El govern de Vichy va ser el règim polític col·laboracionista amb l’Alemanya nazi que es va instaurar a França durant la Segona Guerra Mundial. Es va establir al juliol de 1940, després de l’armistici francoalemany i va perdurar fins l’agost de 1944. Rep el nom de la ciutat on va tenir la seu.

Després que les tropes alemanyes derrotessin les forces francobritàniques en les batalles dels mesos de maig i juny de 1940, el primer ministre francès Paul Reynaud va dimitir el càrrec el 16 de juny i el seu successor, el mariscal Henri-Philippe-Omer Pétain (antic heroi de guerra de la Primera Guerra Mundial), va endegar immediatament negociacions amb Alemanya per tal de signar un armistici, subscrit el 22 de juny. En aquest document, es va decidir que els alemanys ocuparien els territoris situats al nord del riu Loira i la costa atlàntica fins a la frontera amb l’estat espanyol. La qual cosa representava que el 55% del territori francès (inclòs París) passaria a ser zona ocupada, però continuaria existint un Estat francès que mantindria l’administració de les colònies.

“L’Estat va dificultar la tramitació de divorcis, va reprimir durament l’avortament i va atorgar condecoracions als pares de família nombrosa”.

El nou govern va establir la seu a Vichy (una ciutat balneari) l’1 de juliol. El 10 de juliol, l’Assemblea Nacional va sotmetre a votació una llei que abolia la Constitució republicana existent i conferia plens poders al mariscal Pétain: la proposta es va aprovar per majoria. Pétain va assumir la direcció de l’Estat, es va eliminar el terme República i es van suspendre les sessions de l’Assemblea Nacional francesa. Així, va quedar format el règim que va governar aquesta zona del territori francès (encara que la totalitat de França va ser ocupada l’11 de novembre de 1942) fins que a l’agost de 1944 els alemanys van obligar Pétain a traslladar-se a Alemanya.

Cartell de propaganda del règim de Vichy.
Cartell de propaganda del règim de Vichy.

El govern de Vichy girava al voltant de la figura de Pétain, al qual es retia culte popular. Les seves idees sobre les causes de la derrota i humiliació francesa van ser d’una importància primordial per a la “revolució nacional” que pretenia encapçalar. El règim va exalçar els valors tradicionals, com la religió, el patriotisme, la família i l’acceptació del treball com una obligació. L’Estat va dificultar la tramitació de divorcis, va reprimir durament l’avortament i va atorgar condecoracions als pares de família nombrosa.

La “revolució nacional” implicava necessàriament una política nacionalista. La legislació va disposar que els jueus francesos no tinguessin accés al cos de funcionaris, l’educació, la premsa i el cinema, mentre que els d’origen estranger que s’havien refugiat a França van ser reclosos en camps de concentració.

El 24 d’octubre de 1940, Pétain i Hitler s’entrevistaren a Montoire (Loir-et-Cher) i acordaren la cooperació entre els seus dos països. La fotografia d’aquesta trobada, on hi surten els dos mandataris donant-se la mà, fou àmpliament usada per la propaganda nazi; gairebé una setmana més tard, el 30 d’octubre, Pétain va manifestar públicament per la ràdio:

J’entre aujourd’hui dans la voie de la collaboration….

Posteriorment, el 22 de juny de 1942, Pierre Laval, l’organitzador de l’entrevista de Montoire i un ferm partidari de la col·laboració, va declarar que esperava i desitjava la victòria alemanya. La policia francesa va ajudar els alemanys a arrestar els jueus, sobretot els de procedència estrangera, per tal d’enviar-los a camps de concentració com Auschwitz. Entre 1942 i 1944, França va deportar uns 76.000 jueus, dels quals únicament va sobreviure un 3%.

La censura era feroç i molt dura. El 1941, ni més ni menys que dues mil obres i més de 850 escriptors havien estat bandejats de les llibreries franceses i tots els editors, amb excepció d’Emile-Paul, ho van aprovar. El president de l’Associació dels Editors Francesos, René Philippon, va dir “que aquestes disposicions no provoquen un gran problema per a l’activitat editorial, al contrari, possibiliten el desenvolupament del pensament autènticament francès … i estimulen la unió dels pobles”. Molts intel·lectuals i artistes es van negar a treballar a la França ocupada pels nazis. Un d’ells va ser el director Jean Renoir, que va preferir refugiar-se als Estats Units. El mateix van fer René Clair, Max Ophalus i Duvivier, i els actors Michele Morgan, Aumont i Dalio.

