La història d’Àustria és, si més no, curiosa. Steven Beller defineix el tema austríac com “una nació sense història” i la història d’Àustria com a “la història d’un estat sense nació”. Nascuda a partir d’una marca fronterera bavaresa, desenvolupada com a territori de frontera fins al segle XVIII, capital d’un gran imperi econòmic i multiètnic, Àustria va moure’s entre conservar les restes de les possessions Habsburg, el pangermanisme i la creació d’un estat modern.

Aquest 2018, els austríacs celebren el centenari de la república austríaca, però en realitat això no va ser ben bé així. La primera república va finalitzar el 1938

Finalment, en plena Primera guerra mundial es fundaria la República d’Àustria (oficialment Österreich, literalment “imperi de l’est”). El naixement de la república era la fi de la crònica d’una mort anunciada, la dels Habsburg. El funeral de Francesc Josep va ser el 30 de novembre de 1916. El seu successor, Carles I d’Àustria i IV d’Hongria ja no arribaria a tenir el carisma del seu antecessor.

Entrada dels nazis a Innsbruck, capital del tirol del nord. Foto: Bundesarchiv Bild 146-1985-083-11,
Entrada dels nazis a Innsbruck, capital del Tirol del nord. Foto: Bundesarchiv Bild 146-1985-083-11.

Un càstig draconià

El 16 d’octubre de 1918 l’emperador proclamava la fi de la participació en la guerra i promulgà que el Parlament es reunís en consells nacionals. Aquests consells es van dedicar a proclamar les diverses independències. Els qui van quedar al Parlament, un cop va marxar tothom, van crear la república d’Àustria. L’11 de novembre, l’emperador Carles cedí el poder al Parlament, i una coalició de partits fou l’encarregada de proclamar la república el dia 12 de novembre de 1918.

El Tractat de Saint-Germain-en-Laye del 10 de setembre de 1919 marcà la fi de la Primera Guerra Mundial per a l’imperi austro-hongarès. Les condicions vergonyants imposades pels vencedors van posar els fonaments per a la segona guerra que havia de venir. Pel que fa a Àustria, se li va separar el Tirol de Sud, que es va regalar a Itàlia com a contraprestació, i els Sudets que, també poblat per germànics, van ser integrats a Txecoslovàquia. A més, es va donar la independència a territoris eslaus del sud, que acabarien conformant el regne de Iugoslàvia.

El 1921, la encara ciutat disputada amb Hongria de Sopron (Ödenburg) que havia quedat inicialment per a Àustria pel tractat de Saint-Germain-en-Laye, va patir una revolta que va provocar un plebiscit. Els hongaresos van guanyar-lo amb el 65% dels vots i es van annexar a Hongria. Àustria perdia un altre territori.

La fi de la monarquia i el pangermanisme

El desgast de la guerra havia afectat greument la imatge de la monarquia. El seu descrèdit era total, també entre els germànics. Inicialment, foren principalment els socialistes qui van marcar-se com a objectiu la unificació amb Alemanya.

Els nous estats constituïen la major part de la força econòmica que havia tingut anteriorment Àustria. Coseqüentment, li quedava només el sector financer, donat que les gestions d’aquests nous estats seguien encara passant pels bancs vienesos. Políticament, com en el cas de la república de Weimar, una feble i temorenca coalició d’esquerres i dretes conformaven el principal suport, dèbil, de la nova república. Aquesta aliança aprovaria la primera constitució republicana el 1920.

Papereta del 10 d'abril de 1938: «Esteu d'acord amb la reunificació d'Àustria amb el Reich alemany que es va decretar el 13 de març de 1938 i votar per al partit del nostre líder Adolf Hitler?» Atenció a la mida i centralitat del "Sí", i el cerclet petitonet de la dreta, el "NO"
Papereta del 10 d’abril de 1938: «Esteu d’acord amb la reunificació d’Àustria amb el Reich alemany que es va decretar el 13 de març de 1938 i votar per al partit del nostre líder Adolf Hitler?» Atenció a la mida i centralitat del “Sí”, i el cerclet petitonet de la dreta, el “NO”

El final de la “Primera república”, l’ Aunschluss

Els austríacs tenen un conflicte obert amb la seva història. Aquest centenari n’és un exemple més. Obvien del tot el col·laboracionisme amb els nazis. El plebiscit del 10 d’abril de 1938, amb un 99,75% a favor de la “reunificació”amb l’Alemanya nazi, n’és una bona mostra.

