Al segle XVII Anglaterra va viure un llarg procés revolucionari que va acabar amb l’ampliació del poder polític, fins el moment exercit per la monarquia absoluta recolzada per la classe social aristocràtica, propietària de les terres del regne. Tot i que s’identifica amb el personatge d’Oliver Cromwell, la Revolució Anglesa va seguir desprès de la seva mort i va finalitzar a finals d’aquell segle amb un pacte polític, entre la noblesa aristocràtica i la burgesia anglesa emergent.

Fou aquell segle XVII, des de el punt de vista de la cultura europea, un segle al que es pot qualificar “d’anglès”, doncs va ser el segle de Isaac Newton, de William Shakespeare, del poeta John Milton (El Paraíso perdido), del dramaturg Christopher Marlowe, dels filòsofs Thomas Hobbes i John Locke, etc. Però alhora també va ser el segle de la Revolució: una violenta i llarga confrontació entre dos classes socials: l’aristocràcia, propietària de la terra, i la emergent burgesia urbana lligada al món del comerç i dels negocis.

Jacob I
Retrat de Jacob I de John de Critz (1606). Dulwich Portrait Gallery

En aquells temps la monarquia anglesa era una monarquia absolutista: el rex est lex (el rei és la llei). El monarca concentrava en última instància tots els poders: el moderador, el legislatiu, l’executiu i el que llavors es podria entendre com a poder judicial. La institució anomenada Parlament (equivalent als Estats Generals a les nacions del continent europeu) era una institució cerimonial en la que estaven representats els diversos estaments de la població, i que el rei convocava al seu gust no per donar explicacions de la seva gestió, sinó per escoltar adulacions, recaptar més diners i escoltar les queixes dels seus súbdits.

L’única aportació tradicionalment atribuïda al constitucionalisme anglès s’ha entès que era la de la Revolució Gloriosa de 1688, molt allunyada de la sobirania popular defensada després per les democràcies modernes. No obstant això, el poble ja va arribar a sorgir com principal subjecte del poder en la Revolució Anglesa de 1642, amb l’acompanyament de la teoria contractual i la preexistència d’uns drets pertanyents a tot home lliure. Els levellers, reunits sota la bandera dels Agreements of the People (Acords del Poble), van reunir una coalició social que sostindria tal model, després d’una lluita parlamentària contra el Rei de la qual havien extret com principal conclusió la que no només el monarca, sinó que també el Parlament podia utilitzar el seu poder arbitràriament.

Amb els Agreements es buscava protegir mitjançant un document escrit que anés norma suprema, els drets i llibertats fonamentals dels anglesos així com l’entramat institucional i democràtic en el qual podrien fer-se valer.

Pocs trets comuns existien entre la cort del rei Jacob I i el seu parlament. A la cort, frívola i llibertina, es produïen tot tipus d’escàndols, on l’adulteri era un dels preferits pels cortesans. El rei, home dèbil i tendre, no podia passar-se sense els seus favorits, escollits moltes ocasions més per la seva aparença física que per les qualitats com a homes d’estat. Al principi del seu regnat va tenir l’encert de conservar al seu costat a Robert Cecil (comte de Salisbury) i altres conselleres com Robert Carr (comte de Somerset) i George Villiers, un noi de 22 anys que cínicament ocupà l’arquebisbat de Canterbury.

La correspondència de Buckingham i Jacob I dona fe de l’increïble familiaritat amb el que el súbdit tractava al sobirà. És fàcil imaginar l’horror que inspirava aquesta alegre i corrompuda cort als yeomen i als burgesos d’Anglaterra. Aquests diputats de províncies no estaven corromputs per la vida de Londres, eren hereus de moltes generacions, de vida sana i camperola, educats per la cultura isabelina, d’inspiració puritana, no ambicionaven a accedir de les avantatges de pertànyer a la cort.

“Al sistema abstracte del rei, el parlament s’oposà i reivindicà la costum anglesa, la designació i no ‘la intervenció divina’. El parlament no reclamà encara tot el control dels actes del executiu”.

A un parlament tan conscient del seus deures i de la seva força, Jacob I li volia imposar ingènuament les seves idees sobre el dret diví i hereditari dels reis. Teoria nova a Anglaterra, on l’elecció del Consell i desprès del parlament havia dominat a la llei hereditària sempre que l’ocasió fos present per la convivència del país. Jacob I volia fer de la monarquia un sistema coherent, això era; en aquella terra de la incoherència, un mitjà segur de fer-se impopular. Amb un rei escollit “per la gràcia de Déu”, el parlament no podia fer cap altre cosa que obeir ordres divines: el Rei era responsable davant de Déu, però no davant els seus súbdits. No podia sotmetre’s a la llei, doncs ell era la llei: “Rex est lex”.

Al sistema abstracte del rei, el parlament s’oposà i reivindicà la costum anglesa, la designació i no “la intervenció divina”. El parlament no reclamà encara tot el control dels actes del executiu. Nomes en cas de traïció, els ministres no havien estat mai responsables davant el parlament; els seus actes d’administració no depenien del parlament. A més, els principis generals pels que la nació havia de governar-se (això es, les lleis) no podien enunciar-se sinó “per la Corona i el seu Parlament” i aquestes lleis les imposava el propi rei, als seus ministres i al seu consell. De no considerar més que el dret teòric, ambdues tesis podien defensar-se, tant la de la monarquia absoluta com la de la monarquia limitada. Com la corona, el Parlament era una delegació de la sobirania popular, i sota els Tudor el monarca havia expressat moltes vegades el sentiment popular millor que els Comuns (parlamentaris). La sobirania popular no pot ser dividida, diria més tard, Thomas Hobbes.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...