La irrupció de la moneda al territori dels actuals Països Catalans marca un punt d’inflexió per a les comunitats iberes. Des de la seva aparició al segle VII aC, vivien sobretot de l’activitat agrícola que els proporcionava aliment i, si la collita era bona, un excedent. L’excedent fou bàsic en el pas de les societats caçadores recol·lectores, de caire mòbil o nòmada, a comunitats assentades al territori. Poder disposar o emmagatzemar una part de gra produït feia possible, per una banda, assegurar l’alimentació futura de la comunitat, però obria la porta també a l’intercanvi per a aconseguir així altres béns. La moneda facilità aquests intercanvis.

Primer contacte amb la moneda

Els primers contactes de les comunitats iberes amb la moneda es produïren per dues vies. Per una banda, per la presència grega a Emporion (actual Empúries) des del segle VI aC i per l’altra, per la participació de mercenaris ibers a diferents exèrcits.

Els grecs introduïren l’ús de la moneda a la península. A partir del segle V aC, les monedes que s’encunyaven a Emporion i a Rodhe (actual Roses) començaren a arribar a mans dels ibers per efecte del comerç. Igualment, a enclavaments com Ebusus (actual Eivissa) hi havia seques cartagineses des del segle V aC, que també arribava a les comunicats iberes.

D’altra banda, s’ha documentat la participació de guerrers ibers a diferents exèrcits, actuant com a mercenaris, sobretot a Sicília. Heròdot documentà que els ibers lluitaren majoritàriament al costat cartaginès contra Dionís de Siracussa a la batalla d’Himera (480 aC) a l’illa de Sicília, i entre 2000 i 3000 ibers engreixaren les files cartagineses en el setge i conquesta de bona part de les ciutats de l’illa entre el 409 i el 404 aC, quan finí la segona guerra greco-púnica. A la primera guerra púnica entre cartaginesos i romans, els mercenaris ibers feren costat també als cartaginesos.

Guerrers ibers. Demostració a l'edició del 2009 de festival Tarraco Viva (Tarragona).
Guerrers ibers. Demostració a l’edició del 2009 de festival Tarraco Viva (Tarragona).

Aquestes tropes cobraven els serveis en moneda, de manera que aquesta fou una nova via d’entrada del metall encunyat a la península ibèrica.

També lligat a l’acció dels exèrcits, el desenvolupament d’accions bèl·liques de gran abast a la península a partir de finals del segle III aC féu augmentar de forma important la circulació monetària tant romana com cartaginesa per a cobrir les despeses de guerra. Inevitablement, aquest flux monetari repercutí en la població autòctona.

Primeres monedes iberes

Si bé inicialment els ibers empraren les monedes gregues, aviat entengueren la utilitat de crear moneda pròpia, sobretot en indrets de contacte comercial intens, com l’actual Tarragona (Kesse) o Xàtiva (Saitabi). Tenim constància de les primeres monedes de producció ibera a mitjans del segle III aC, que tant imitaven monedes gregues, romanes i cartagineses, com elaboraven peces pròpies.

Al nostre territori hi destaquen Arse (actual Sagunt) i Saitabi que produïren monedes de plata, i Iltirta (Lleida) i Kesse, on s’emprava el bronze. L’elecció del metall estava molt relacionat amb les relacions de cada comunitat. Així, els enclavaments pro-púnics utilitzaven el bronze, i els de l’entorn grecs, la plata.

Les imitacions sorgiren sobretot de l’àmbit grec. De fet, es primeres monedes d’Arse, de plata, segueixen el model de les monedes gregues, amb un cap de deessa a l’anvers, i un brau al revers.

Les imitacions de les dracmes d’Empúries també foren de les primeres monedes elaborades a les seques iberes. A la seca d’Iltirta (actual Lleida) també s’imitaven els òbols d’Empúries, una moneda fraccionària de la dracma. Les peces d’Iltirta tenen la característica d’incloure un petit llop al revers, una marca pròpia d’aquesta seca.