L’Anschluss de 1938 marca una fi, i obre un intens parèntesi en la història d’Àustria fins 1945. Aquest parèntesi s’obvia al centenari. Està clar que el partit nazi, amb Hitler al capdavant, va pressionar les febles autoritats austríaques. Però també és veritat que no hi havia cap ganes d’enfrontar-se als alemanys militarment. Popularment, la unificació comptava amb un gran suport.

Això no treu que les condicions del plebiscit fossin, ni de lluny, “neutrals”. Al març, l’exèrcit alemany ja ocupava Àustria. El dia 12 entraven per les fronteres i el 13, en alguns indrets ja es votava de forma avançada el plebiscit. El govern austríac volia votar abans de l’entrada dels alemanys, però conscient que perdria, volia imposar unes normes que no es van acceptar com per exemple, la majoria d’edat per participar-hi als 24. L’entrada nazi va anar acompanya d’una forta repressió contra els enemics habituals: partits d’esquerra, jueus, intel·lectuals. Entre els represaliats i els qui van aconseguir fugir, va quedar poca gent per protestar.

Com amb la Guerra Civil espanyola, cap “democràcia” occidental va moure un dit per ajudar el president Schuschnigg que es va veure obligat a dimitir i acceptar la política de fets consumats.

La llei de perdó i l’oblit interessat

El 27 d’abril de 1945, un govern provisional, encara sota control d’ocupació aliada, va determinat la nul·litat de l’Anschluss. I per tant, segons la història oficial austríaca, aquest impàs no va ser legítim, ni compta per a res.

Àustria es convertia en un dels camps de batalla de negociacions entre els aliats occidentals i els soviètics. Viena havia estat ocupada pels soviètics només uns dies abans, el 13, i de seguida van crear-hi un govern provisional afí que decretà la nul·litat de totes les mesures preses pels nazis des del març del 1938.

El parlament sorgit de les eleccions convocades per aquest govern provisional recuperaria la constitució de 1929. Sota la pressió aliada, Àustria va patir també un fort procés del que es va anomenar “desnazificació” fins el 1952. I no seria fins dos anys més tard que els aliats decidirien abandonar l’ocupació.

Fins després de finalitzada la Segona Guerra mundial no sorgiria la idea de diferenciar clarament el que era “austríac” d’allò que era “alemany”. La raó era simple: com a forma de no identificar-se amb el nazisme.

Un oblit per decret

El 15 de maig de 1955, a Viena, les potències que havien estat ocupants van arribar a un pacte per l’estat  (Staatsvertrag). Es va dir, directament, que Àustria havia estat una “víctima del nazisme” i per tant, tothom, ara sí, reconeixia la nul·litat internacional de l’Anschluss.

A canvi, Àustria romandria neutral, no signaria tractats militars, no reclamaria els territoris perduts. I evidentment, no restauraria la monarquia Habsburg i encara té prohibida la unificació amb Alemanya. S’evitava d’aquesta manera una altra divisió com l’alemanya, doncs el sistema d’ocupació per zones havia estat exactament el mateix. Amb zones d’influència, i la capital dividida entre sectors. A finals del mateix 1955, les últimes forces militars ocupants abandonaven el país.

Àustria, així com per art de màgia, havia començat la guerra com a part integral del III Reich, com a una província. I l’havia acabat com a “víctima del nazisme”. Un triple salt amb giragonsa difícil d’explicar.


Més informació

Pàgina oficial del centenari:

Willkommen bei Oesterreich100.at – 100 Jahre Republik : Republik Österreich

Der Ausrufung der Republik Österreich am 12. November 1918 um 15 Uhr von der Parlamentsrampe aus waren mehrere wichtige Schritte der Staatsbildung vorausgegangen. Kaiser Karls Völkermanifest vom 16. Oktober 1918, das einen Umbau der Monarchie in einen Bundesstaat ankündigte, kam zu spät, um die Habsburgermonarchie noch zu retten.

La dinastia Habsburs avui:

Otón de Habsburgo-Lorena – Wikipedia, la enciclopedia libre

Otón de Habsburgo-Lorena y Borbón-Parma (en alemán, Otto von Habsburg-Lothringen und Bourbon-Parma; Villa Wartholz, Reichenau an der Rax, Baja Austria, 20 de noviembre de 1912 – Pöcking, Baviera, Alemania, 4 de julio de 2011)​ fue el hijo mayor de Carlos I de Austria y IV de Hungría, último emperador de Austria y rey de Hungría, y de su esposa Zita de Borbón-Parma.

Loading Facebook Comments ...