El terme “reconquesta” és un constructe artificial per determinar una etapa històrica de la península ibèrica. Aquesta etapa aniria del 711 al 1492. Malgrat no es correspon a cap realitat històrica, l’ús del terme s’ha mantingut gràcies a la indefinició sobre com explicar, o encaixar, la existència durant quasi 8 segles d’estats musulmans a la península, amb la idea d’Espanya que alguns pretenien construir.

El terme “reconquesta” té clares connotacions polítiques des del seu origen. Alguns el fan servir com un formalisme, simplement per distingir aquesta etapa de la història peninsular de la “conquesta” que faria referència al genocidi americà.

El mite de la reconquesta

Va ser dotat de significat nacionalista al segle XIX en el marc de les pugnes entre lliberals i conservadors pel model polític que calia imposar a l’estat espanyol. Va ser un al·licient per a la construcció nacional de l’Estat-nació “Espanya”.

Actualment, en història és fa servir més directament el terme “conquesta”, més exacte. Tot i que també s’empren variants compostes com “expansió dels regnes cristians”, “feudalització peninsular” o semblants. Aquestes definicions tenen el problema de ser clarament parcials. Només mostren el punt de vista cristià. Amb tot, als manuals d’història, documentals, i especialment a la xarxa, encara és fàcil trobar el terme “reconquesta” com d’ús habitual.

Raons per les quals és inexacte l’ús del terme reconquesta

La primera raó és el llarg temps transcorregut. Evidentment, estem parlant d’una societat medieval en la que el record i fins i tot el coneixement al segle XIII i XIV, i no diguem al XV, del que havia passat a inicis del segle VIII era més que inexistent. Però n’hi ha més:

Durant el llarg període que ocupa es van anar succeint aliances i enfrontaments entre els regnes cristians i musulmans. Aquestes aliances entre regnes musulmans i cristians s’alternaven amb períodes de pau i enviament d’ambaixades, i fins i tot coalicions per lluitar contra enemics comuns. La idea d’un “avanç cristià” continu (tal com es tendeix a explicar, de riu en riu) no té fonament històric. És com si avui encara estiguéssim parlant de la conquesta de les tribus bàltiques com un continu.

Ortega y Gasset, al llibre “la España invertebrada” va dir: “una reconquesta que dura vuit segles, no es una reconquesta”

Més raons terminològiques i històriques

Terminològicament, “reconquesta” implica “tornar a conquerir”. Com si allò conquerit ja hagués estat teu alguna vegada. Quan els reis catòlics van conquerir el Regne de Granada no “tornaven” enlloc. Per moltes raons:

  1. El territori de Granada, en bona part, mai va ser del tot visigòtic, sinó que va formar part durant una bona etapa de temps de l’imperi bizantí.

  2. Evidentment, els reis Catòlics no tenien res a veure amb els llinatges visigots.

  3. Ni el Regne de Granada, ni cap regne cristià, eren entitats polítiques existents prèviament a l’arribada dels musulmans.

A nivell de fonts, el terme “reconquesta” no apareix a les fonts alt medievals ni medievals plenes. És un terme que apareix al segle XIX. En època coetània es parlava de recuperació territorial i instauració de la monarquia. El terme que es feia servir era el de restauratio. Una restauració del cristianisme. Per això els autors, especialment els anglosaxons, parlen de “croades”.

El debat de les idees

Hi ha hagut dues grans tendències a l’hora d’explicar el període musulmà a la península.

  1. Com un cos estrany en allò que seguia essent “Espanya”. I per tant, de forma “natural”, els regnes cristians van recuperar “el seu” territori.

  2. Eren estats musulmans, però en realitat a sota va haver-hi continuïtat de la població anterior romano-visigòtica, fet que justificaria i legitimaria la conquesta cristiana per fer fora els musulmans, que passaven a ser “invasors”.

D’entre els partidaris de la segona opció, hi ha també variants.

2.1 Els qui neguen que hi hagués una arribada de musulmans àrabs i berèbers, defensant que en realitat eren ètnicament occidentals, com provaria la presència de gent rossa o amb els ulls blaus entre els nouvinguts.

2.2 La població romano-visigòtica hauria fugit en massa cap al nord a refugiar-se. D’aquesta manera, tindrien tota la legitimitat per després “reconquerir” les terres dels seus avantpassats.

