El conflicte armat que va enfrontar Finlàndia contra l’URSS entre 1939 i 1940 ha passat a la història com a Guerra d’Hivern. Eclipsat per la Segona Guerra Mundial, que feia poc que havia començat, aquest episodi històric és poc conegut fora de l’àmbit de la història militar i del relat històric dels països implicats. La Guerra d’Hivern és però un dels capítols més interessants de la Segona Guerra Mundial. Una nació de 3,5 milions d’habitants va fer front a una potència estrangera de 160 milions.

Durant 105 dies el món va aguantar la respiració mirant cap als boscos nevats de Carèlia, on les tropes finlandeses intentaven aturar els atacs massius d’infanteria i tancs soviètics. Hem de tenir present que – tot i que començada al setembre – la Segona Guerra Mundial encara no havia tingut una forta escalada militar i la Guerra d’Hivern serví com a assaig de què vindria després.

Les exigències soviètiques

Finlàndia s’havia independitzat de Rússia el 1917 durant la Revolució Russa. Al llarg dels anys 20 i 30 el país intentà prosperar acostant-se als seus veïns nòrdics. La força del passat rus però s’acabà imposant. La Unió Soviètica girà els ulls cap a Finlàndia a finals de 1939. Tot just després d’haver-se signat el Pacte d’Amistat entre Alemanya i la Unió Soviètica l’agost de 1939 – que atorgava grans avantatges a l’URSS – ja va quedar clar que Stalin tenia carta blanca per fer i desfer a l’Europa Oriental.

L’Alemanya nazi, convertida en aliada temporal de la Unió Soviètica, va fer ulls clucs a l’ocupació soviètica dels Països Bàltics i a l’atac a Finlàndia. Gran Bretanya i França en canvi van fer pública la seva indignació. La conseqüència final de l’agressió fou l’expulsió de l’URSS de la Societat de Nacions, que amb aquest acte signà la seva desaparició com a institució internacional.

El cas era que Stalin no es va acabar de refiar de la suposada amistat alemanya i es veié en la necessitat de protegir les fronteres soviètiques. La frontera amb Finlàndia estava a uns 50 km de Leningrad i això era vist com un perill en cas d’un atac alemany des del país veí. Així doncs, es va exigir al govern finlandès que retirés la seva frontera tot cedint territori a l’URSS. Per si no n’hi hagués prou, es demanà també al país nòrdic que cedís unes quantes illes de la Mar Bàltica i el permís per establir bases soviètiques a la costa.

L’octubre de 1939 es convocaren unes converses a Moscou entre l’enviat finlandès Juho Kusti Paasikivi  i el Ministre d’Exteriors soviètic Viatxeslav Molotov que no feren més que empènyer als finlandesos cap a la negativa a la cessió territorial. Quedava clar que no es deixarien intimidar per ningú.

Durant els bombardejos, la població finesa va córrer a amagar-se als boscos. Els més febles, com els nens, sempre les primeres víctimes. Foto: https://peda.net/
Durant els bombardejos, la població finesa va córrer a amagar-se als boscos. Els més febles, com els nens, sempre les primeres víctimes. Foto: https://peda.net/

L’atac de bandera falsa i la defensa finlandesa

L’URSS no es quedà amb els braços plegats. Conscients que no podien atacar sense una excusa, el 26 de novembre de 1939 els soviètics organitzaren un atac de bandera falsa a Mainila, a la frontera. Els canons soviètics bombardejaren el seu propi territori i es culpà als finlandesos de l’agressió. Finlàndia va proposar una investigació, però la resposta de Moscou fou negativa. Segons ells, havia estat un atac finlandès.

El 30 de novembre les tropes soviètiques van travessar la frontera per l’istme de Carèlia alhora que bombardejaven Hèlsinki. Com a mesura de protecció, l’exèrcit finlandès havia construït la Línia Mannerheim, un seguit de búnquers i fortificacions. La Línia era anomenada així en honor de Carl Gustaf Emil Mannerheim (1867-1951), comandant en cap de l’exèrcit finlandès.

