La història de Polònia sovint comença l’any 1939 quan els nazis s’abraonaren sobre l’estat polonès l’1 de setembre de 1939. Aquesta és la data de referència d’estudi a les aules. De fet, és la data en què comença la Segona Guerra Mundial, tot i que fins el dia 3 de setembre Gran Bretanya i França no declaren la guerra al III Reich mitjançant els conductes oficials diplomàtcs.

Polònia apareix de nou als “mapes”

Després de l’enfonsament de les Potències Centrals, van sorgir diversos centres de poder que pugnaven per fer-se amb el control del govern del nou Estat polonès i ser reconeguts com a tals pels vencedors de la guerra.

Amb la signatura de l’Armistici de Compiègne el dia 11 de novembre de 1918, el governador Von Beseler va cedir el poder al general polonès Józef Piłsudski. Els alemanys oficialitzaven la seva rendició. Aquesta migració de poder va significar l’establiment del primer estat polonès independent. Feia 120 anys de l’ultim estat polonès. Després d’una revolta polonesa en territoris de parla alemanya, la nova Polònia d’entreguerres va guanyar més terreny i l’antiga Prússia quedava tocada de mort. Al Tractat de Versalles de l’any 1919, es va reconèixer internacionalment la independència del nou estat polonès i es definí la seva frontera occidental. La creació d’un corredor polonès fou una de les innovacions més polèmiques i de fet, 20 anys després seria l’espurna que iniciaria la Segona Guerra Mundial. La ciutat portuaria prussiana de Gdansk, o Danzig en alemany, passava a mans poloneses, tot i que es crearia una espècie de terra “de ningú” declarant la ciutat com a “lliure” malgrat que els polonesos en tenien el control de facto.

Les fronteres de la “nova” Polònia d’entreguerres foren un maldecap, les guerres de l’estat polonès (II República Polonesa) a partir de 1918 foren habituals fins l’any 1923. Font: wikipedia.org

Dos governs per un nou país: el Comitè Nacional Polonès (KNP)…

Amb la creació de l’estat polonès l’any 1918 dos governs es van disputar el poder. Ambdós governs afirmaven representar el poble polonès, però presentaven moltes diferències. D’una banda, el Comitè Nacional Polonès (KNP) era format per membres del conservador Partit Nacional Democràtic, amb Roman Dmowski com a cap de files.

El partit i els seus membres residien a París. Comptava amb certes simpaties dels aliats per haver-se posat del costat de l’Entente des del començament del conflicte. Tot i que no havia aconseguit ser reconegut com el govern polonès legítim a l’exili. El seu accentuat antisemitisme i sobretot les seves pretensions territorials, considerades per part dels aliats com a exagerades, l’apropaven als vencedors. A més, tenia el control de les tropes poloneses en el front occidental, uns 70.000 soldats aproximadament. El seu contacte amb els territoris polonesos era escàs, a causa de la ocupació alemanya. Era un govern pràcticament simbòlic, encapçalat per persones més a tocar de l’aristocràcia que de les classes populars.

…i el Consell de Regència

Recordeu: el gentilici de Polònia en català és polonès i no “polac”.

A Polònia hi havia el Consell de Regència, subordinat des de la seva creació a les Potències Centrals. La seva posició era precària ja que amb la derrota dels alemanys, el seu poder quedava reduït. Tot i la seva posició “perdedora”, comptava amb l’embrió de la futura administració de l’estat polonès i amb un nombre reduït de tropes, uns 6.000 homes. El seu control sobre el país era residual i no s’estenia molt més enllà de Varsòvia. Des d’una postura política era conservador, defensava un Estat monàrquic constitucional. D’altra banda, dins Polònia van sorgir organitzacions de centreesquerra que van formar un govern a la ciutat de Lublin, al sud de país que havia estat alliberat de l’ocupació austrohongaresa per les forces paramilitars de l’Organització Militar Polonesa, formades per Józef Piłsudski.

El futur mariscal polonès Rydz-Śmigły era el comandant d’aquesta formació i el govern estava dirigit pel socialista Ignacy Daszyński. Mentrestant a Cracòvia, la Comissió Polonesa de liquidació, controlada pels partits agraris, tampoc reconeixia al Consell de Regència en considerar-lo excessivament conservador.