Actualment, se sap que cap d’aquestes explicacions és vàlida ni té cap lògica. Espanya no existia com a entitat política, sinó com a concepte geogràfic. Els musulmans no van arribar com una força invasora per ocupar la península, sinó que arribaren com a part d’una mena de guerra civil goda i van aprofitar el buit de poder. Va arribar població procedent del nord d’Àfrica i de més enllà, de forma més representativa com més al sud de la península es miri, però no de forma que substituïssin la població autòctona. Especialment van arribar classes dirigents, que es van quedar a les zones més riques de la península i amb les millors terres, i soldats. La població autòctona no va marxar en massa. Potser algunes classes dirigents van marxar per cercar refugi, i evidentment es donà un moviment i traspàs de població (en els dos sentits), que de cap manera va ser generalitzat. Es va produir una islamització de la societat. En bona part, quan els conqueridors cristians van conquerir Al-Andalus entre 5 i 8 vuit segles després, en realitat varen expulsar la població “original”.

La interpretació dels fets

Segons Antoni Rovira i Virgili, els repartiments en zones d’influència dels territoris susceptibles de ser conquerits per cada regne cristià era una incongruència. La visió propagandística castellana, segons la qual hi havia hagut un sol estat anterior als musulmans, convertia en un parèntesi a mode de cos estrany i accidental l’existència d’Al-Andalus. Aquest fet, que justificava la seva conquesta, xocava frontalment amb l’existència d’altres realitats peninsulars.

Els historiadors Sánchez-Albornoz i Menéndez Pidal van patir la repressió i l'exili. Albornoz hi aniria després d'escapar als treballs forçats al Valle de los Caidos. Per Menéndez Pidal va ser més light, i va continuar exercint càrrecs un cop tornat de l'exili, tot i les seves protestes per les depuracions franquistes. Alimentaria la ideologia franquista des de la presidència de la Real Academia de la Historia des de 1947 fins 1968.
Els historiadors Sánchez-Albornoz i Menéndez Pidal van patir la repressió i l’exili. Albornoz hi aniria després d’escapar als treballs forçats al Valle de los Caidos. Per Menéndez Pidal va ser més light, i va continuar exercint càrrecs un cop tornat de l’exili, tot i les seves protestes per les depuracions franquistes. Pidal alimentaria la ideologia franquista des de la presidència de la Real Academia de la Historia des de 1947 fins 1968 i Albornoz seria president de la República espanyola a l’exili.

Especialment a Castella, els patrons ideològics es basaven, per tant, en “la tornada a la normalitat” amb l’eliminació d’aquest “cos estrany i accidental”, i per tant, la “justa conquesta” per finalment legitimar la violència. D’aquesta manera, la historiografia espanyola, basada en la mentalitat castellana, deixava al marge els andalusins, considerant-los poc menys que un destorb en la seva història. Unes gents destinades a desaparèixer.

Diferències entre mentalitats castellana i catalana

Possiblement per aquesta incongruència, ja els reis lleonesos van fer servir la fòrmula “Imperator totius Hispaniae“, com a voluntat de supremacia sobre la resta de territoris cristians peninsulars en formació. I per vendre la legitimitat d’aquesta monarquia, com a suposadament descendent dels gots i més concretament de Don Rodrigo. El súmmum d’aquesta creença va arribar al 1135, quan Alfonso VII va ser coronat com a emperador a Lleó amb tota la pompa. Li van retre vassallatge els reis de Navarra, Portugal i Aragó i el comte de Barcelona Ramón Berenguer IV. Tots se’n van desdir a la mort d’Alfonso VII.

Els catalans, a diferència dels castellans, no van basar la seva identitat sobre la conquesta de territoris islàmics. A banda d’algunes ràtzies puntuals, entre els segles X i XII, els comtes catalans preferien cobrar les paries. No seria fins al s.XIII que els catalans posarien mans a l’obra pels territoris del sud. Fins aquell moment, la prioritat catalana sempre havia estat els comtats occitans, essent el bressol de la nació catalana a banda i banda dels Pirineus.

Donar peixet al Alfonso VII ja anava bé a Ramón Berenguer. La pressió que havien fet els castellano-lleonesos sobre Aragó acabaria beneficiant-lo, amb la incorporació d’Aragó sota el llinatge comtal de Barcelona. Ramón Berenguer també aconseguiria signar el  tractat de Tudilen pel qual es repartien els territoris peninsulars i pactaven barrar-li l’avenç als navarresos.

