La Gran Bretanya d’entreguerres fou l’estat que amb major decisió i rigor va encarar una política deflacionista per recuperar el valor prebèl·lic de la lliura esterlina. Els diferents governs i la gran majoria de l’opinió pública tenien bones raons per desitjar tal recuperació. No només es tractava d’una qüestió de prestigi, sinó també de salvar els interessos i la posició internacional de la City i dels cercles financers anglesos.

Durant el període 1920-1921 Gran Bretanya va patir una fortíssima recessió econòmica.
Durant el període 1920-1921 Gran Bretanya va patir una fortíssima recessió econòmica. (Topical Press Agency/Getty)

Aquesta política, a més, garantia el ple respecte als compromisos financers evitant la devaluació dels títols de l’ Estat i, en general, totes les formes de crèdit en favor dels deutors. L’ortodòxia financera es va aplicar amb sistemàtica constància, reforçant l’actiu del balanç de l’Estat, augmentat els impostos amb criteris progressius, mantenint l’alt cost del diner i adoptant algunes mesures proteccionistes limitades. Al començar l’any 1925, la tasca estava complida i la Gold Bullion Standard Act presentada al maig per Winston Churchill, llavors canceller del Tresor, formalitzava legalment el retorn a la paritat de 1914: 4,86 dòlars la lliura esterlina.

En el pla de les transaccions econòmiques internacionals, el Gold Exchange Standard va substituir el patró or (Gold Standard), com de fet succeïa des d’abans de 1914: és a dir, les reserves dels bancs centrals es podien constituir en divises convertibles en comptes de lingots d’or. La lliura esterlina va recuperar plenament la seva funció de moneda internacional acompanyada pel dòlar. En canvi, la deflació perjudicava alguns sectors de l’economia britànica i alhora impedia o almenys contribuïa a impedir, la recuperació industrial que per aquells anys caracteritzava, per exemple, el desenvolupament alemany i francès. John M. Keynes va criticar l’ortodòxia financera del govern anglès i va denunciar que la lliura esterlina estava sobrevalorada, perjudicant les exportacions.

“No és casualitat que els moviments reivindicatius més radicals, apareguessin precisament entre els miners”.

Realment, la crisi britànica tenia arrels i raons més profundes derivades de la pèrdua de l’hegemonia econòmica que Anglaterra havia exercit durant quasi un segle. La guerra no havia fet més que aclarir encara més els signes de crisi que ja estaven presents cap a finals del segle XIX. Un exemple d’això era el carbó, no només explotat en establiments antiquats, sinó també incapaç de regular la competència internacional, ja fora per la baixa productivitat o per l’aparició de nous productes, com el petroli, que el substituïen avantatjosament.

No és casualitat que els moviments reivindicatius més radicals, però que al mateix temps tenien menys possibilitats d’obtenir resultats positius, apareguessin precisament entre els miners. Les dues grans vagues (“strike”) de 1921 i 1926 – que alteraren la pau social d’Anglaterra i van amenaçar l’orde públic fins el punt que alguns cercles dirigents temessin per l’esclat revolucionari – s’originaren en la resistència que oferia els atacs contra les condicions de treball i el nivell de salaris conquistats en el passat, i que ara apareixien econòmicament incompatibles amb els criteris de productivitat i de rendibilitat. La lluita dels miners no va tenir èxit; la solidaritat obrera, amb la qual comptaven, fou inoperant en front a la decisió i l’habilitat amb que, primer el govern liberal de Lloyd George (1921), i desprès el conservador de Stanley Baldwin (1926) van conduir l’acció, combinant les mesures de protecció de l’ordre públic i condemna a la vaga general amb una actitud negociadora.

En l’aspecte polític, la Represention of the People Act (1918) va donar el dret de vot a tots els homes i dones de més de trenta anys. Aquesta llei va crear 8 milions d’electors, dels quals 6 eren dones. El 1928 es va completar amb el text que emancipava a les dones al mateix temps que els homes. El que la violència sufragista no va poder obtenir, el van conquistar durant la guerra el treball i la lleialtat de les dones angleses. La Housting Act (1919) va ser una iniciativa del govern de Lloyd George. En acabar la Primera Guerra Mundial, el premier va manifestar que la “nació està en un estat fos” i que la seva Acta d’Habitatge de 1919 permetria que la gent sortís dels barris baixos.


Més informació:

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...