Sang a la neu i còctels Molotov

Tot i l’escomesa, els finlandesos oposaren una gran resistència. Menors en nombre però més motivats que els soviètics, van utilitzar tàctiques de guerrilla i armes improvisades. La més famosa fou el còctel Molotov, creat durant la Guerra d’Hivern i que ha passat a l’imaginari popular com una arma fàcil de fer i prou letal. Els franctiradors – com el mític Simo Häyhä (1905-2002) – també es convertiren en llegendes vivents a Finlàndia.

Les purgues de Stalin havien deixat l’exèrcit soviètic sense els seus millors comandants. Durant la Guerra d’Hivern, les tropes eren dirigides per oficials mediocres i poc preparats. No fou fins ben començada la invasió nazi a l’URSS que sorgiren comandants molt més vàlids.

Camuflats amb uniformes blancs i movent-se amb esquís, els finlandesos sorgien de l’interior dels boscos i queien sobre els soviètics sense que aquests tinguessin gaire temps de reaccionar. Per si fos poc, gran part de la tropa invasora estava formada per soldats ucraïnesos, poc acostumats a viure i lluitar en un ambient tan gèlid com el del front finlandès.

Més de 10.000 combatents estrangers acudiren per lluitar al costat de Finlàndia. La majoria eren suecs i danesos, però també hi hagué britànics, hongaresos, polonesos, estonians i americans (molts ells d’origen finès). Els britànics també van aportar infermers i bombers destinats a Hèlsinki per ajudar a les víctimes dels bombardejos soviètics.

El Regne Unit i França van crear un pla per ajudar militarment a Finlàndia. Es tractava de desembarcar tropes a Noruega i travessar el nord de Suècia amb el permís d’aquests estats. Els dos països escandinaus rebutjaren les demandes aliades i Finlàndia hagué de fer front tota sola a l’URSS.

Talvisota- The Winter War ([Rare video] Friends of Finland)

In 1939 American sympathy for Finland. In spite of the great publicity, Finland received little effective military help. The Swedish unit with Norwegians thrown in was the only significant foreign unit to see action. The volunteer movement made greater impact on psychological front: the Finnish people felt that they had not been totally abandoned although the sympathy without action generated some sombre comments among Finns.

Documental americà de suport a Finlàndia.

Esgotament general i negociacions de Pau

El febrer de 1940 ambdós bàndols començaren a mostrar signes d’esgotament. Tot i la tenaç resistència, l’exèrcit finlandès preveia que seria impossible fer front indefinidament als soviètics i un cert pessimisme envaí als fins llavors motivats lluitadors. El mateix comandant en cap finlandès Mannerheim instà al govern a iniciar negociacions amb Moscou.

Pel que fa als soviètics, les víctimes cada cop eren més elevades i la tropa estava poc preparada. Per si fos poc, saberen del pla franco-britànic d’ajuda militar a Finlàndia. En aquestes condicions, tampoc els interessava continuar amb el conflicte.

Les pèrdues humanes foren d’aproximadament 25.000 finlandesos morts i, segons reconegueren els soviètics més tard, uns 270.000 morts i ferits pel cantó de l’URSS.

A principis de març els finlandesos iniciaren les converses amb els soviètics a Moscou. Quedà clar que l’URSS – tot i la seva desastrosa campanya – sortia com a guanyadora de la guerra. Per tant, els termes del tractat (signat el 12 de març) eren durs per a Finlàndia: Cessió de l’istme de Carèlia i de més territoris fronterers, cessió del port àrtic de Petsamo (sortida del transport naval àrtic finlandès) i l’obligació de permetre una base naval soviètica a Hanko, just al cor de l’habitada i industrialitzada zona del sud del país.

Al cap de poc més d’un any però, el juny de 1941, Finlàndia va creure trobar una oportunitat de recuperar el territori perdut. Quan l’Alemanya nazi atacà l’URSS, el país nòrdic s’alià amb els nazis. De fet, fou l’únic estat amb un govern democràtic que formà part de l’Eix. En aquella ocasió la lluita contra els soviètics va durar tres anys. Tot i que Finlàndia va recuperar el territori perdut el 1940, en acabar la Segona Guerra Mundial tot el que havien guanyat ho hagueren de retornar un altre cop a l’URSS.


Més informació:

Discovery Talvisota

Uploaded by Tatu Partanen on 2013-09-25.

Loading Facebook Comments ...