Tot i que el feixisme sorgí a Itàlia el 1919 alguns moviments polítics anteriors ja posseïen característiques similars a les d’aquesta ideologia. L’intent de creació d’un moviment de masses, el recurs a la violència com a arma política, el nacionalisme agressiu i la crida cap a un sistema social corporativista –trets  tots ells del feixisme-  els trobem presents en alguns partits polítics anteriors a la Primera Guerra Mundial. Un dels casos més clars fou la Unió del Poble Rus (Soiuz Russkogo Naroda en rus, SRN), partit creat a finals de 1905 i que estigué actiu fins a la Revolució Russa de 1917. Tot l’entorn d’aquest partit es conegué amb el nom dels Cent Negres.

Els Cent Negres s’anomenaven així en record de les milícies populars que a principis del segle XVII havien foragitat als invasors polonesos de les terres russes. Era una denominació que lligava amb el passat rus que tant deien defendre.

Els Cent Negres foren coneguts sobretot per les seves bandes de matons, encarregades d’apallissar a socialistes, jueus i liberals. La violència fou una de les característiques principals de la SRN i els seus seguidors.

caricatura en forma de postal feta per l'editor V.A.Metalnikov de Sant Petersburg, abans de la Revolució. Feien postals caricaturesques de tots els partits russos de l'època (Social- demòcrates, SRN, Kadets
Caricatura en forma de postal feta per l’editor V.A. Metalnikov de Sant Petersburg, abans de la Revolució. Feien postals caricaturesques de tots els partits russos de l’època (Socialdemòcrates, SRN, Kadets). Fotografia del web http://a.kras.cc/2016/02/blog-post_489.html

Una resposta extremista a la democratització

L’octubre de 1905 el tsar Nicolau II donà a conèixer l’anomenat Manifest d’Octubre, en el que per primera vegada es permetien la creació d’un parlament a Rússia, el dret d’associació i els drets cívics fonamentals. Els sectors més conservadors i extremistes de la societat veieren com el país es decantava cap a una certa obertura i van intentar posar-hi fi a la situació.

Al novembre d’aquell any es fundà la Unió del Poble Rus (SRN). El creador fou un metge, el doctor Aleksandr Dubrovin (1855-1921). Dubrovin tenia contactes influents amb les altes esferes polítiques i militars russes. Aquestes ajudaren a la SRN des del principi, ja que els seus objectius eren similars: preservació de l’antic ordre monàrquic i lluita contra tot allò que fos remotament democratitzant. Els Cent Negres van comptar doncs des del principi amb suports de molt amunt.

L’aliança entre l’aristocràcia i el lumpen

La SRN i tot el conglomerat dels Cent Negres – que tenien aspiracions d’esdevenir un moviment de masses – van aglutinar una militància diversa. Aristòcrates de les nissagues més ràncies compartien espai amb professionals liberals com advocats, professors i metges (el mateix fundador ho era) i amb matons dels barris baixos. Eren aquests darrers els qui sortien a apallissar a qui no compartís les idees del partit. No costava gaire convèncer – o pagar, donat el cas – a petits delinqüents perquè agredissin als qui eren considerats enemics de Rússia.

Tot i haver promulgat el Manifest d’Octubre, Nicolau II veié amb simpatia la creació dels Cent Negres. Des del començament va compartir les seves idees i no dubtà a finançar econòmicament al partit. Els considerava, de fet, un exemple per a tots els russos i estava disposat a permetre’ls els excessos violents.

Durant les seves sortides, les bandes dels Cent Negres utilitzaven des de pals de fusta fins a ganivets. En alguns casos feien servir armes de foc sostretes dels arsenals policials amb la complicitat de comandaments afins a les seves idees. A les desfilades del partit portaven imatges religioses i retrats del tsar.

Alguns sectors de les classes mitjanes també els van donar suport. Eren sobretot artesans i botiguers urbans temorencs dels canvis socials de principis del segle XX. La SRN els prometé un retorn als valors autocràtics i religiosos del passat, alhora que els parlava d’un estat nou en el qual les classes populars recuperarien el seu vincle amb el tsar. El moviment fins i tot parlava de fer una reforma agrària i la creació de crèdits per als camperols per a acostar-se a la gran massa rural russa.

L’antisemitisme com a motor intern

L’exministre Sergei Witte definí així als Cent Negres: “La Unió del Poble Rus és un cos compost de simples lladres i brètols. Les metes dels Cent Negres són habitualment egoistes i del caràcter més baix. Els seus estómacs i les seves butxaques dicten les seves aspiracions. Són els típics assassins de carreró fosc”.

Els Cent Negres conegueren el seu apogeu als anys 1906-07. Van arribar a tenir unes 3.000 delegacions locals a tot l’imperi amb uns 400.000 membres. Eren forts sobretot al sud de Rússia. Durant aquells anys protagonitzaren molts pogroms contra els jueus.

Els Cent Negres creien que els pobles no russos de l’Imperi (jueus, polonesos o fins i tot ortodoxos com els ucraïnesos) no havien de tenir cap mena de poder. En el cas dels jueus, el grau d’obsessió amb ells només fou superat, anys més tard pels nazis alemanys. No era un antisemitisme basat en la religió, sinó que hi havia un fort component racial i conspiratiu.

Foren diaris propers a la SRN els qui propagaren els Protocols dels Savis de Sió, el suposat pla jueu de domini mundial que resultà ser un frau. També es van idear plans de deportació a Sibèria o es feren crides a l’extermini. El 1911, el diputat de la SRN a la Duma (Parlament) Nikolai Markov va exclamar en un discurs en ple debat parlamentari que “matarem a tots els jueus fins que no en quedi cap”.

La decadència dels Cent Negres

A partir de 1910 – tot i la seva visibilitat – els Cent Negres anaren perdent influència. El seu darrer dirigent fou Vladímir Purixkévitx (1870-1920) un polític professional que és més conegut per ser un dels que participaren en l’assassinat de Rasputin el 1916. Purixkévitx no pogué remuntar el partit. Ja durant la Primera Guerra Mundial aquest no tingué cap protagonisme.

Després de la Revolució de 1917 alguns dels seus membres es van dispersar entre les files dels antibolxevics blancs. Altres van ser detinguts pels revolucionaris i executats, com fou el cas del fundador de la SNR Aleksandr Dubrovin. Dels que fugiren de Rússia, el ja citat diputat Nikolai Markov es va establir a Alemanya i a partir dels anys 30 col·laborà amb els nazis en el seu servei de propaganda exterior. Markov tenia la ingènua esperança que el Tercer Reich ajudaria al retorn de la monarquia a Rússia.


Més informació:

Black Hundreds

In Ukraine the Black Hundreds were well organized and found their support among Russified Ukrainians, particularly the nationally unconscious urban and rural elements and the pro-Russian Orthodox clergy (mainly in Volhynia). The following were the main centers of the movement: Odesa, where the local branch of the Union of the Russian People was headed by Count A.

Loading Facebook Comments ...