Les diferents religions presenten elements comuns, mites i dogmes curiosament semblants que en posen sobre la taula el procés de creació. La por al futur, que irremeiablement acabarà en la mort, fa necessària l’existència d’un element d’esperança i cohesió que, a mesura que les comunitats creixeren, n’exercí el control.

Jesucrist

El Cristianisme esdevingué la religió d’èxit a la nostra part del món. Originària del Pròxim Orient, fou la religió oficial de l’imperi romà a partir del 380 i s’ha anat conformant al llarg dels segles a partir de les decisions preses en diferents concilis. Així, al primer concili celebrat a Nicea (Turquia) l’any 325, es decidí que Jesucrist era el fill de Déu. Maria, però, no fou oficialment la mare de Déu fins al cap d’un segle, al concili d’Efes del 431.

Alguns dels trets definitoris de la figura central del cristianisme els trobem també en altres personatges destacats que havien existis prèviament. Així, Jesucrist morí a la mateixa edat que Alexandre el Gran, que més de tres segles abans, havia deixat aquest món pocs dies abans dels 33 anys a Babilònia, segurament degut a la malària. Aquesta coincidència, lligada a l’evidència històrica que Jesucrist no morí a aquesta edat, ha donat lloc a pensar que Alexandre fou un dels models per a la creació del personatge. Això no seria estrany, donat que el macedoni havia esdevingut un personatge determinant. El mateix Juli Cèsar, al segle I aC, esmenta obertament als seus escrits que Alexandre era la seva referència, i s’hi comparava constantment.

La dotzena

El fet que els apòstols fossin precisament 12, tampoc és casual, sinó que n’és evident la relació amb els signes del zodíac i també amb referències de l’Antic Testament com les 12 tribus d’Israel.

El zodíac és present des del segon mil·lenni abans de Crist. Aparegué a Mesopotàmia a partir de la observació de la que ara anomenem la Via Làctia. És i era la zona del cel amb més densitat d’estels, i el sol la recorria una vegada cada any. Es daten les primeres observacions cap al 1400 aC, quan es començà a dividir la longitud celeste en 12 porcions de 30 graus cadascuna. A cada divisió correspon un signe. El llibre sagrat del Zoroastrisme, Menok i Xrat, esmenta que els 12 signes del zodíac comandaven les forces de la llum contra les tenebres.

D’altra banda, a l’Olimp hi vivien els 12 déus del panteó grec (Zeus, Hera, Atenea, Posidó, Apol·lo, Àrtemis, Demèter, Hermes, Afrodita, Ares, Hefest i Hestia)… així doncs, podríem dir que la dotzena esdevé gairebé un “numero rodó”.

Relleu d'Ahura Mazda que presideix la tomba d'Artaxerxes II a Persèpolis (Iran)
Relleu d’Ahura Mazda que presideix la tomba d’Artaxerxes II a Persèpolis (Iran)

El primers monoteistes?

El cristianisme no és la primera religió monoteista i dualista. Ja 1000 anys abans, al centre d’Àsia s’havia estès el Mazdeísme o Zoroastrisme. Al segle V aC, Heròdot ja recull als seus textos aspectes dels rituals perses pertanyents a una única religió, de procedència antiga.

El déu Ahura Mazda (d’aquí el terme Mazdeísme) mantenia una lluita constant contra el Mal. La llum del foc etern, adorat encara avui dia pels zoroastrians, representava aquesta pugna contra la foscor. El naixement d’aquesta religió tingué lloc amb l’adveniment de Zoroastre cap al 600 aC, fruït (també) d’una concepció miraculosa. A partir dels 30 anys d’aquest, Déu s’aparegué vàries vegades al profeta, i li revelà les principals línies que regirien la religió a partir d’aquell moment, en aspectes com el judici a l’ànima després de la mort. Zoroastre (també) morí assassinat…

Mitra

Prèviament a Zoroastre, Mitra era considerada la divinitat més important pels iranians. Esmentat en una tauleta cuneïforme del segle XV aC i també a l’Avesta o recull de textos sagrats dels zoroastrians, hi apareix com la divinitat dels pactes i del sol. Condueix l’astre amb els seus cavalls i juntament amb Ahura Mazda i Anahita, formà (també) la trinitat bàsica pels iranians. L’arqueologia mostra que al segle IV aC, amb la dinastia dels reis aquemènides Artexerxes II i Artexerxes III, les inscripcions situen aquesta tríada com la figura divina omnipresent. La reforma de Zoroastre relegà Mitra a la categoria de profeta o enviat d’Ahura Mazda, que passà a la primera fila del panteó de l’Àsia central.

