El 1505 el Papa Juli II va decidir la construcció d’una nova basílica a Roma en estil renaixentista. Les obres començarien el 18 d’abril de l’any següent. Aquesta catedral és encara avui una de les obres més grans del món: Sant Pere del Vaticà. Per finançar aquesta obra faraònica calien molts més diners del que la profusió de prostíbuls de Roma de l’època podien aportar. Per aquest motiu es va posar en marxa una campanya de captació de diners mitjançant la venda d’indulgències. 

Crítica contemporània a les indulgències. Déu posat en una balança on fa de contrapes a la curia romana. Es veu com Déu mercadeja amb diners a canvi de butlles, per salvar l'església de l'infern
Crítica contemporània a les indulgències. Déu posat en una balança on fa de contrapès a la cúria romana. Es veu com Déu mercadeja amb diners a canvi de butlles, per salvar l’església de l’infern

Què eren les indulgències?

Per un preu mòdic hom podia reduir el temps al purgatori o fins i tot lliurar-se’n, ell i els seus avantpassats, segons el que es pagués. Hom podia “fer net” de pecats, passats, presents i futurs, a canvi d’unes monedes. Els encarregats de gestionar els diners, però, eren ben terrenals, els Függer, la nissaga de banquers que van patrocinar l’ascens de Carles V.

L’encarregat de vendre aquestes indulgències pel territori germànic va ser el dominic Johann Tetzel. Tetzel era la mateixa orde mendicant encarregada de la inquisició i empleat dels Függer, casualment. L’estratègia de venda era aprofitar-se de la por de la població a anar a l’infern.

“Tan aviat com les monedes d’or sonen a la caixa, l’ànima salta cap al cel”, va ser el seu eslògan senzill i reeixit. Va ser capaç d’impressionar a les persones simples amb rituals gairebé retòrics i les millors promeses. Així que es va declarar la indulgència com “el mitjà més eficaç de l’expiació del pecat”.

La necessitat de finançament

La Tetzelkästen era la mítica caixa de recaudació del personatge antitesi de Luter, Tetzer. Tetzer en realitat deu la fama a Luter, que el prengué com a model a abatre. És provable que hi haguessin més predicadors recaptadors. Se suposa que una caixa original de recaptació és al museu de Braunschweig. La imatge principal és un Gravat de fusta anomenat “el tren de drenatge de Tetzel”que representa la seva comitiva.

Les arques de l’església les va deixar ben buides el papa Lleó X, el papa al qual li va tocar viure l’ascens de Luter. Curiosament, seguint la idea de simonia (comerç de les coses sagrades), Lleó X havia prohibit la compra de vots per l’elecció de papa, però va renovar el comerç d’indulgències només un any després d’arribar al pontificat, el 1514.

L’altra personatge important va ser Albrecht, arquebisbe de Magdeburg i l’administrador del bisbat d’Halberstadt. En principi, la llei de l’Església prohibia l’acumulació de cadires d’arquebisbe, però la Cúria romana estava disposada (molt) a concedir una excepció. Albrecht va haver de pagar un total de 29.000 ducats per a l’ofici i la dispensació. Al febrer de 1514, l’arquebisbe de Magúncia, Uriel de Gemmingen, havia mort, i el capítol de la catedral va elegir Albrecht de Brandenburg, que només tenia vint-i-quatre anys d’edat. Va ser educat científicament, però va mostrar poca comprensió teològica. Provenia de la casa d’Hohenzollern, era el germà de l’elector de Brandenburg, i semblava donar fe de alguns regals governamentals. 

Lleó X era un Medicci, família que havia cobejat el poder papal durant dècades, sobretot enfront els anomenats “catalans”, els Borja.

Albrecht va assumir la distribució de les indulgències per a Sant Pere, la meitat de la recaptació de la  qual anava directament al lloc de construcció papal i l’altra a l’amortització del “deute episcopal”. Malgrat aquest pacte, a Roma tenien presa i volien cobrar aquesta primera quantitat immediatament. La banca Függer va avançar els 29.000 ducats, i a canvi va rebre la concessió per deixar sortir els seus administradors conjuntament amb els predicadors d’indulgència.

Tetzer predicant les indulgències en una pintura sobre fusta de 1860
Tetzer predicant les indulgències en una pintura sobre fusta de 1860

“El penediment no es pot comprar”

A Wittemberg la prèdica d’indulgències tenia molta bona fama. El príncep elector Frederic III de Saxònia, el savi, a més, era un fervent catòlic gran col·leccionador de relíquies. Una font d’ingressos meravellosa per a les arques del príncep elector, que de retruc alimentava també les arques de Roma. Aquests diners van pagar la creació de la universitat on va donar classe el jove professor de teologia Luter. Luter era partidari d’estudiar a fons les fonts de la Bíblia i de difondre la paraula de Déu en la llengua del poble. El 31 d’octubre de 1517 Luter va posar a les portes de l’església de Wittenberg les seves 95 tesis, iniciant-se així la reforma. Aquest any en fa 500.

