Els pits de les Femen no són els primers que s’han ensenyat en un Parlament. Els més grans d’edat recordaran la cap de llista del partit Lista del Sole, i després elegida parlamentària pel Partit Radical italià, llona Staller, més coneguda com l’actriu porno Cicciolina. El que es una novetat és l’ús dels pits com a element per cridar l’atenció, substituint les démodé (i soses) pancartes.

Les història de reivindicacions parlamentàries són tan antigues com els propis parlaments. El més antic d’Europa, contràriament al que molta gent creu, és el Parlament islandès, creat al 930. Ni l’anglès ni el català, que estan si fa no fa per la mateixa època, una mica posteriors a l’islandès. De fet, els parlament es van crear per evitar disputes, per “parlar”, el fet que rebin protestes, es deu al seu progressiu allunyament de les realitats que diuen representar.

Nikita Khrushchev en el moment de golpejar amb la sabata

Malauradament, les dones van trigar a entrar a un parlament i quan ho feren, com Nancy Astor al 1919 a la Cambra dels Lords, no destacarien precisament pel seu progressisme, més aviat al contrari. Les protestes de les dones se centraven més als carrers. Pel que ens haurem de centrar en protestes protagonitzades per homes.

De les que crearen escola seria la protesta a les Nacions Unides del president soviètic Nikita Khrushchev, amb els seus cops de sabata aïrats sobre el seu propi taulell. Aquesta protesta precisament es produí un 12 d’octubre, però de 1960. Aquest gest seria imitat 30 anys després pel representant del BNG al parlament gallec, Xose Manuel Beiras, enfront del ministre franquista Manuel Fraga. Pel que el cop de puny davant de Feijoo tampoc seria res de nou.

“Un altre gest típic, potser el més antic de protesta en un parlament, és marxar”.

Normalment, les protestes no eren tan expressives, a l’estil eslau després de veure’s una ampolla de Vodka, sinó més a l’estil anglès, més pausades. Newton per exemple optava per callar, en els tres anys que va ser representat a la cambra només va aixecar-se per parlar una sola vegada. I davant l’espectació generada va dir: “algú podria tancar la finestra, se’m vola la perruca i fa fred”. I va seure. El mateix sistema, callat, però dempeus el seguí el nostre mite pacifista Lluís Maria Xirinachs que simplent restava sense seure durant tota la sessió.

Un altre gest típic, potser el més antic de protesta en un parlament, és marxar. Quan un grup marxava s’entenia que optava per d’altres formes reivindicatives, no dialogades. Ras i curt, normalment la guerra. Als parlaments moderns, ha estat un recurs normalment de l’esquerra per visualitzar l’aïllament del conservadurisme (imperant als parlaments durant tot el XIX i bona part del XX) a l’hora de prendre segons quines mesures antipopulars. Actualment aquest gest s’ha anat suavitzant, en la majoria de casos ja no marxa ningú, simplement ni hi son a les càmeres. I avui en dia fins i tot ho fan les dretes, només quan el que senten no els agrada.

Un cas a part són els espanyols, per variar. Pavia, en el cop d’estat amb el que es posava fi a la primera República, mai va entrar a cavall al parlament. Però va quedar el mite, com aquell que havia vist sortir d’un armari a no-sé-sap quin programa de tele. Ho va fer a peu, com tothom, però amb el mateix estil i posat segurament que Tejero el 23F. Sempre m’he demanat si les goteres i els forats de bala que tenen a Madrid, tenen relació. No si comptar-les com a protestes, però de ben segur que van ser més light que directament cremar el parlament com van fer el 1933 a Berlín amb el Reichtag, en uns fets encara no esclarits. Comunistes i nazis es van acusar mútuament de deixar el seu parlament en cendres.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...