Allunyada del món, en conflicte amb tothom, i tancada en una capsa hermètica, així era l’Albània del seu líder suprem, el llop solitari: Enver Hoxha, una riota caricaturesca d’una dictadura comunista. El seu revisionisme la va desviar dels seus germans comunistes europeus de tipus soviètic. El museu de la capital del país, Tirana, és el símbol d’una nació aïllada, un “estat-presó”, protegit de la contaminació exterior per evitar la destrucció del nou home que volia modelar l’estat albanès. Paradigmàticament aquest món exterior contaminador desconeixia el que realment succeïa en aquest petit país europeu situat entre l’antiga Iugoslàvia i Grècia.

Cap a finals de 1960, Albània i la República Popular de la Xina tenien el mateix punt de vista i el govern albanès s’acostava al de Pequín. Al desembre de 1961, la Unió Soviètica va trencar tota relació diplomàtica amb Albània, després d’haver cessat tot el suport que li prestava. Tot seguit, la Xina va enviar a Albània experts encarregats de reemplaçar els consellers soviètics retirats del país i va atorgar crèdits a interessos tous. Així, la petita Albània va poder plantar cara a la potent Unió Soviètica.

Hoxha
Ultima fotografia d’Enver Hoxha, pocs dies abans de morir el 6 d’abril de 1985. (Arxiu CCCB, exposició “Tirana”)

La fortificació o la bunkerizació del país va començar després de la repressió soviètica de la Primavera de Praga, el moviment democratitzador a Txecoslovàquia de 1968. Aquest mateix any, Albània va abandonar el Pacte de Varsòvia i Hoxha va considerar enemics del poble tant al revisionisme soviètic com l’imperialisme nord-americà. Els búnquers van ser els únics testimonis que van resistir a la fúria de la població que va assaltar i va devastar totes les empremtes del comunisme, després del canvi de sistema el 1991.

Basat en aquestes radicals teories, el dictador va trencar tots els contactes amb l’exterior i uns tres milions d’albanesos van viure fins a l’any 1992 totalment aïllats. Hoxha va prometre a la població que lluitaria perquè el seu socialisme triomfés en el món sencer i va proclamar la Defensa com “deure sobre tots els deures”. Fruit de la seva paranoia que Albània podia ser envaïda, va ser la creació d’un enorme exèrcit de 100.000 soldats i 700.000 reservistes i la construcció, a ritme frenètic, de mig milió de búnquers entre 1970 i 1980.

“Després de la mort de llop solitari, Enver Hoxha, a l’abril de 1985, Ramiz Alia va accedir a la direcció del partit comunista”

La reorientació de la política estrangera xinesa a l’inici del decenni de 1970 i l’acostament sinoamericà que se’n va seguir són a l’origen del refredament de les relacions entre Albània i la Xina. Albània va normalitzar les relacions amb Iugoslàvia i després va condemnar públicament diverses vegades la política estrangera de la Xina. Al juliol de 1978, Pequín va cessar de sostenir el seu antic aliat. Aleshores, el règim d’Hoxha, que pretenia una estratègia de desenvolupament econòmic i polític independent, es va tancar al món.

Tanmateix, la fi del decenni de 1970 i l’inici del de 1980 veu una millora de les relacions d’Albània amb els seus veïns europeus. No obstant això, la qüestió de la minoria ètnica grega a Albània (entre 60.000 i 300.000 persones segons les estimacions) es va mantenir sensible. I les relacions amb Iugoslàvia van esdevenir tenses després dels maltractaments que els serbis van infligir als albanesos de l’avui independitzada República del Kosovo. El desembre de 1981, el govern va anunciar el suïcidi del primer ministre Mehmet Shehu (les sospites d’un possible assassinat mai van ser resoltes del tot), que més tard va ser acusat d’ésser un agent estranger.

Després de la mort de llop solitari, Enver Hoxha, a l’abril de 1985, Ramiz Alia va accedir a la direcció del partit comunista, durant set anys més, els membres de la nomenclatura comunista es van aferrar al càdaver de Hoxha per governar el país. El partit comunista, que va canviar de nom el juny de 1991, va ser rebatejat amb el nom Partit Socialista Albanès i es va mantenir al poder durant tot l’any 1991 però va ser derrotat a les eleccions parlamentàries de març de 1992. Ramiz Alia va presentar la dimissió del càrrec a l’abril i Sali Berisha va esdevenir el primer president albanès no comunista després de la Segona Guerra mundial. Es va formar un govern de coalició, presidit per Aleksander Meksi. Al juliol de 1992, el partit comunista albanès va ser il·legalitzat. L’any següent, Ramiz Alia i també d’altres responsables comunistes van ser acusats d’apropiació i de desviació de fons de l’Estat, jutjats i condemnats a penes de presó lleus.

Enterrament d’Enver Hoxha

Loading Facebook Comments ...