Cada any al gener Granada "celebra"que va ser "reconquerida". La festa no està exempta de polèmica, bàsicament per l'ús que en fa l'extrema dreta espanyolista de l'acte
Cada any al mes de gener, Granada “celebra”que va ser “reconquerida”. La festa no està exempta de polèmica, bàsicament per l’ús que en fa l’extrema dreta espanyolista de l’acte.

La utilització política de la conquesta

A inicis del segle XX, els historiadors van introduir la intencionalitat política en les seves interpretacions de la conquesta peninsular. Claudio Sánchez-Albornoz intentava convèncer tothom de què “la reconquesta era una empresa comuna de tots els espanyols”.  Ell va posar el focus en l’origen del concepte “Espanya” a Astúries, el mite que encara avui persisteix. Segons la seva idea, un conjunt de regnes cristians, liderats per Castella com a successora de Lleó després de segles de lluita “nacional i religiosa”, aconseguirien “alliberar el sol patri dels invasors musulmans i aconseguir la llibertat”.

Si Sánchez-Albornoz posava la legitimitat, Ortega y Gasset va posar la justificació de la idea de preeminència de Castella per sobre dels altres territoris i per tant, la idea d’estat central. L’altra pota de l’ideari el posaria Menéndez Pidal. En Ramón Menéndez Pidal hi ha l’origen de la idea que la reconquesta estava inspirada en la idea de la unitat d’Espanya. Va ser un gran ideòleg del nacionalisme espanyol: “Castilla creó la nación por mantener su pensamiento ensanchado hacia la España toda”. D’ell surt la idea de supremacia de l’església com a pilar bàsic de l’estat espanyol, sempre sota el lideratge de Castella.

Menéndez Pidal va defensar la castellanització de Catalunya i el País Basc. Va col·laborar a la revista ‘Raza Española’. A partir d’ell, qualsevol qui hagi qüestionat aquest terme de “reconquesta”, ha estat titllat automàticament de poc espanyol, quan no directament de “separatista”

D’altra banda, Bosch i Gimpera va portar  encara més enrere les teories de l’origen del caràcter o existència de l’esència “espanyola”. En aquest cas per justificar una Espanya federal. Al·legava que tant romans, com visigots, com musulmans, van ser agents estranys, una mena d’afegitons sobre una base de pobles peninsulars diversos en època més remota, com els ibers i els celtes.

Si els anteriors defensaven la part 1 (i -1 en el cas de Gimpera) Americo Castro va ser el representat de la línia 2. Va mantenir una airada disputa acadèmica amb Sánchez-Albornoz. Defensava la influència de les cultures musulmana i jueva en els regnes cristians. Una cosa que escandalitzava als partidaris de veure un cos estrany en la naturalesa pura castellana. Fins aquí, el debat del terme no era tant si “conquesta” o “reconquesta” com en saber com de pura havia superat la hispanitat “l’accident” de l’islam.

A l'educació i l'espai públic es feia servir l'imaginari de la reconquesta com a fantasia mítica. Les referències constants a l'evocació simbòlica de gestes militars: Covadonga, la reconquesta de Toledo, Les Navas de Tolosa, i els referents religiosos: Santiago, oel protagonistes de la història-mite: Pelayo, el Cid, Alfonso VI, Fernando III, los Reyes Católicos), en La identificación del Cid o Pelayo. Eren constantment identificats amb Franco
A l’educació i l’espai públic es feia servir l’imaginari de la reconquesta com a fantasia mítica. Les referències constants a l’evocació simbòlica de gestes militars: Covadonga, la reconquesta de Toledo, Les Navas de Tolosa, i els referents religiosos: Santiago, el protagonistes de la història-mite: Pelagi, el Cid, Alfonso VI, Fernando III, els Reis Catòlics,
i en la identificació del Cid o Pelagi I que eren constantment identificats amb Franco.

Interpretacions actuals de la conquesta

D’entrada, quasi tots els fets d’armes mitificats pel nacionalisme espanyol es consideren avui simples escaramusses puntuals sense valor militar. O directament mites. Simplement, els primers moviments fou d’habitants de les muntanyes que baixaren a instal·lar-se al pla, especialment en zones de ningú, pel que els musulmans no els feien gaire cas, si no era per alentir una mica el seu avenç. Així va ser així fins al Duero.