Els Függer realitzaven la recaptació a comissió, per la qual cosa tots els diners no anaven a treure els avantpassats de l’infern. Després els Függer estenien certificats, que, com bé deia Luter, no es menjaven.

L’objectiu principal de les tesis eren desacreditar la venda d’indulgències:“hem de protegir-nos d’aquells qui diuen que les indulgències del papa són l’inestimable poder diví mitjançant el qual l’home es redimirà amb Déu”. I seguia: “qualsevol cristià té dret a remissió, amb o sense indulgència, si el penediment és sincer”. I obria la guerra contra Roma en afirmar que: “cal ensenyar els cristians que la compra d’indulgències no és cap obligació […] ni cal dipositar en elles cap confiança […] ni la destinació dels tresors són clars”. I encara reblava el clau:” que l’arbitrària venda d’indulgències […] és un disparat pensar que poden absoldre […] ni que puguin ser eficaces per a res”.

Tomas de Vio, més conegut com Caietano, dominicà, a la dreta de la imatge, s'estrevistà amb Luter, a la dreta, com a delegat del papa
Tomas de Vio, més conegut com Caietano (Gaietà), dominicà, a la dreta de la imatge, s’estrevistà amb Luter, a la dreta, com a delegat del papa

Les 95 tesis de Luter

Aquestes tesis, conseqüència d’una llarga disputa teològica, desencadenarien un agre debat a l’església. No està clar que les tesis recollissin “només” les idees de Luter. Ni inicialment Luter volia trencar l’església, sinó reformar-la. Fins i tot, en un primer moment, Luter creia que el papa no era directament el culpable, sinó que estava mal assessorat o enganyat.

Les tesis donaren pas a una guerra d’opuscles entre Luter i Tetzer on Luter afinà més encara les seves crítiques a les indulgències. Al sermó de 1518 “”De indulgentia et gratia” donava una versió sintetitzada. Tomas de Vio publicà el 1519 “De indulgencia plenaria concesa defunctis”, en una mena de tercera via per criticar tant a Luter com a la venda d’indulgències.

Luter va fer servir una arma letal: s’explicava en alemany. I un nou mitjà, la impremta, per difondre les seves idees. Els abusos de l’església de tot tipus, des de feina almenys 200 anys, i la denigració constant cap als “germànics”, en general considerats bàrbars encara per l’església, van fer la resta. Luter, a més, va quedar escandalitzart de l’infame bordell en que s’havia convertit l’església en el seu peregrinatge a Roma el que el va impulsar a més reformes

A Suïssa Ulrich Zwingli arribà a unes conclusions semblants a les de Luter de forma independent. Ambdós criticaren la riquesa insultant de l’església. “Si volen construir Sant Pere, que ho pagui el papa”, deien. Però ràpidament el debat es va acabar. Luter va ser amenaçat per totes bandes, i finalment va rebre un avís d’excomunió. La seva reacció va ser cremar-la públicament el 10 de desembre de 1520. L’excomunió es faria efectiva, per tant, el 3 de gener de 1521.

El terme “protestant”

És un malnom que els catòlics van posar als reformadors, arran de la denúncia de la venda d’indulgències. En realitat, ells mateixos no es va anomenar així. D’entre altres motius, perquè d’entrada els reformadors, (inclòs Luter) a l’inici no volien ni crear una nova església ni trencar la catòlica, sinó reformar-la. Adaptar-la als nous temps. La impossibilitat, i la cruel resistència al canvi per part de l’església romana, va provocar l’escissió. Finalment, amb el moviment catòlic de la contraforma, abanderat pel Concili de Trento, es consolidaria la divisió entre catòlics i reformats.


Què visitar

Wittenberg es ven com a la “la ciutat de Luter”. A la seva església s’hi penjaren les famoses tesis, tot i que els experts diuen que era un sistema de penjar informació usual. Era com el plafó municipal de l’època. El tema és que les tesis van romandre a la porta fins el 1760 quan va cremar, les actuals portes són una reproducció, però que valen la pena.

Lutherstadt Wittenberg – Startseite

offizielle Homepage der Lutherstadt Wittenberg

 

Loading Facebook Comments ...

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here