El moviment Ústaixa (“insurgent”), la forma més intransigent del nacionalisme croat, va sorgir a conseqüència de les condicions de centralització i opressió del poble croat a mans de la corona sèrbia a la Iugoslàvia del període d’entreguerres. El seu fundador, Ante Pavelić, era un jove advocat i antic dirigent del moviment nacionalista croat, el Partit Croat del Dret (Hrvatska Stranka Prava).

El 1929, quan Alexandre I de Iugoslàvia va imposar una dictadura fèrria, Pavelić va decidir que calia una organització més militant, perquè el partit croat majoritari, el Partit Camperol, era essencialment moderat. Així, doncs, va formar la Ustaša Hrvatska Revolucionarna Organizacija (“Organització Revolucionària Croata Insurgent” o UHRO), la qual encapçalaria la lluita militant i armada. Altres nacionalistes, més moderats, van crear una milícia nacional clandestina de més gran envergadura, Hrvatski Domobran (“Defensa de la Pàtria Croata” o HD), a més a més d’un front comú de partits croats, la Unió Croata (HS), amb la qual Pavelić va col·laborar fins al 1936.

El 1932 i en el seu paper de poglavnick, és a dir, dirigent dels ústaixes, Pavelić va redactar una Carta de principis. Hi afirmava que la fita a assolir era la independència de l’Estat croat, per mitjà d’una insurrecció armada del poble croat, encapçalada pels ústaixes, els quals governarien el nou Estat, una Gran Croàcia que inclouria Dalmàcia i una gran part de Bòsnia.

jugoslawien_pavelic
Ante Pavelic líder del ústaixes fent la salutació feixista. Fotografia: Interfoto

La identitat catòlica tenia una gran importància, encara que els ústaixes no eren un moviment catòlic o clerical. Oferien una mística nacional segons la qual Croàcia era un baluard històric de l’Occident cristià: contra els nòmades orientals, primer; després, contra els invasors turcs i, ara, contra la tirania oriental “eslava” i contra el comunisme. Així, doncs, subratllaven les virtuts guerreres i la necessitat de lluitar, basant-se en la identitat única i la superioritat dels croats sobre els serbis i altres pobles “orientals”. Quant a l’estructura social, el poble guerrer croat era considerat camperol, per la qual cosa l’Estat futur s’hauria de fonamentar en la classe camperola. La norma social seria la zadruga camperola i semicol·lectivista, que havia d’alçar-se sobre les bases d’un nou sistema econòmic, essencialment anticapitalista, encara que reconegués la propietat privada.

Més endavant hom va plantejar una teoria racial, segons la qual els croats eren alhora “occidentals” i “gòtics”, i no “orientals” i “eslaus”. Això no obstant, el racisme ústaixa, no era exclusivament biològic i, al principi, incloïa —sota les mateixes condicions— els serbis que havien residit llarg temps a Croàcia i que acceptessin el catolicisme, i també els bosnians musulmans. El concepte bàsic —si més no als primers anys— era més aviat cultural i ètnic, semblant a la teoria “racial” italiana, que no pas biològic, segons la versió nazi. Cap a finals del primer decenni del moviment, el racisme croat es va anar convertint en antisemita.

A principis del decenni de 1930, els ústaixes no arribaven als 2.000 afiliats (encara que disposaven de dues vegades més de seguidors entre els emigrats croats a l’hemisferi occidental) i no tenien una ideologia prou desenvolupada. El terrorisme que practicaven no era nou a Iugoslàvia, perquè l’Estat iugoslau i els seus aliats ja promovien la repressió i certes formes de terrorisme d’Estat, sobretot en el període 1928-1929, a més a més d’activitats terroristes iugoslaves a Itàlia.

L’any 1931, els ústaixes van començar a posar en pràctica l’acció directa  amb un seguit de bombes, col·locades a ponts i vies fèrries, i diversos atemptats contra policies iugoslaus. Però, la dictadura iugoslava no va tenir gaires problemes per reprimir aquest petit grup, i els seus agents van assassinar ústaixes i altres dirigents croats a l’estranger.

Finalment, Pavelić i els seus seguidors van decidir d’eliminar el cap de l’Estat iugoslau. Col·ludits amb la IMRO, l’organització terrorista macedònia, tres agents de la Ustaša van ser còmplices directes dels activistes de la IMRO que, a l’octubre de 1934, a Marsella, van matar el rei Alexandre I de Iugoslàvia i el ministre d’afers estrangers francès, Louis Barthou.

La mort d’Alexandre de Iugoslàvia va resultar el punt culminant de les activitats del moviment anteriors a la guerra, ja que Pavelić no va poder aconseguir que el Partit Camperol —la força majoritària de Croàcia— donés suport als seus plans violents. Per bé que el Partit Camperol va continuar reforçant la seva clandestina Domobran, practicava la resistència passiva.

“Als primers anys, Pavelić havia intentat de convèncer els governs occidentals que una Croàcia independent fóra una força favorable a la pau i a l’estabilitat als Balcans”

Encara que, als primers anys d’existència, els ústaixes eren una organització terrorista i insurgent gens protofeixista, el 1936 Pavelić va trencar completament les relacions amb els croats moderats, i va fer un gir vers una posició més obertament feixista i antisemita. Ell mateix és va veure obligat a funcionar des de l’exili i a dependre de la generositat dels governs italià i hongarès; però la reacció a l’atemptat contra el rei comès el 1934 va provocar el tancament de les seus dels ústaixes a tots dos països.

Poc temps després, el moviment s’havia acabat virtualment i 500 activistes ústaixes van ser empresonats a l’estranger, encara que sota condicions poc severes (235 a Itàlia, fins i tot Pavelić).

Als primers anys, Pavelić havia intentat de convèncer els governs occidentals que una Croàcia independent fóra una força favorable a la pau i a l’estabilitat als Balcans, però força ústaixes cercaven la inspiració sobretot a la Itàlia feixista. En els anys 1936-1937, Pavelić, estant detingut, ja havia identificat completament el seu moviment amb un nou ordre feixista i nazi i el va alinear cada cop més amb una ideologia obertament feixista, barrejada amb un “agrarisme” romàntic i una forma croata de nacionalcatolicisme.

Mentrestant, el grup d’ústaixes exiliats a l’Alemanya nazi, encapçalat pel doctor Branimir Jelic, va fer tot el possible per dur el moviment en una direcció més racista, influïda pel nazisme. Després del Sporazum, o compromís, de 1939, segons el qual per primer cop els croats tindrien els mateixos drets i una representació igual a Iugoslàvia, la UHRO clandestina, amb, probablement, uns 30.000 o 40.000 afiliats (en una població croata de sis milions d’habitants) es va esforçar per incrementar les accions armades i altres formes de subversió.


Llegeix més!

Vjekoslav Luburić i els camps de concentració croats

Deixa aquí el teu comentari

2 COMENTARIS

Loading Facebook Comments ...