L’enorme xarxa de clavegueres de Viena, amb 2.400 quilòmetres, es pot recórrer a peu en un 80%. Això va permetre que des del segle XIX hi hagés una vida paral·lela a sota la ciutat. L’accés fàcil i les galeries àmplies com a conseqüència de les canalitzacions dels rius Wien i Danubi, facilitaven aquesta situació pràcticament des de l’inici mateix de la seva construcció.

La cobertura dels rius Wien i Danubi

El 1739 es varen canalitzar les aigües residuals de Viena. Va ser la primera capital europea a tenir una construcció de clavegueram en època moderna. El problema era que les aigües brutes desembocaven als rierols que baixaven dels boscos que vorejaven la capital. D’aquesta manera, es filtraven als pous. Així, al 1830 hi va haver una greu epidèmia de còlera en la qual van morir uns 2.000 vienesos. Va ser llavors quan es va decidir canalitzar les aigües del riu Wien.

Malgrat tot i degut a les crescudes dels rius, especialment del Danubi, les contaminacions encara eren freqüents fins el 1873, quan Viena va rebre aigua procedent d’embassaments a través de canalitzacions. Entre 1893 i 1895 es va aprofitar, doncs, per a fer les canalitzacions definitives de clavegueram i també les canalitzacions d’aigua paral·leles al Danubi i el Wien. Aquestes obres es varen desenvolupar simultàniament a la construcció del metro, el que va fer augmentar moltíssim les persones treballadores arribades a Viena.

Una vida paral·lela sota la ciutat, els “strotter”.

L’acumulació de treballadors, molts d’ells sense sostre, va donar lloc a problemes d’habitatge. Moltes persones van trobar al clavegueram, el refugi que cercaven davant fred centreeuropeu. Especialment quan l’atur va augmentar a causa de la finalització de les obres del metro, el clavegueram esdevingués més que un espai on dormir i establir-hi una llar.

Actualment strotter és un mot en desús que poca gent coneix a Viena. Amb tot, està coneixent una nova vida com a sinònim de vida o iniciatives culturals alternatives. També les brigades que treballen al subsòl anomenen així a les restes de mostres de la vida quotidiana que encara es poden trobar al clavegueram.

Aprofitant les canalitzacions del rius, fins i tot s’hi pescava. I a les connexions de les aigües brutes, es posaven xarxes aguantades amb pals per a recollir els rebuigs aprofitables procedents del barris rics. Per exemple, els ossos i greixos eren aprofitats per fer sabons que després es venien a dalt.

El fenomen dels sense sostre, encara més antic que el de les clavegueres, va crear un terme propi només a Viena, els strotter, d’origen i significar incert. Vindria a ser el nostre “rodamón”, però amb un toc de “lladre”. Feia referència a la gent que vivia en zones on s’hi llançaven els rebuigs. Es diu que és un mot del bavarès que voldria dir “sort”. En el llenguatge austríac actual, seria la persona que viu de recollir residus.

Max Winter al 1902 disfressat per a l'ocasió d'strotter. Winter està considerat el fundador del reportatge d'investigació social als països de parla alemanya
Max Winter el 1902 disfressat per a l’ocasió d’strotter. Winter està considerat el fundador del reportatge d’investigació social als països de parla alemanya

L’expedició al món subterrani de Max Winter

Winter era periodista i compromès socialment amb la causa socialista. El 1902, disfressat de pobre strotter, se’n va anar de ruta a les clavegueres acompanyat d’un strotter autèntic. Ho va anomenar: “viatge a l’estòmac de Viena”. Com a resultat, va publicar un article denúncia al diari de tendència socialista Arbeiten Zeitung (Diari Obrer) que va causar impressió. Es va titular finalment: Ein Strottgang durch Wiener Kanal (“ruta strott a través de canal del riu Wien”) .

Winter va esdevenir un especialista en expedicions al costat fosc de Viena. El 1905, va publicar un recull anomenat “A les profunditats de Viena”. I Emil Klägers va estrenar als cinemes de Viena el documental “Una nit en la vida dels rodamons, els marginats i deposats”. El documental es considera també el primer del seu gènere de denúncia.

