’aquesta necessitat, real o creada. Per tant, el mercat no sembla pas tan lliure (de fet cada vegada ho és menys) com l’havien imaginat Smith i Ricardo.

Adam Smith, autor de l'obra "Assaig sobre la riquesa de les nacions"
Adam Smith, autor de l’obra “Assaig sobre la riquesa de les nacions”

Agafant un diccionari, podem llegir que la democràcia es fonamenta en la igualtat i la sobirania dels pobles, i que la seva màxima expressió és la capacitat de votar l’ordenament de l’espai propi. La lluita per la democràcia ha passat per diverses etapes al llarg de la història. Sense allunyar-nos fins a la Grècia antiga, la burgesia d’època moderna ja parlava de democràcia en temps d’ensorrament de l’Antic Règim, i quan accedí al Parlament britànic a principi del XIX va monopolitzar el concepte de democràcia en funció dels seus interessos. Amb l’arribada posterior als parlaments de sindicats i partits socialistes (entesos en un sentit ampli que abarqui les diferents subideologies socials o socialistes), un moviment potent de masses va començar a reclamar una democràcia integral i no filtrada pels interessos burgesos. Avui en dia el debat sobre què o com ha de ser una democràcia segueix obert, ja que la conciliació de llibertat (lliure elecció, per començar) i igualtat (condicions i possibilitats iguals o equivalents), que n’haurien de ser premises bàsiques, també és un debat encara sense resoldre del tot.

La fusió d’ambdós termes, la democràcia-liberal, resulta ser una mena de matrimoni en què un dels participants ha de cedir molt i l’altre ben poc o res. El poble exerceix la seva sobirania, però a interès bàsic (liberalisme dixit) de propietaris i mercaders, i no pas del conjunt de la població. Això és el que ens ha ensenyat la història contemporània i el que mostra el món actual. Quan els defensors del liberalisme han vist perillar els seus interessos, han fet trontollar, o han adaptat, la democràcia i la seva definició. Quan el poder polític democràtic no s’ha posat al servei del neoliberalisme de les grans multinacionals, els mercaders han tendit a abolir-lo (només cal pensar en la història sud-americana o africana del segle passat). Amb el benentès que, per evitar sotragades desestablitzadores, els defensors del liberalisme han procurat instal·lar-se, sempre i ja de bon inici, dins el món polític democràtic, a fi efecte de sotmetre l’acció política als interessos econòmics del poder dels mercaders.

“Voltaire, un dels padrins de la democràcia contemporània, digué: La liberté consiste à ne dépendre que des lois…

Realment i en resum, el liberalisme i la democràcia fan de mal casar i no s’avenen gaire. Potser, en l’extrem, són conceptes una mica antagònics, ja que la llibertat dels ciutadans i els treballadors es redueix a votar allò ja marcat d’entrada, a triar entre productes marcats (a esdevenir consumidors per davant de tot), i a triar llocs de feina marcats per les condicions que imposen els mercaders de les grans empreses, els qui alhora malden per destruir tot vestigi d’igualtat que pogués raure en la definició de democràcia. Vet aquí la democràcia-liberal: tota la llibertat i sobirania que vulguis, sempre i quan sigui a major glòria i benefici dels mercaders.

Voltaire, un dels padrins de la democràcia contemporània, digué: La liberté consiste à ne dépendre que des lois…. D’això, en Joan Fuster n’opinà, en to de renec: “Càndit, candidíssim Voltaire! Com si les lleis no les fessin ells.” Això és també la democràcia-liberal: ells, els liberals, fan les lleis que prescriuen els límits de la nostra llibertat.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...