El règim comunista polonès estava a començaments de la dècada dels anys setanta en plena fase de consolidació. L’estat socialista, com la resta de règims sorgits a la finalització de la Segona Guerra Mundial, era resultat del repartiment de les àrees d’influència entre les dues potències guanyadores, els Estats Units i la URSS.

Els principals líders comunistes polonesos eren conscients que els esclats revolucionaris produïts tant a Hongria (1956), com a Txecoslovàquia (1968) eren resultat de la seva “legitimitat artificial”, fet que feia necessari no donar l’esquena a totes aquelles possibles reformes que sense criticar la línia oficial que es definia des de Moscou, poguessin millorar les condicions de vida d’una població que més que participar de la construcció de la societat socialista patia les seves derives totalitàries. Per aquest motiu els dos principals líders polonès Gierek i Gomulka van intentar introduir tot un seguit de mesures per tal de garantir un augment sostingut dels salaris, l’estabilitats dels preus i una mínima llibertat d’expressió.

El govern polonès obria la porta al retorn de tots aquells ciutadans polonesos exiliats per estar en contra del règim comunista, mentre que s’autoritzaven els viatges dels ciutadans polonesos a la RFA, Suècia i Itàlia i la censura cultural i política es suavitzava.

Per tal de poder portar a terme els plans econòmics el govern polonès va dissenyar un pla de rellançament de l’economia, a la vegada que es demanaven crèdits al govern dels Estats Units, així com al de la República Federal d’Alemanya amb la intenció de poder adquirir les noves tecnologies que facilitessin una millora de la productivitat de la industria polonesa i importar bens de consum que estaven començant a ser escassos. Així aquestes polítiques tingueren els seus resultats, augmentant els salaris un 40% entre els anys 1971 i 1975 i molts polonesos podien adquirir, per primer cop per molts d’ells, productes com turismes, televisions i rentadores entre d’altres bens de consum, mentre es donaven importants subvencions als camperols per incentivar un augment de la producció.

Paral·lelament el govern polonès obria la porta al retorn de tots aquells ciutadans polonesos exiliats per estar en contra del règim comunista, mentre que s’autoritzaven els viatges dels ciutadans polonesos a la RFA, Suècia i Itàlia i la censura cultural i política es suavitzava. Tot i això, aquest conjunt de mesures es feien tot recalcant el paper del partit comunista com a partit únic i sense qüestionar el paper de la URSS en la construcció de “l’ordre socialista”, presentant així els dirigents polonesos aquests plans de reforma als seus homòlegs soviètics, com a necessaris per tal de restar protagonisme i importància a l’oposició.

“A començaments de l’any 1976 el govern polonès va decretar un augment dels salaris, ja que l’augment dels preus de consum bàsics feia que el poder adquisitiu dels treballadors s’hagués degradat moltíssim en només qüestions de mesos”.

Aquest anomenat “Comunisme de consumidors” aviat va fer fallida, ja que a l’inicial desenvolupament de economia polonesa de seguida li va seguir una greu recessió, ja que en mig del context de crisi energètica i econòmica, va provocar que l’economia polonesa es veiés arrossegat per la inestabilitat. Així a l’any 1976 el deute extern s’havia disparat, arribant fins a 6.000 milions de dòlars, havent de renunciar el govern polonès a aconseguir més préstecs. Això provocà que desapareguessin del mercat tant ràpidament com havien aparegut bona part dels bens de consum, la inflació es disparés i els preus augmentessin de forma espectacular. A més els pocs productes que produeixen les industries poloneses no aconseguien compradors, degut sobretot a uns elevats preus derivats dels alts costos de producció.

A començaments de l’any 1976 el govern polonès va decretar un augment dels salaris, ja que l’augment dels preus de consum bàsics feia que el poder adquisitiu dels treballadors s’hagués degradat moltíssim en només qüestions de mesos. Tot i això a mitjans d’any el govern necessitat de líquidesa per tornar part dels crèdits decretava una nova pujada dels preus de conjunt, arribant a augmentar el preu de productes com la carn un 70% i del sucre un 100%. Davant d’aquest fet es va produir un esclat a nivell estatal d’una onada de vagues i mobilitzacions que en alguns casos acabaren amb el saqueig de botigues i magatzems d’aliments. Davant dels fets Gierek decretava la intervenció de les forces de seguretat per acabar amb les manifestacions, així com la destitució del primer ministre Piotr Jaroszewicz i la derogació de l’alça dels preus de consum.

Com a resultat de la repressió policial milers de treballadors eren detinguts i empresonats. Mentre un grup d’intel·lectuals liderats per Jacek Kuro i Adam Michnik fundaven el KOR, el Comitè per al Defensa dels Treballadors (Komitet Obrony Robotników), que tenia com a principal funció la defensa i ajuda als milers de detinguts pel règim comunista, tot i que s’acabaria en convertit en una de les principals veus discordants i d’oposició activa al govern. Aquest només fou el primer del seguit de grups d’oposició que es constituiria com a desposta al fracàs de les polítiques econòmiques i de la repressió portada a terme pel govern Gierek. Així aparegueren la Confederació de Polònia Independent (KPN), Sindicats de Lliure Comerç de la Costa (WZW) i el Moviment per al Defensa d’Humans i Cívics Drets (ROPCiO), mentre que d’altres formes d’oposició es desenvolupava en forma de sindicats, grups d’estudiants, diaris clandestins i associacions d’editors que es dedicaren a publicar llibres oficialment censurats pel règim.