Les figures representades, tot i seguir-ne el model, eren força menys acurades que les de les monedes gregues. Pel que fa l’epigrafia o textos inclòs a les monedes, els ibers el reproduïen en llengua grega, però a vegades mal escrit.

Dracma ibera, imitació de la dracma emporitana de cap modificat (font: tesorillo.com)
Dracma ibera, imitació de la dracma emporitana de cap modificat (font: tesorillo.com)

Pel que fa al pes, les monedes iberes no seguien els estàndards grecs i romans. Aquest fet ens indica l’existència d’unitats i referències de pes pròpies del món iber. La manca de textos però no permet d’aprofundir més en aquest aspecte.

Segona Guerra Púnica

Com en molts altres aspectes de la vida a la península, la segona guerra Púnica, que es desenvolupà entre el 218 i el 206 aC, fou un moment clau. També per a la numismàtica. L’augment de la presència d’exèrcits d’ambdós bàndols, tant romans com cartaginesos, féu augmentar molt l’activitat monetària. Per una banda, calia mantenir les tropes, però també calia pagar impostos que de ben segur, augmentaren per al finançament d’uns i altres. A més, un cop acabada la guerra, els romans imposaren el pagament d’indemnitzacions.

Fou en aquest període que un dels primers centres productors, Rhode, cessà la seva activitat. Emporion l’augmentà clarament i sorgiren noves seques en l’àmbit iber, sobretot a la franja litoral. Algunes llegendes de monedes iberes (Barkeno, Tarakon) indiquen que podria tractar-se de les posteriors Barcino i Tarraco romanes.

Denari iber de plata dle sII aC, amb la llegenda Auskesken (www.museuepiscopalvic.com)
Denari iber de plata dle sII aC, amb la llegenda Auskesken (www.museuepiscopalvic.com)

Control romà

Al mateix segle II augmentaren el nombre de centres productors. Després de la guerra, la península passà a control romà, i això repercutí en que deixaren d’arribar monedes d’altres indrets de la Mediterrània fora de l’àmbit de Roma. La península es dividí en les províncies de la Hispània Ulterior i Citerior. El Llevant formava part de la Hispania Citerior, amb una normativa monetària diferent a la de la Hispania Ulterior.

Donada la situació, les seques iberes passaren a prendre com a model el denari romà i els seus divisors, majoritàriament en bronze. Només Iltirta, Kesse i Ausesken utilitzaren plata. L’aspecte de les monedes s’uniformitzà, i els anomenats denaris ibers presentaven un cap masculí a l’anvers, mentre que a l’anvers s’hi indicava el nom de la seca sota la representació d’un genet a cavall.

Hi hagué algunes excepcions, com el cas d’Untikesken (actual Empúries), que seguí el model de la dracma, que representava un pegàs al revers.

Hi ha constància de producció de moneda a les seques de Baitolo (Badalona), Eiso (Guissona) i Eso (Vic) a primeries del segle I aC. L’arqueologia però data el tancament de les seques iberes majoritàriament al primer quart segle I aC, quan va disminuir moltíssim la producció. Les darreres emissions iberes de moneda es daten a mitjans del segle I aC, a Untikesken i Kesse.

Epigrafia numismàtica

A part del seu paper en l’economia de les comunitats, la numismàtica ibera és una font molt important d’informació epigràfica pel que fa a topònims. Seguint els models clàssics, els ibers incloïen, a les monedes, els noms de les ciutats on eren produïdes. D’aquesta manera, l’estudi dels diferents tipus ha estat de gran ajut per al coneixement de l’alfabet, i de certs topònims. De fet, tots els topònims esmentats fins ara els coneixem per la seva presència a les monedes iberes.

Els textos que presenten les monedes iberes de la Citerior son tots escrits en la variant llevantina. Aquest aspecte no és pas banal, ja que tenim evidències de la mateixa llengua (en l’àmbit numismàtic) des de l’Ebre fins a l’actual Llenguadoc. Cal recordar que, si bé gràcies sobretot a les monedes coneixem l’alfabet iber, aquesta llengua no ha estat encara desxifrada.

