La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques aparentment es trobaven a començaments de la dècada dels anys setanta del segle passat en una etapa favorable pel desenvolupament i la consolidació de la seva economia. En mig del context de la crisi energètica creada arran de l’alça del preu del barril de petroli, la URSS semblava tenir davant seu unes immillorables condicions pel seu creixement econòmic, ja que era un dels principals productors de petroli a nivell mundial.

Firma dels acords SALT II, 1979. (Original Uploaded by Thames to EN. Author Photo Credit: Bill Fitz-Patrick)
Firma dels acords SALT II, 1979. (Original Uploaded by Thames to EN. Author Photo Credit: Bill Fitz-Patrick)

Aquest fet, però no va fer més que ajornar les reformes necessàries que necessitava el sistema comunista, fet que es deu en part als grans ingressos de divises estrangeres que es produïa gràcies a l’exportacions petrolieres. Paral·lelament a aquest fet una enorme quantitat de dòlars procedents dels Estats productors de petroli de l’Orient Mitjà i el Magreb van començar a estar a l’abast d’aquells estats en vies de desenvolupament i del bloc socialista que els hi fes falta. En aquest sentit la mateixa URSS no va ser una excepció, arribant via crèdits atorgats pels organismes internacionals de crèdit, molts milions de dòlars al fet que no va fer que endeutar fortament a unes economies del bloc socialista que tot i la eufòria del moment, no estaven ni molt menys preparades per les successives crisis econòmiques que s’anirien desenvolupant.

“Gorbatxov tenia la ferma voluntat de plantejar canvis i modificacions encara més grans com treure a la URSS del que ell denominava “l’era de l’estancament” que havia suposat segons ell el període de Brèjnev”.

Al llarg del mandat de Leònid Brèjnev (1964 – 1982), la Unió Soviètica, va desenvolupar una cada cop més agressiva política internacional, intentant per tots els mitjans aprofitar la crisi conjuntural que afectava el sistema capitalista occidental, tal i com ho demostra la seva intervenció en diferents estats com fou els casos de Vietnam, Laos, Moçambic, Angola, Etiòpia, Cambodja, Iemen del Sud, Nicaragua i Afganistan. Paral·lelament a la intervenció en diverses parts del planeta, la URSS avançava en el desenvolupament dels seus programes armamentístics amb el objectiu de superar l’equipament armamentístic dels Estats Units, fet que no va fer més que comprometre la inestable economia soviètica. Aquesta carrera armamèntistica va afectar greument a l’economica de la URSS i dels Estats socialistes com posteriorment es va comprovar.

La Unió Soviètica a principis dels anys vuitanta tenia un producte brut intern equivalent a un terç del dels Estats Units, havent de competir amb aquesta per l’hegemonia mundial com superpotència. La política exterior dels dirigents soviètics passava per augmentar la presència soviètica arreu de les seves àrees d’influència i el seu domini en aquestes tot seguint la Doctrina Brèjnev, que passava per intervenir militarment allà on es considerés oportú per salvaguardar la ortodòxia definida des de Moscou, (com ja s’havia fet a Txecoslovàquia i la l’Afganistán), l’augment del nombre de tropes soviètiques als Estats membres del Pacte de Varsòvia (amb l’excepció de Romania, que era l’unic estat socialista on no hi havien tropes soviètiques des de principis dels anys seixanta), l’augment dels efectius a les fronteres amb la República Popular de la Xina amb la que es continuava enfrontada, una acceleració de  la carrera pel predomini nuclear misilístic i espacial amb els EUA, i un augment considerable dels ajuts econòmics i militar als seus aliats per tal que aquests desenvolupessin els seus propis programes d’armament, per tal de tenir uns exèrcits potents en cas d’un hipotètic conflicte amb el bloc capitalista.

“La burocratització s’estenia i augmentava, esdevenint un problema apressant pel règim i l’economia”.

Tot això no feia més que empitjorar la situació econòmica de la societat soviètica i dels estats socialistes, ja que els diners que proporcionaven llurs economies socialistes no permetien sostenir aquest nivell de competitivitats en el camp armamentístic vers els Estats Units i els seus aliats occidentals, a la vegada que tampoc complien els estats socialistes amb la seva lògica de política social distribucionista equitativa que suposadament havien de complir en el seu camí per implementar una societat comunista.

Les desigualtats entre el treballador comú i les classes dirigents s’aprofundien cada cop més i més. La burocratització s’estenia i augmentava, esdevenint un problema apressant pel règim i l’economia. La mateixa premsa soviètica, acceptava que l’alt grau d’absentisnme provocava importants perdudes d’hores de treball i per tant de guanyis econòmiques. A més la població mostrava una clara apatia en tots els sentits, fruit en part de l’aculturació defensada pel règim en la seva voluntat de construir “l’home nou”, fet que era un dels elements més que afavorien el desenvolupament de conductes gens saludables entre la població, com els cada cop més creixents índexs d’alcoholisme entre la població.