Del paper a la imatge

Emil Kläger, qui va ser redactor diari Die Zeit, va escriure l’any 1908 un llibre demolidor anomenat Durch die Wiener Quartiere des Elends und Verbrechens (A través dels barris de la misèria i el crim). Amb una edició inicial de 10.000 unitats, va ser tot un èxit. Aquest llibre sortiria més enllà de Viena i va ser traduït al rus i al francès. El 1920, als cinemes vienesos s’hi va estrenar un llargmetratge basat en el llibre. Aquesta era la descripció que en feia dels Strotters:

“Heus aquí als homes, estrangulats per la fam, consumits per la malaltia i els malsons. Els homes i les dones que viatgen a través del Lumpen, passen pels nostres carrers buits, les riqueses de les quals podrien vessar-los a les clavegueres, i encara els persegueix la fúria del nostre ordre social. La seva vida és el pa, la seva ambició, un refugi per a la nit, però tenen odi a la societat”

No es pot parlar del clavegueram de Viena i no esmentar la pel·lícula “El tercer home”amb Orson Welles. Tot i ambientada a la Viena de postguerra, es veuen perfectament com eren les entrades al clavegueram. Com d’accessibles eren, a través d’escales de cargol. Aquesta pel·lícula va convertir el clavegueram de Viena e nuna atracció turística, i fins avui

Problema social o delinqüència? 

El llibre de 1908 va ser tan famós que fins i tot va influir en la Llei penal del 1912. Aquell any es van modificar moltes lleis, entre d’altres, per donar cabuda als musulmans dels nous territoris imperials de Bòsnia a l’exèrcit i per regular el tema sempre delicat dels jueus. El tema dels Strotter, malgrat tot, lluny de ser vist com un problema social, era tractat com un assumpte relacionat amb la delinqüència. Era així fins a l’extrem que el 1934, davant la impossibilitat d’acabar amb el fenomen, es va crear una unitat especial de la policia per lluitar contra el crim anomenada directament “la brigada dels canals”.

Cal dir que sí es van prendre algunes iniciatives de tipus paternalista, com la creació de la llar per a homes Meldemannstraße. Inaugurada el 1905, realitzava la funció d’acollir els sense sostre a un preu molt baix. Ja el 1909, els responsables afirmaven que la institució es trobava més que al límit d’ocupació i que no donaven l’abast. Aquesta institució seria tristament coneguda pel famós personatge que hi va dormir des de 1910 fins al 24 de maig de 1913, Adolf Hitler. Posterioement, marxaria a Munic.

El final dels Strotter

Iniciatives com les governamentals, entre 1919 i 1934 es van impulsar la construcció de blocs de pisos, es calcula que uns 60.000, que van ajudar a pal·liar una mica la situació. Amb tot, l’accés als habitatges no era fàcil, ja que es necessitava una feina perquè una part del pis es pagava a través de la nòmina. S’assignaven per punts, i les famílies tenien prioritat.

Durant la segona guerra mundial, les clavegueres servirien de refugi. Seria després de la guerra que desapareixeria del tot el fenomen. Les forces aliades ocupants van saber treure rèdit del funcionament de les clavegueres. Viena va ser zona militarment ocupada per les 4 potències que se la dividiren en sectors, de forma semblant a Berlín. Amb l’ajuda dels vienesos, els aliats occidentals van guanyar, però, aquí la partida als soviètics, gràcies a les comunicacions subterrànies. Finalment, amb la vicmització d’Àustria quedaria del tot alliberada.  Les últimes notícies de Strotters són de la dècada dels 50, ja de forma molt residual.


Més informació

Emil Kläger Durch die Wiener Quartiere des Elends und Verbrechens

Im Jahr 1908 veröffentlicht der Journalist Emil Kläger die Reportage “Durch die Wiener Quartiere des Elends und Verbrechens”, in der er über Menschen im Wiener Untergrund berichtet — Vagabunden, Außenseiter, die keinen Platz mehr in der Gesellschaft finden und in der Kanalisation der immer größer werdenden Stadt leben.

Loading Facebook Comments ...