Els tresors

L’arqueologia ha tret a la llum alguns conjunts de monedes, que anomenem tresors. Normalment, aquestes troballes responen a ocultacions de particulars en moments d’inseguretat. Per aquesta raó, normalment la seva presència acostuma a coincidir amb fets bèl·lics i en aquest cas, ens ajuda a reconstruir la presència dels diferents tipus de moneda a la butxaca dels ibers. L’evolució de la composició dels tresors ens permet de reconstruir els principals fets que afectaren la península ibèrica. La presència grega, la segons guerra púnica, la dominació romana, les rebel·lions iberes, les guerres sertorianes (72 aC), guerra civil Cèsar-Pompeu…

En el cas de la cronologia ibera, l’estudi dels tresors segons la seva cronologia aporta molta informació. Així doncs, s’ha localitzat tresors del segle IV aC al Pont de Molins, Morella o Tarragona que tenen en comú un alt percentatge de petites monedes d’Empúries, i també de Massalia (actual Marsella), on hi havia una seca grega. Les dades que aporten aquestes troballes es veuen confirmades per les excavacions als jaciments ibers.

A finals del segle III aC, en plena segona guerra Púnica, els tresors del Puig de Sant Andreu o el del Turó del Montgròs (El Brull, Osona) inclouen una presència important de peces produïdes a Empúries.

Conjunts monetaris una mica posteriors, com el del Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet) abandonat a cavall dels segles III i II aC, ja inclouen monedes de producció ibera que imiten les peces d’Empúries.

Els tresors de Serinyà i Tortosa, Ullastret i Mas Castellar de Pontós, d’inicis del segle II aC inclouen monedes provinents de zones dominades pels púnics, com Sardenya, Sicília, Ebusus o Gades (Cadis).

Demostració de producció de moneda a l'edició del 2012 del festival Tarraco Viva (Tarragona)..
Demostració de producció de moneda, o xavalla, a l’edició del 2012 del festival Tarraco Viva (Tarragona).

Falsificacions

Avui dia, visitar un jaciment arqueològic en certes zones de la Mediterrània comporta molt probablement que algú s’apropi als visitants oferint monedes antigues com a “souvenirs”. Presumiblement, son monedes extretes del jaciment. Donant per cert que sigui així, es tracta d’un (o varis) delictes contra el patrimoni de diferent gravetat segons el país. Ara bé, en la majoria dels casos, quin paga per aquestes peces, conscient de cometre un delicte, n’és objecte d’un altre, ja que les monedes poden ser falses.

Doncs bé, el concepte de falsificació no és pas nou. A la mateixa època ibera ja es donaren casos de falsificació de moneda. La primera falsificació de la que en tenim notícia prové d’un tresor localitzat a Empúries. Entre les peces, hi havia dues monedes del segle V aC teòricament de plata però que en realitat, eren d’un altre material, folrades de plata. Per aquesta raó, s’acostumava a fer incisions a les monedes, per a constatar que no fossin folrades.

Amb l’augment de volum de monedes, augmentà necessàriament la presència de peces falses. A vegades, era moneda falsa perquè s’havien falsificar els motlles per a la seva producció. La Lex Corneila de falsis vingué a combatre aquesta pràctica des del primer quart del segle I aC, amb poca efectivitat.

Imitacions de monedes iberes

En època republicana (segle II aC), les monedes encunyades pels ibers foren alhora imitades per altres pobles veïns, com el cas dels celtibers i dels berons (poble que ocupava part de les actuals Burgos i La Rioja), així com també en zones de la Gàl·lia, com a la zona de Neronken (Narbona). Aquestes monedes segueixen el model del genet iber “català”, i incloïen també llegenda en llengua ibera en un territori (a l’est del riu Erau) on la llengua vehicular era el grec, arribant a desplaçar-lo en una mostra de la importància de la cultura ibera.

També la moneda ibera fou objecte de falsificació. S’ha localitzat denaris ibers de plata folrats, així com estris relacionat amb la pràctica de la falsificació a jaciments com Valdenerrera (Calatayud) o al nord dels Pirineus.

Denari iber(blogs.xtec.cat)
Denari iber (blogs.xtec.cat)
Loading Facebook Comments ...