En acabar la seva tasca terrenal, Mitra pujà al cel amb una carrossa. Aquest mite s’ha vist com un paral·lel a la resurrecció. De fet, podríem dir que Mitra ressuscità com a divinitat de primer ordre a inicis de la nostra era, també a l’entorn de l’imperi romà. Mitra fou adoptat com a divinitat de referència a l’àmbit castrense a partir del segle I aC. Sabem que el panteó romà adquiria totes aquelles divinitats adorades als diferents racons de l’imperi, i les legions que serviren a les zones orientals començaren a adorar Mitra. Per aquesta via, fou importat a Roma i adorat com el déu Sol, que precisament naixia cada solstici d’hivern, en una cova. Per aquesta raó, els nombrosos santuaris mitraics dels que en tenim constància son construïts en zones de frontera, on la presència de l’exèrcit era important. Bona part d’aquest santuaris són subterranis, en espais que cerquen la cova primordial, l’orígen de Mitra.

El culte a Mitra s’allargà fins el segle III dC, quan es convertí en una nova divinitat ja plenament romana, el Sol Invictus. Era representat com un personatge amb una corona de raigs solars. La numismàtica mostra que a partir del segle III dC, alguns emperadors, com Aurelià i Constantí, foren representats també amb aquesta corona, en un intent d’assimilar la figura del déu i l’emperador. Aquestes monedes solien representar l’empedador a l’anvers i la imatge del Sol Invicte conduint la quadriga al revers.

Fum, fum, fum…

Seguint amb el mite, els cristians celebren el naixement de Jesucrist el 25 de desembre. Aquesta data està òbviament relacionada amb el solstici d’hivern, un moment clau en la simbologia de les comunitats humanes des de la prehistòria. Pel que fa a Mitra, el mite diu que nasqué d’una roca, una acció amb un marcat caire tel·lúric equivalent al que pot tenir el fet de néixer “en una cova”.

Vista general del temple de Mitra, des de l'est (Carrawburgh, Gran Bretanya)
Vista general del temple de Mitra, des de l’est (Carrawburgh, Gran Bretanya)

La relació de Mitra amb el 25 de desembre ha tornat a saltar a la llum recentment al jaciment de Carrawburgh, a tocar del mur d’Adrià, al nord de la Gran Bretanya. És un petit temple de planta rectangular construït per les legions que controlaven el limes o frontera el segle II dC. El temple fou dedicat a Mitra i segons l’estudi, el seu eix longitudinal, on s’hi troba l’entrada, està alineat amb la sortida del sol en aquesta data. Això és un indici del naixements de Mitra el 25 de desembre? Evidentment no. Simplement, el fet que Mitra fos considerada una divinitat solar fa lògic que es pugui prendre com a referència.

L’arqueologia va traient a la llum cada vegada més espais dedicats a Mitra. Darrerament, se n’ha localitzat un a Còrsega i a inicis del 2018, s’ha obert al públic un mitraeum al subsòl del centre de Londres. La majoria tenen la mateixa estructura consistent en una sala allargada amb bancs adossats a les parets, i una imatge de Mitra al fons, al costat est.

Mitreu a Santa Maria de Capua (Campània, Itàlia)
Mitreu a Santa Maria de Capua (Campània, Itàlia)

Les evidències de la preexistència a l’Àsia central de molts aspectes considerats posteriorment dogmàtics pel cristianisme son nombrosos, i no sempre d’anàlisi fàcil. Tot i així, i pel que fa a les figures divines, potser al segle I… ja estava (gairebé) tot inventat?

Loading Facebook Comments ...