Seguidors de Walesa, fora de la Cort Suprema de Varsòvia el 10 de febrer de 1981. (BBC Image)
Seguidors de Walesa, fora de la Cort Suprema de Varsòvia el 10 de febrer de 1981. (BBC Image)

A més els fracàs de Gierek també quedà ben palès amb el fet que des de la Moscou es veies amb preocupació les reformes fallides i el principi de revoltes, així com l’aparent aproximació de Polònia als Estats Units i la RFA, tot avisant el màxim líder soviètic Brezhnev, que no toleraria cap canvi substancial en el règim comunista de Polònia, avisant que si fora necessari es procediria a una intervenció armada com les ocorregudes a Hongria i Txecoslovàquia.

En mig d’aquest context el 16 d’octubre de 1978 l’Arquebisbe de Cracovia Karol Wojtya era designat nou Papa de l’Església Catòlica amb el nom de Joan Pau II, fet que suposava un desafiament i un element d’inestabilitat més per l’Estat socialista polonès, ja que tot i ser aconfessional la majoria dels seus ciutadans professaven la fe catòlica, tenint per tant l’Església molta ascendència sobre la població. Aquesta influència quedà ben palesa quan el juny de l’any 1979 Joan Pau II, en qualitat de Cap d’Estat del Vaticà visitava Polònia, aplegant a milers de polonesos tant a Cracòvia com a Varsòvia, on emplaçava als polonesos a construir una “nova Polònia” al marge de les institucions del règim.

A començaments de l’any 1980 la situació d’inestabilitat de l’economia polonesa lluny de solucionar-se semblava més incerta que mai. A més els principals líders comunistes polonesos eren conscients que no podien introduir les reformes polítiques necessàries per tal d’apagar la greu situació econòmica que vivia el país, ja que si d’una banda tenien molt presents les amenaces soviètiques, d’altra banda sabien que en cas de convocar eleccions lliures els comunistes serien àmpliament derrotats. Així el govern, atrapat per la greu crisi econòmica anunciava que l’enorme deute contragut per l’Estat feia impossible mantenir les subvencions en els bens de consum, i que per tant l’Estat no podia fer res per evitar la pujada de preus.

Amb la voluntat de que aquesta pujada es fes de la forma més gradual possible es va decretar un augment moderat i progressiu dels preus de consum, essent el producte més afectat la carn. Davant d’això es va produir de nou un esclat de manifestacions i revoltes, que aquest cop eren coordinades per les oficines de la KOR. El govern tot i ordenar la intervenció de les forces de seguretat, es va mostrar impotent per aturar l’onada de protestes. Així a l’agost els treballadors de les Drassanes Lenin de Gdasnk es feien forts dins d’aquestes, destacant com un dels principals líders dels treballadors un electricista, Lech Walesa. Les vagues es van estendre per tota la costa polonesa i els ports aturaven les seves activitats, fet que suposava una paralització de tota activitat econòmica, succeint-se les ocupacions de factories, fàbriques i mines per tot Polònia.

“L’acord de Gdasnk va suposar que es permetés la formació al mes de setembre del sindicat Solidarnosc (solidaritat en català), essent la primera organització no comunista legalitzada pel règim”

Els líders comunistes, conscients de la seva debilitat i que la sortida a la situació mitjançant la via repressiva podia suposar la fi del règim i una intervenció armada soviètica, van decidir enviar a Gdansk al membre del Politburó Mieczysaw Jagielski. Aquest va aconseguir arribar a un acord amb Lech Walesa pel qual es permetia la lliura associació dels polonesos en sindicats de lliure comerç, a la vegada que s’abolia la censura, es reduïa el treball en cap de setmana al merament indispensable, s’augmentava el salari mínim i les pensions, així com s’arribava a un comprimís que es reduiria el paper de control de l’Estat en les empreses, donant més poder als treballadors en la gestió de les mateixes.

Aquest acord fou signat per les dues parts amb la voluntat d’arribar a compromisos que permetia posar punt i final a les vagues i evitar així la intervenció soviètica. D’una banda es recollia bona part de les reivindicacions dels obrers i els treballadors, i d’altra permetia que es mantingués en aparença l’estructura de poder comunista, tot i que tants d’uns com d’altres eren conscients que s’havia donat un primer pas important en el desmantellament del poder comunista, ja que el partit comunista perdia poder i quedava debilitat.

L’acord de Gdasnk va suposar que es permetés la formació al mes de setembre del sindicat Solidarnosc (solidaritat en català), essent la primera organització no comunista legalitzada pel règim, aglutinant al seu voltant a bona part de l’oposició, ja que ràpidament va comptar amb el suport de l’Església catòlica, així com de destacats intel·lectual i del KOR. Així la presència de Solidarnosc es va estendre ràpidament per tota Polònia, ja que tot i que oficialment només era una organització sindical, es va percebre com el primer pas per aconseguir la fi del control social que fins el moment tenien els comunistes. Així a un any de la seva creació Solidarnosc ja tenia més de nou milions d’afiliats, que significava un 25% de la població polonesa. Els objectius definits pels principals caps de Solidarnosc era bloquejar bona part de les mesures en el camp econòmic que volgués aplicar el règim comunista mitjançant les vagues i les manifestacions.


Llegeix més!

El final del comunisme polonès (1988-1990)

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...