Caricatura de la Guerra del Afganistan.
Caricatura de la Guerra del Afganistan, apareguda a la premsa nord-americana.

Igualment l’estructura industrial soviètica s’havia transformat en un inconvenient, ja que per garantir el seu correcte funcionament aquesta necessitava quatre vegades més energia, matèries primes i acer que la dels països occidentals. En el plànol polític-militar, l’arribada al poder als Estats Units d’un conservador de la línia dura, com ho era Ronald Reagan, va fer que es passes a un nou plànol de confrontació entre els dos blocs. Així l’administració republicana de Reagan va duplicar els dòlars destinats al pressupost militar nord-americà i al seu programa de sistema de defensa de míssils denominat Guerra de les Galàxies, fet que obligà a la URSS a duplicar també el seus esforços econòmics pel què fa els diners destinats als pressupostos per mantenir la carrera militar.

En aquest punt, a començaments de la dècada dels anys vuitanta, l’economia soviètica, mostrava clars signes de retrocés econòmic, com ho demostra que les xifres de l’exportació de matèries primes superava a les vendes de productes manufacturats.

Amb la mort de Leonid Brèjnev, l’any 1982, els seus successors Iuri Andrópov (1982 – 1984) i Konstantin Txernenko (1984 – 1985) van intentar redreçar la situació intentant aplicar polítiques de lluites contra la corrupció i de distensió envers el bloc capitalista. Però la brevetat dels seus mandats, ja que els dos líders soviètics quan van accedir al capdavant del règim es trobaven en una edat avançada i en un estat de salut degradat, no va afavorir aquest fet, extenent-se la percepció d’inestabilitat al capdavant del lideratge de la Unió Soviètica. Aquest fet, i amb la voluntat de trobar un lider amb la vitalitat suficient per tal de liderar un procés de regeneració del règim soviètic, fou nomenat l’any 1985 Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i president del Soviet Suprem Mikhail Gorbatxov. Aquest amb la voluntat de millorar la situació social i econòmica de la URSS va començar a plantejar tot un seguit de programes de reformes del sistema soviètic, que es varen cristal·litzar en les famoses perestroika (reestructuració) i glasnot (apertura), així com la no tant mencionada uskoreniye (acceleració del desenvolupament econòmic). La perestroika significava un canvi en la modernització de l’economia i la societat soviètica, la glasnot es comprometia millorar la transparència informàtica per part dels fins el moment monolítics mitjans de comunicació controlats ferrament pel poder soviètic, mentre que la uskoreniye plantejava la necessitat d’introduir els canvis graduals i progressius que permetessin a l’economia soviètica adaptar-se a les necessitats d’una potència com la URSS.

“Gorbachov i el seu equip de col·laboradors diagnosticaven que l’estancament havia estat el producte de l’aïllament i de confrontació dels quasi vint anys del lideratge de Brèjnev”

Malgrat els canvis produïts en el Politburó, el Comitè Executiu del PCUS, Gorbatxov tenia la ferma voluntat de plantejar canvis i modificacions encara més grans com treure a la URSS del que ell denominava “l’era de l’estancament” que havia suposat segons ell el període de Brèjnev. Gorbachov i el seu equip de col·laboradors diagnosticaven que l’estancament havia estat el producte de l’aïllament i de confrontació dels quasi vint anys del lideratge de Brèjnev i apuntaven la necessitat d’establir un règim de llibertats prou ampli però limitat que facilités el contacte dels ciutadans de la URSS amb altres cultures i realitats que es donaven arreu del planeta. Aquest no era un desafiament menor, ja que no era fàcil modificar, en profunditat, el règim de vida que fins el moment havia portat a terme la societat soviètica, que s’havia anat tancant en ella mateixa progressivament.

Certament una gran part del poble soviètic es sentia còmode dins d’un sistema, que si ben és cert coartava bona part de les seves llibertats polítiques i culturals, li proporcionava els mínims elements materials per garantir una precària subsistència garantida i una relativa seguretat social, ja que si com s’ha apuntat els nivells d’aquesta societat eren uns nivells modests, es donaven en un context d’una societat igualitària social i econòmicament, on només destacaven els privilegis de les classes dirigents del règim soviètic. Aquest fet suposà un problema per les intencions reformistes de Gorbatxov, ja que la gestió de Brèjnev era percebuda per una part important de la societat soviètica com un període de bonança, no essent la perestroika acceptada automàticament i sense resistència pels soviètics, com sovint es pensa des d’Occident.


Llegeix més!

Les reformes de Gorbatxov
El segrest de Gorbatxov i el cop d’estat de 1991

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...