Vet aquí Carles I, sol al palau de Whitehall amb la seva jove esposa francesa, Enriqueta Maria. Era l’any 1626, feia poc més d’un any que havia estat coronat nou rei d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda. Privat del contacte amb l’opinió pública que li hauria pogut assegurar els Parlaments anuals, ¿amb qui confiaria el rei el seu govern? La seva creença acèrrima a la monarquia absoluta i les disputes constants amb el Parlament, li passarien factura, l’any 1649 seria decapitat i Anglaterra encetaria un breu període republicà, els anglesos denominen aquesta breu experiència republicana Commonwealth of England.

El poder absolut

Carles I en una pintura del final del segle XVII (Londres, National Portrait Gallery)
Carles I en una pintura del final del segle XVII (Londres, National Portrait Gallery)

Carles I confiarà en dos personatges, que com ell creien en l’ús de la prerrogativa reial davant el poble i sobretot del Parlament: William Laud (arquebisbe des de 1633, i difusor de les idees teològiques del arminianisme) i Thomas Wentworth, a qui el rei farà comte de Strafford el 1640. En els primers parlaments on va participar Carles I, van tornar a plantejar-se qüestions polèmiques. En efecte, davant la imminent guerra contra Espanya que venia insinuant-se des de finals del regnat anterior, el Parlament de 1625, reunit durant l’epidèmia de pesta a Londres, votà dos subsidis i atorgà el tonnage i el pundage (dos dels impostos que més beneficis produïen) per un any, quan des de 1485 s’havia concedit a cada monarca amb caràcter vitalici.

La diputa pels impostos

Aquesta novetat responia a un desig entre els parlamentaris d’estudiar una reforma amplia en el sistema de taxes i tarifes. Amb l’objectiu de recaptar més diners, Carles I tornà a recórrer al parlament el 1628, aquesta vegada per a una expedició a La Rochelle. Aquesta vegada va obtenir diferents subsidis, però, com a contrapartida va acceptar, no de gaire bon gust, la famosa Petició de Drets (Petition of Rights) que els comuns van presentar al Parlament. L’expedició a La Rochelle tornà a fracassar, i l’any 1629 els parlamentaris començaven a discutir el recurs del rei a demanar la celebració de nous parlaments amb l’únic propòsit de recaptar més diners.

Amb tant sols quatre anys al poder, Anglaterra estava dividida per qüestions religioses, navegava per una profunda crisi econòmica i humiliada per les derrotes exteriors (expedició de La Rochelle). La no concessió de més emprèstits de guerra per part del Parlament feren que Carles I signés tractats de pau amb França i Espanya per retirar la seva participació a la Guerra, i regnés de forma absolutista de 1629 a 1640, moment en que de nou va recórrer al parlament per recaptar diners per a la guerra d’Escòcia, aquest període es conegut per la historiografia anglesa com “Els Onze Anys de Tirania”.

Camí de la guerra civil

Finalment, el 1640 Carles I es veu obligat a convocar de nou el Parlament, convoca el “Parlament Curt” i el “Parlament llarg” amb el propòsit d’aconseguir el finançament de l’anomenada “Guerra dels bisbes” contra els rebels escocesos, però el parlament dominat pels puritans de John Pym va exigir a canvi, el control de les actes parlamentaries.

Carles I continuà la política iniciada pel seu pare. Amb idèntica successió de convocatòries i dissolucions parlamentaries, perseguiria sense èxit recaptar diners per enfortir el seu govern. El 1625 els parlamentaris es van atrevir a demanar més del que havien sol·licitat el 1622 a Jacob. Exigien la facultat de destituir als ministres del Rei i compensacions en política exterior. La reacció de Carles fou dispersar-los i aprovar forced loans (crèdits i emprèstits forçosos).

El xoc entre Carles I, Estuard i els parlamentaris originà finalment un conflicte civil el 22  d’agost de 1642, dos anys abans el rei havia tornar a recórrer als parlaments per de nou demanar fons per accions bèl·liques contra els “rebels escocesos”.

Carles I contra les cordes

“Jacob I fou acollit favorablement per l’Anglaterra de l’època, així com pels seus desitjos de pacificació interna i estabilitat en les relacions internacionals”.

Políticament Carles I estava contra les cordes, novament el Parlament es negava a les seves peticions, i l’any 1641 els parlamentaris formalitzen el seu malestar públicament i recuperen poders reials com la designar els consellers reials. Les dues figures principals del govern de Carles I, Laud i Strafford són executats, al rei Carles no li quedava cap altre via, la guerra. La guerra civil entre els cavallers i els roundheads (parlamentaris) acaba amb la derrota de Carles I i la seva execució el 30 de gener de 1649. Durant aquest període bèl·lic sorgeix la figura d’Oliver Cromwell, futur lord protector de la Commonwealth anglesa.

Jacob I fou acollit favorablement per l’Anglaterra de l’època, així com pels seus desitjos de pacificació interna i estabilitat en les relacions internacionals. Però, el nou monarca aviat es sentirà atret per l’absolutisme continental europeu, utilitzant els seus poders amb amplitud, i més en concret la “prerrogativa regia”. Intentà, amb les successives convocatòries i dissolucions, que les Cambres li concedissin un millor finançament mitjançant els impostos. Estava obligat a recórrer a l’assemblea degut a la màxima medieval “el que a tots ens afecta ha d’ésser aprovat per tots”.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...