Cartell de propaganda polonesa mostrant la cavalleria polonesa i un soldat bolxevic amb una gorra amb l'estrella roja. El text diu: "Combat al bolxevic" (1920). Foto: wikipedia.org
Cartell de propaganda polonesa mostrant la cavalleria polonesa i un soldat bolxevic amb una gorra amb l’estrella roja. El text diu: “Combat al bolxevic” (1920). Foto: wikipedia.org

Les guerres “llampec” de la nova Polònia: Lituània, Rússia, Ucraïna i Txecoslovàquia

A causa de què Polònia fou “la víctima innocent” de la Segona Guerra Mundial, s’ha obviat en molts llibres d’història que l’estat polonès d’entreguerres va disputar guerres per ampliar les seves fronteres. És més, en aquests anys ampliaria el seu territori annexionant-se zones de Lituània, Ucraïna i Txecoslovàquia fins i tot recorrent a la guerra per ampliar els seus dominis.

Un cop proclamat Józef Piłsudski com el cap d’Estat del nou govern de la Segona República Polonesa, aquest va convocar eleccions parlamentàries en tots els territoris on hi havia els polonesos. En aquell temps, quedava oberta la porta a la qüestió sobre les fronteres del nou estat polonès. Aprofitant el caos que regnava a Europa que acabava de sortir de la Gran Guerra, els polonesos es van disposar a ampliar en totes les direccions les fronteres del seu estat restituït al mapa d’Europa. Francesos, anglesos, alemanys i russos estaven exhausts desprès de quatre anys de guerra, i no estaven per més romanços.

Tren blindat polonès: "El general Sosnkowski", durant la guerra contra la Rússia bolxevic, l'any 1920. La llarga batalla per les fronteres de Polònia entre 1918 i 1922 fou un testimoni del ràpid creixement de l'exèrcit polonès. Dels 6.000 homes el novembre de 1918 fins als 600.000 la tardor de 1919, arribant als 900.000 l'estiu de 1920. (Fotografia: Lukowski, J.; Zawadzki, H.: Historia de Polonia)
Tren blindat polonès: “El general Sosnkowski”, durant la guerra contra la Rússia bolxevic, l’any 1920. La llarga batalla per les fronteres de Polònia entre 1918 i 1922 fou un testimoni del ràpid creixement de l’exèrcit polonès. Dels 6.000 homes el novembre de 1918 fins als 600.000 la tardor de 1919, arribant als 900.000 l’estiu de 1920. (Fotografia: Lukowski, J.; Zawadzki, H.: Historia de Polonia)

Això va comportar conflictes i guerres en matèria de la política exterior i enfrontaments armats amb els països adjacents a Polònia: amb la República Popular Ucraïnesa per la ciutat de Lvov, Galitzia de l’Est; la província de Kholm i Volinia de l’Oest; amb Lituània per Vílnius i la seva província i amb Txecoslovàquia per la regió de Cieszyn. Fou una ofensiva a gran escala per restituir els drets dels polonesos d’aquestes zones. Segons afirmaven les noves autoritats poloneses, tot i no ser majoria, en moltes d’aquestes zones encara hi havia un substrat important de població polonesa i de tradició catòlica.

La disputa per les riqueses de Silèsia

Existien dues visions enfrontades del paper de Polònia a les terres orientals, el que havia estat l’antiga comunitat Lituano-Polonesa, amb el seu complex mosaic de nacionalitats i religions. En conjunt,  els polonesos catòlics (terratinents, profesionals, petits nobles empobrits i camperols) es trobaven en minoria, però jugaven un paper econòmica i socialment important.

La violenta guerra amb l’Alemanya de Weimar per l’Alta Silesia, fou un altre front que es va solucionar de forma beneficiosa pels polonesos. Aquesta era una de les regions més industrialitzades de l’Europa central. La guerra i la disputa per aquest territori no es va resoldre fins l’any 1921 quan, desprès d’un plebiscit organitzat per la Societat de Nacions, va dividir la regió en dues parts. Polònia tan sols va obtenir el 29% del territori, però amb el 46% per cent de la població i la majoria de mines i plantes industrials.

El cas de Lituània

Un altre punt amb un resultat similar fou la ciutat de Vilnius (Wilno) la nova capital de Lituània. Un estat que era catòlic com Polònia però que havia proclamat la seva independència de Rússia sota els auspicis dels alemanys gràcies a la pau de Brest-Litovsk. Els lituans hi havien establert la capital del país, tot i que la majoria de la població era polonesa i jueva. L’any 1920, els polonesos aconseguiren el control de la ciutat i l’any 1922 l’annexionaren, tot rebutjant una confederació. Els lituans resignats van desplaçar la seva capital a Kaunas. Lituània i Polònia estarien formalment en guerra de 1922 fins 1938.

Els polonesos contra l’exèrcit roig

El 16 de febrer de 1919 va tenir lloc el primer enfrontament de les unitats de l’exèrcit polonès amb l’exèrcit Roig per la localitat bielorussa de Bereza Kartuska. En total, més de 200.000 oriünds de l’antic Imperi Rus (russos, ucraïnesos, bielorussos, tàrtars, bashkiris i jueus) van estar en captivitat fins a l’inici de 1922. Més de 80.000 d’aquests van morir en els camps polonesos.

