S’ha repetit fins la sacietat que els nazis van arribar al poder gràcies a guanyar unes eleccions. Això és mentida. O en el millors dels casos, no és ni un 5% de la veritat. Aquesta mentida s’emmarca en un context de criminalització dels alemanys, de tots els alemanys sense distinció, com a part d’un discurs que vol fer veure que tots els alemanys eren uns nazis, per justificar l’ocupació i la posterior divisió de l’Alemanya. Avui, commemoració del dia nacional de la Deutsche Demokratische Republik (DDR o RDA), recordem el cop d’estat per fascicles amb el qual van arribar els Nazis al poder.

Un policia intenta posar pau entre manifestacions oposades de nazis i comunistes al 1932.

L’argument esgrimit per sustentar la mentida són les eleccions de juliol del 1932, en les quals el partit Nazi va obtenir un 37% dels vots. Aquestes van ser les eleccions lliures on els nazis obtingueren millors resultats: 37%. El que vol dir que un 63% dels alemanys, malgrat tot, van passar de votar aquella colla d’animals. Aquell any 1932 es va votar fins a tres vegades, hi havia una gran inestabilitat. A les darreres eleccions de novembre els nazis van començar la davallada, obtenint només un 33% dels vots. Les discussions i les reticències per elevar Hitler al poder van ser llargues, haurien d’esperar al 30 de gener del 1933 per poder tocar poder. Això va ser així finalment només per les divisions d’una moribunda república de Weimar plena de contradiccions internes des de la seva creació, més que no pas per mèrit dels nazis. Van ser els liberals, conservadors de Von Papen els qui finalment cridaren Hitler a formar govern, en minoria. Per tant, es podria perfectament haver evitat, de cap manera es pot interpretar com una voluntat de les urnes.

“Entre el 1930 i l’ascens de Hitler al poder, les SA van fer de tot i més. Durant el període entre les dues eleccions, les SA van realitzar innombrables actes de terrorisme, amb el maig del 1932 com a punt àlgid”.

Així i tot, es podria dir que van ser uns bons resultats electorals. Però com els van aconseguir venint d’un 18% en les anteriors eleccions, celebrades feia només un any i mig? Doncs aquí ve el que els manuals sovint s’estalvien de recordar: amb extrema violència. Els nazis es van saber presentar com a garants de la seguretat i la pau social, la qual ells mateixos eren els principals culpables i instigadors de malmetre. Sense oblidar el context de crisi global. La raó principal de l’ascens dels nazis al poder van ser les SA, tropes paramilitars del partit nazi. La malalta república de Weimar havia tolerat, fins i tot amb connivència, massa sovint la violència nazi. Només a Prússia al juliol del 1932 van morir en enfrontaments 80 persones.

Entre el 1930 i l’ascens de Hitler al poder, les SA van fer de tot i més. Durant el període entre les dues eleccions, les SA van realitzar innombrables actes de terrorisme, amb el maig del 1932 com a punt àlgid. Les tropes de les SA, enfrontades als comunistes, els únics que li plantaven cara, van arribar a ser més de 400.000, quatre vegades més que el mateix exèrcit alemany restringit per Versalles. Ciutats com Berlín eren autèntics camps de batalla entre camises pardes i comunistes. Al “Diumenge sagnant d’Altona” el 17 de juliol de 1932 van morir 18 persones, dos d’ells per les SA i sembla que la resta per l’exèrcit.

“El cop d’estat definitiu va venir, però, a la mort del president de la república Von Hindenburg, per al quan Hitler era un imbècil perillós”.

Així i tot, després fins de cremar el Reichtag, a les eleccions vigilades i manipulades ja sota la dictadura nazi del 5 de març del 1933, els nazis només van aconseguir un 44% dels vots, mai van aconseguir una majoria. Pocs dies després d’aquesta pantomima d’eleccions, el 22 de març, obria les portes el primer dels molts camps de concentració nazi, a Dachau. Aquests camps, en principi per a “reeducar”, es van omplir a vessar d’opositors al règim de tot color i tendència. Començava un llarg malson pels alemanys primer i per la resta del món després.

El cop d’estat definitiu va venir, però, a la mort del president de la república Von Hindenburg, per al qual Hitler era un imbècil perillós. L’agost del 1934 (ja feia un any que els nazis mataven legalment opositors o els enviaven a presó) moria l’últim president de Weimar, amb 86 anys ja feia temps que repapiejava. Immediatament, sense cap tipus d’eleccions, en contra del parer de Hindenburg expressat en testament i aprofitant una escletxa de les derogades lleis de Weimar, Hitler fusionà els càrrecs de canceller i president autoproclamant-se Führer. La posterior tupinada del “referèndum” per ratificar la decisió, amb un resultat del 90% a favor, ja no cal li comentar-la. Els qui recordin la dictadura franquista sabrà de què parlem. Començava la part més dura de la dictadura nazi que acabaria provocant la Segona Guerra Mundial.


Més informació:

Schwierige Einbürgerung: Wie Hitler Deutscher wurde – SPIEGEL ONLINE
Der Anfang vom Untergang

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...