Amb la sentència del tribunal dels drets humans d’Strasburg sobre la doctrina Parot, sembla que s’ha obert la caixa de Pandora de la feble i jove democràcia de l’estat espanyol. El tema a debatre és sensible, perquè afecta a sentiments recents. Per això cal ser curós en la terminologia. Des de la història, per fer una mica de llum sobre el tema, caldria anar a l’arrel i fer una prèvia per aclarir de què estem parlant quan parlem de terrorisme. Bàsic, si volem arribar a entendre conflictes contemporanis, d’entre els quals el d’ETA, però també el de les Brigades Roges, la RAF, els GAL, l’OAS o Gladio.

Perquè el primer tòpic que cal trencar és que el terrorisme és d’esquerres. Mentida: el terrorisme que més víctimes ha causat a Europa (i a EEUU fins a les torres bessones) és el d’inspiració de dretes. També volem deixar clar els autors d’aquest bloc que refusem totalment qualsevol tipus de violència. Sembla que aquest últim detall no és necessari quan parlem de desenes de milers de pagesos morts, però si quan es parla de terrorisme.

Robespierre aclaria que: “el terror no és res més que la justícia ràpida, severa i inflexible”.

L’origen del mot es remunta a la Revolució Francesa (1789). Concretament al període anomenat del terror, entre setembre de 1793 i juliol de 1794. Durant aquest curt període es calcula que s’assassinaran per motius polítics (estem parlant i parlarem, doncs, de conflicte polític) al voltant de 40.000 persones, quantitat que segons les fons varia. Només durant l’últim mes es guillotinaren unes 2.000 persones, d’entre elles el mateix Robespierre. Aquests assassinats estigueren sempre dins la llei, no eren avalots, cal especificar-ho. El mateix Robespierre aclaria que: “el terror no és res més que la justícia ràpida, severa i inflexible”.

El terrorisme, nom derivat de l’estratègia del terror, per tant, neix lligat a les estructures d’estat. En llarg del segle XIX, amb la formació dels estats contemporanis, el terrorisme (crear terror) serà una forma de control social més per part dels governs. Sense arribar a l’atemptat físic, no cal, perquè l’objectiu del terrorisme és terroritzar la població, fer que tinguin por. Si el control s’obté mitjançant lleis, és a dir, amb l’ús del monopoli de la violència per part de l’estat, l’atac físic esdevé innecessari. Només quan apareix la resposta social, torna a aparèixer el terrorisme físic.

“L’anarquisme encara avui als manuals està qualificat com de terrorisme, malgrat el seu objectiu no era pas crear un estat general de terror, al contrari, les seves víctimes eren ben concretes”.

Evidentment, l’estat no s’autoanomenà a si mateix terrorista, contràriament al que feien els revolucionaris francesos, sinó que s’anomenaren “estat de dret”, així podien aplicar lleis de fugues, tortures a les presons i comissaries, ajusticiaments públics, etc. Tot legal. Tornaríem així, al dilema entre el que és legal en un moment donat, i el que és democràtic o legítim. D’aquesta manera, els “terroristes” passaren a ser els altres… qui? Els qui no segueixen les lleis. Els terroristes, segons els estats, passaren a ser una tipologia de delinqüents, catalogats únicament pel fet de fer servir la violència. Se separà així l’objectiu i significat original de crear un estat de terror, de por, substituint-lo pel d’un sinònim de violència armada.

L’estat satèl·lit nazi de Vichy qualificava els membres de la resistència de terroristes. A l’igual que els txecs de la resistència contra els nazis, ara herois, també eren qualificats de terroristes. En general, tots els estats han tendit durant el segle XX a qualificar de terroristes la resistència armada. Només els canvis de règim han facilitat la restauració de l’honor en alguns casos dels lluitadors, com els comunistes de Tito o la Itàlia nord ocupada pels nazis. A l’estat espanyol, però, encara es dona una paradoxa. I és que els qui es va enfrontar amb les armes al règim dictatorial encara segueixen sent anomenats terroristes, i les seves víctimes, són anomenadesvíctimes del terrorisme”. Mentre que les víctimes del terrorisme d’estat, en època teòricament de democràcia, desapareixen misteriosament dels llistats.