“La veritable caiguda del règim de Vichy va començar quan els nord-americans van envair el nord d’Àfrica, al novembre de 1942”.

El govern de Vichy va fracassar, en part a causa de la seva mateixa debilitat. Pétain tenia 84 anys quan va assumir el poder i el seu tarannà reservat li va impedir de constituir un executiu fort. No obstant això, van ser les accions dels alemanys les que més van perjudicar la seva gestió. Al febrer de 1943, es va crear el Servei de Treball Obligatori, i es van enviar 250.000 francesos a treballar a Alemanya. Els alemanys van requisar aliments i matèries primeres a França i van provocar èpoques d’escassetat. La persecució dels jueus va ofendre molts cristians. L’argument que els alemanys protegien França dels bolxevics ja no era convincent. L’any 1942, va començar a proliferar la resistència armada contra els alemanys, i es va constituir un moviment unificat dirigit per la França Lliure, l’organització fundada el 1940 pel general Charles de Gaulle a Londres.

Alguns cantants, com Maurice Chevalier i Edith Piaf, van col·laborar amb els invasors realitzant ‘tournées’ musicals als camps de presoners de guerra francesos, com a propagandistes del “bon tractament” donat pels nazis.

La veritable caiguda del règim de Vichy va començar quan els nord-americans van envair el nord d’Àfrica, al novembre de 1942. Al juny de 1943, es va establir a Algèria un Comitè Francès d’Alliberament Nacional que va establir contactes amb les organitzacions resistents a l’interior. La majoria del poble francès veia amb desgrat l’hegemonia dels alemanys, per la qual cosa va acollir favorablement l’alliberament de França i la fi del govern de Vichy, que, al llarg d’agost de 1944, es va traslladar successivament a Belfort i a Sigmaringen (ja a Alemanya), abans de desaparèixer definitivament poc després de l’alliberament de París.

El final de Vichy: Pétain d’heroi nacional a traïdor suprem

Després de la victòria dels aliats, Pétain va ser processat per traïció. Declarat culpable d’entesa amb l’enemic, va ser condemnat a mort l’agost de 1945, encara que la pena li va ser commutada per la cadena perpètua. El 15 d’octubre, Pierre Laval, que havia ocupat el càrrec de Pétain el 1942, va ser executat a la presó de Fresnes (París) després d’haver estat declarat culpable de conspiració contra l’estat i col·laboració amb l’enemic.

Cartell amb propaganda antisemita als carrers de París, setembre de 1941.
Cartell amb propaganda antisemita als carrers de París, setembre de 1941. (Fotografia Bundesarchiv)

El professor de ciències polítiques de l’universitat de Harvard, Stanley Hoffmann el 1974, i després d’ell, d’altres historiadors com ara Robert Paxton i Jean-Pierre Azéma han usat el terme “col·laboracionistes” per referir-se als francesos d’extrema dreta, que, per raons ideològiques, desitjaren fer més intensa la col·laboració amb el Tercer Reich. Així, el terme “col·laboracionista” serviria per designar gent com ara Jacques Doriot, Robert Brasillach o Marcel Déat, i el propi Pierre Laval.

Abans de 1940, ja hi havia feixistes francesos, com ara la gent de l’organització La Cagoule, que havia contribuït a desestabilitzar la Tercera República, sobretot d’ençà de la formació del govern d’esquerra del Front Popular. Després de la derrota, alguns d’aquests feixistes serviren Vichy i col·laboraren activament amb els nazis en la persecució dels jueus, tal com va fer-ho el fundador de l’empresa de cosmètics L’Oréal, Eugène Schueller i el seu soci Jacques Corrèze.

Col·laboracionistes francesos organitzats en grups militants van ser els primers a inaugurar la violència física contra els jueus, fent explotar tres bombes en tres sinagogues de París el 3 d’Octubre de 1941. Aquell mateix mes, el dia 20, com a venjança per l’assassinat del coronel Karl Holtz a mans de la Resistència Francesa, 50 francesos, molts jueus entre ells, van ser executats a la ciutat de Nantes. Però la gran venjança pels atemptats contra soldats alemanys va tenir lloc el 12 de desembre quan col·laboracionistes francesos van tancar a 743 jueus als camps de concentració de Compiègne i Drancy, xifra que es va ampliar en els dies següents a 1.112, fins que van ser deportats cap a Polònia.


Més informació:

Vichy France | French history
French female collaborator punished by having her head shaved to publicly mark her, 1944 The French Vichy Regime | Jewish Virtual Library

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...