Amb la desaparició del Califat, el 1031 (ja feia 3 segles de l’arribada dels musulmans i la islamització era completa), els regnes cristians es plantejaren objectius merament de supervivència; ampliar territoris de conreu i obtenir botí a costa dels regnes de taifes. Sense cap voluntat de construir res, al revés, sense cap mania per aliar-se amb els musulmans d’una taifa per lluitar contra el regne cristià veí o la taifa del costat.

La majoria d’experts qüestionen els termes de “reconquesta” i fins i tot el “d’invasió”. Ni va ser tant traumàtica l’arribada de l’islam, sobre una població encara no del tot cristianitzada, ni l’arribada dels cristians al segle XV tenia res a veure amb les tribus germàniques. No ha estat fins dècades molt recents que, amb recança, s’ha pogut superar la interpretació nacional-catòlica del medievalisme espanyol. I encara amb polèmica.

Ara, han estat les teories del medievalista francès Pierre Guichard les que han esmicolat del tot les idees preconcebudes fins l’actualitat de les societats islàmiques occidentals. De fet, és una volta més de rosca en l’aspecte ideològic, en un moment on suposadament s’ha començat a mirar cap a Europa, potser era el moment de desmitificar i encaixar el passat islàmic peninsular. Sense mistificacions idealitzades, com les de la “gran civilització de les fonts de mil colors”.

Els sollevats contra la república van dotar la guerra civil de la consideració de "creuada" arribant a parlar de "segunda reconquista". La propaganda  franquista va convertir  en omnipresent l'«espíritu de la reconquista». Els rituals de victòria van ser imposats pels feixistes espanyols a semblança dels romans per part dels feixistes italians. Imatge del monument als caiguts franquista de Terrassa.
Els sollevats contra la república van dotar la guerra civil de la consideració de “creuada” arribant a parlar de “segunda reconquista”. La propaganda  franquista va convertir  en omnipresent l'”espíritu de la reconquista”. Els rituals de victòria van ser imposats pels feixistes espanyols a semblança dels romans per part dels feixistes italians. Imatge del monument als caiguts franquista de Terrassa amb un soldat feixista i un de medieval.

La recuperació a l’alça del mite i la seva assimilació popular

Fins a la guerra civil i la dictadura franquista, aquest debat de la “reconquesta” era un tema intel·lectual, de visió política, i de rerefons d’interpretació cultural de les diferents nacions peninsulars.

La dictadura se’l va fer seu. Fins a tal punt que va conformar la base ideològica de l’origen de la “nació espanyola”, tal com l’entenia el nacional-catolicisme.  Contradictòriament, seguint el “muera la inteligencia” tan típic espanyol, malgrat la fàcil absorció i utilització de les idees nacionalistes, catòliques i castellanistes/centralistes espanyoles, tant Sánchez Albornoz com Menéndez Pidal van tenir problemes.

La idea del triomf de l’Espanya catòlica va aprofitar les teories de Menéndez Pelayo i la seva història d’Espanya. Segons aquesta història, els moments patris més “gloriosos” havien estat els d’unitat religiosa: els concilis de Toledo, Isabel la Catòlica, Felipe II, la guerra d’independència (del francès) i la “segona croada” en aquest cas “contra el boltxevisme”. Aquesta idea la cultivarien durant tota la dictadura, conjuntament a l’idealització de la Victòria en la figura del dictador. Durant la transició, fins i tot l’operació per desmantellar la important facció carlista, majorment d’esquerres, es va anomenar “Operación reconquista“.

Vist, per tant, en context, la famosa expressió “a por ellos” i d’altres similars, no són més que l’expressió cultural d’un moviment de continuació ideològic patriòtic de salvació que sintetitza fins a quin punt la societat espanyola actual, creada a mode i semblança de Castella, va absorbir la idea de “reconquesta” per la ideologia i propaganda franquista en base al nacionalisme espanyol de principis del segle XX.


Més informació:

  • Aquest article ha estat redactat per un suggeriment del nostre seguidor a Twitter: @David_n_Goliat

  • S’ha obert un fòrum de debat sobre l’article a Racocatala, un animem a participar.


Llegiu més:

El primer “rei d’Espanya” va ser al segle XIX

Franco i la història antiga

Loading Facebook Comments ...