“El debat és si ens creiem o no la diferència entre lluita armada i terrorisme, tots maten, cert, la diferència terminològica rau en els objectius”.

Aquesta confusió va néixer a finals segle XIX i començament del XX amb l’anarquisme. L’anarquisme encara avui als manuals està qualificat com de terrorisme, malgrat el seu objectiu no era pas crear un estat general de terror, al contrari, les seves víctimes eren ben concretes. L’estat durant aquesta etapa va veure un altre filó, l’ocultació dels membres que realitzaven els atemptats facilitava que les autoritats es poguessin fer passar per anarquistes, mai se sabria qui era qui.

A Catalunya, per exemple, l’atemptat de Canvis Nous entra dins aquest joc. Les víctimes del terrorisme anarquista van ser: Napoleó III pel famós Orsini (fallit i amb víctimes innocents), el tsar Alexandre II o el rei Humbert d’Itàlia, d’entre altres. Eren persones concretes identificades amb el poder. Als anarquistes es deu també el trist invent del cotxe bomba, a l’atemptat de Buda a la borsa de Nova York.

shleyer
Portada del setmanari alemany “Der Spiegel” de 1977, amb la fotografia de Geisel Schleyer, segrestat per les RAF.

Per tant, històricament hi ha una clara diferència entre lluita armada i terrorisme. A Europa, els més gran atemptats han estat protagonitzats per l’extrema dreta, i sovint amb fosques connexions amb elements de la intel·ligència militar d’alguns estat,o fins i tot de la CIA. Tal és el cas de Gladio, creat amb la intenció d’imposibilitar el pacte nacional de reconciliació d’Aldo Moro amb els comunistes, que tan malament va acabar. Altres estats van crear organitzacions com el GAL a l’estat espanyol, i d’altres com el Britànic van optar per permetre la complicitat de grups paramilitars amb el RUC a l’Ulster. Els atemptat d’extrema dreta corresponen al perfil de terrorisme: són indiscriminats, cerquen el màxim de víctimes possibles (tan és si son innocents- si ho són encara millor) i només tenen l’objectiu de crear por i inseguretat entre la població. ETA ha tingut diferents etapes, les darreres ja no tenien res a veure amb les fundacionals. De només objectius contra el règim (militars i polícies- que en aquella època eren el mateix) o polítics del règim (com Carrero Blanco) van passar a objectius civils indiscriminats (El Corte Inglès de Diagonal o la terminal de Barajas).

El debat és si ens creiem o no la diferència entre lluita armada i terrorisme, tots maten, cert, la diferència terminològica rau en els objectius. La lluita armada té objectius polítics, que es poden resoldre per vies polítiques, mentre que el terrorisme és irracional per definició i té unes arrels socials molt més estructural i profundes. Cas és dels atemptats d’arrel islàmica, que són indiscriminats, aleatoris, no reclamen res ni seleccionen les víctimes, simplement tracten de crear el major mal possible amb la intenció de crear terror, és a dir, terrorisme pur i dur. Algú diria, però no és legal… a Europa no… coses de la globalització.


Més informació:

„Offensive 77″: Was hatten Geheimdienste mit dem RAF-Terror zu tun? – WELT

Deutscher Herbst „Offensive 77″ Vor 40 Jahren erreichte der linksextremistische Amoklauf gegen die Bundesrepublik seinen Höhepunkt. Der Publizist Butz Peters erklärt, warum nicht mehr mit weiterer Aufklärung zu rechnen ist. | Lesedauer: 5 Minuten Wenn in Deutschland der Herbst schon zu Ostern beginnt, ist das keine Folge des Klimawandels, sondern hat mit Politik zu tun.

“Segle XX” estrena “Ells eren les Brigades Roges”

Aquest divendres, 22 de febrer, el programa “” estrena un doble documental de producció francesa que permet reconstruir l’episodi més dramàtic en la història d’Itàlia des de la fi de la Segona Guerra Mundial: el segrest i l’assassinat d’Aldo Moro.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...