Gran Bretanya i França no van resoldre a favor de Varsòvia el contenciós polític i militar que va enfrontar Polònia i Txecoslovàquia el 1919 i 1920 per l’anomenada Silèsia de Cieszyn. Això però no va aturar als qui lluitaven pels territoris de Polònia des de la mar Bàltica fins la mar Negra. Al nord i oest va continuar la lluita amb Alemanya i a l’est, amb la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia (RSFSR). El 30 de desembre de 1918, Varsòvia va declarar a Moscou que l’ofensiva llançada per l’Exèrcit Roig a Lituània i Bielorússia era un acte d’agressió contra Polònia que “obligava el govern polonès a reaccionar de la manera més decidida” per protegir els territoris poblats per polonesos ètnics.

Polònia deixava de banda el fet que la comunitat polonesa constituïa una minoria poc rellevant dins la població local, mentre que l’opinió d’altres pobles referent a això no li interessava. El 1920 va esclatar la guerra polonesa-soviètica que va acabar amb la Pau de Riga signada el 1921. Ucraïna occidental i la Bielorússia occidental van passar a Polònia.

Mapa de Polònia de l’any 1923, amb les nacionalitats representades en colors. Font: Rzeczpospolita Polska. Narodowości, CARTE (wlaczpolske.pl)

Les minories bielorusses, ucraïneses i alemanyes

A inicis de la dècada dels anys 20, el nou estat polonès va fer sentir cada cop més el seu poder en la majoria d’àrees de la vida nacional. Un sistema educatiu ampliat ràpidament a totes les províncies del país i un exèrcit nacional de prop d’un milió d’homes (deu vegades més gran que l’exèrcit alemany de Weimar fins el 1935) van posar els punts de referència per cultivar una identitat nacional suprarregional. Tot i això, la nova Polònia (la Segona república polonesa; segons la historiografia polonesa, la primera república polonesa havia estat la confederació amb Lituània de 1569 a 1795) no gaudia d’una tradició constitucional com la seva veïna Alemanya o els estats nòrdics.

Durant 120 anys, el país fou absorbit per tres estats diferents, i les conseqüències com la diferència de calendaris, alfabets o de vies de ferrocarril afegiren més problemes i restriccions, així com també diferencies econòmiques entre les diferents províncies del nou país.

Tot i la col·laboració entusiasta de molts jueus polonesos amb les noves autoritats, l’antisemitisme polonès seguia creixent gràcies en bona part a l’antiga herència tsarista i els seus pogroms. Molts jueus polonesos veien més atractiu el comunisme i llurs valors d’igualtat o un creixent nacionalisme jueu, el sionisme, que proposava el retorn de tots els jueus del món a Palestina per construir un nou estat jueu.

La minoria més important de Polònia a principis de la dècada dels 20 estava concentrada al sud-est, la formaven uns quatre milions d’ucraïnesos. Es concentraven a la regió de Galitzia oriental i molts d’ells tenien fortes aspiracions independentistes. Una altra minoria era la bielorussa, d’aproximadament un milió i mig d’habitants. Igualment, encara quedaven alemanys que vivien a l’antiga Prússia Oriental, annexionada a Polònia. Molts alemanys van quedar-se a viure a la nova Polònia i anys més tard, els nazis els utilitzarien pels seus objectius expansionistes, tot acusant els polonesos d’abusos a la “minoria alemanya” de Polònia.

La minoria jueva

Finalment existia una altra minoria important. Eren els jueus, una població molt diversa que arribava als 2,2 milions d’habitants (només la Unió Soviètica tenia més ciutadans jueus que Polònia). La majoria d’ells encara conservaven el jididsch com a llengua materna. Tot i que els jueus no van participar en la creació i formació del nou estat polonès, molts intel·lectuals jueus van col·laborar amb el nou govern de Varsòvia.

És més, jueus assimilats formaven part de bona part de les files de patriotes polonesos, com per exemple, l’historiador Szymon Askenazy, que fou l’ambaixador de Polònia a la Societat de Nacions entre 1920 i 1923. La contribució jueva a la vida polonesa en camps com la medicina, la justícia o la literatura fou molt important. L’escriptor Bruno Shulz o el poeta Julian Tuwin son dos exemples d’aquest període d’esplendor de la cultura jueva a Polònia.


Més informació:

  • Lukowski, Jerzy; Zawadzki, Hubert: Historia de Polonia. Cambridge University Press, 2002
  • Latawski, Paul: The Reconstruction of Poland, 1914-23. Palgrave Macmillan, 1992
Loading Facebook Comments ...